Horitzó S2020 o decidir aquest agost si cal remodelar el Govern

L’activitat institucional es redueix les properes setmanes però Espot té la missió, no només de preparar el debat d’orientació política, sinó també d’aclarir si canvia algunes peces de l’executiu

El renovat full de ruta governamental mira al 2023, però l’horitzó polític, amb el permís de la Covid-19, és una mica més proper: el setembre. Després d’un intensíssim confinament i d’uns mesos posteriors tant o més punyents, l’activitat institucional es relaxa les properes setmanes. La presentació del programa Horitzó 2023 ha estat el punt final al curs polític o el tret de sortida a les vacances. El cap de Govern, Xavier Espot, també en farà. Però té sobre la taula una possible remodelació de Govern. I lligat amb tot plegat, el debat d’orientació política.

La redefinició del programa de Govern té molts números d’anar acompanyada d’un canvi de peces ministerials que serveixi per adaptar els perfils personals, les persones que han de tutelar l’acció executiva, a les noves necessitats. Necessitats, afinitats o com se li vulgui dir. Ningú no amaga, o ningú no pot obviar de cap de les maneres, que al costat d’Espot l’Horitzó 2023 hi té dos homes clau. Dos secretaris d’Estat que surten -i sortiran en cas de remodelació- clarament reforçats de tot plegat. El d’Infraestructures, Cèsar Marquina, i el d’Afers Europeus, Landry Riba. Tots dos han estat els encarregats d’avaluar les suposades necessitats del país i passar pel seu sedàs -amb el suport, l’aval o l’aportació posteriorment de qui ha escaigut- els documents programàtics que al seu dia van elaborar a mode de pacte de Govern les tres formacions que donen suport a la coalició demòcrataliberal.

Ningú no amaga, o ningú no pot obviar de cap de les maneres, que al costat d’Espot l’Horitzó 2023 hi té dos homes clau; dos secretaris d’Estat: Cèsar Marquina i Landry Riba

De fet, Marquina ja fa molt temps que és el ministre d’Ordenament Territorial a l’ombra. És home d’extrema confiança de Xavier Espot. En certa manera ja va situar l’enginyer d’Andorra Telecom a la secretaria d’Estat com a contrapès o fiscalitzador del ministre Jordi Torres Falcó. L’encampadà és qui té més números per sortir de l’executiu. Probablement, si no fos perquè el van avalar els ciutadans a les urnes -va encapçalar la llista territorial de DA a Encamp-, el titular d’Ordenament ja faria dies que estaria fora del gabinet. Més enllà de projectes fallits o no, d’encerts i errades, la retallada en inversió afectaria molt el seu ministeri i, ep, l’ombra de la inversió en l’operadora malaguenya Avatel continua sent molt allargada.

De fet, aquella operació d’Andorra Telecom que alguns no van acabar d’entendre per molt que deixés al final una suposada plusvàlua a la companyia pública andorrana de telecomunicacions ha marcat Torres Falcó. Com ‘The Cloud’, la mitjana de posar i treure de Sant Julià o la recerca d’un lloc per a l’heliport. Promoure una crisi de Govern per deixar caure només a un ministre, per molta taca que porti, no s’ha acabat de contemplar mai. Cal veure, llavors, l’abast que una eventual remodelació de Govern pot acabar de tenir. Rere del titular d’Ordenament, i amb el permís de la ministra de Medi Ambient, Sílvia Calvó, que després de la polèmica amb els caçadors caldrà veure quina força manté, el membre del gabinet ministerial que més trontolla és Verònica Canals.

En certa manera, el cap de l'executiu ja va situar Marquina de secretari d’Estat d'Infraestructures com a contrapès del ministre Jordi Torres Falcó; l’encampadà és qui té més números per sortir del gabinet

La ministra de Turisme és d’aquelles que no convencen, a la llarga, ni els agents econòmics amb els quals ha de dansar ni als polítics que té al costat asseguts a la taula. Canals és una tècnica força independent -vas ser escollida per Liberals però no s’ha acabat de significar mai com a tal- que ha actuat com a tal. Algunes de les decisions que ha hagut d’adoptar els darrers temps les ha hagut de prendre en força soledat. Tampoc té la majoria del sector turístic -especialment l’hoteler- gaire al costat. I això la podria empènyer a sortir, entre altres coses perquè el reajustament ministerial eventual no podria pas ser tot de color taronja.

A partir de Torres i Canals, i amb el permís de Calvó, la resta de ministres que poden entrar en una hipotètica remodelació depèn molt dels sectors polítics amb els quals tenen afinitat o d’aquelles persones amb capacitat d’influència que els volen fer la pell si la pell els volen fer. Maria Ubach sempre ha estat a la corda fluixa. La titular d’Exteriors ja no lidera el que hauria de ser el principal dossier del ministeri, que és el de la relació amb la UE. És una altra política d’aquelles que fan més gestió que una altra cosa. Amb Landry Riba comandant la negociació amb Brussel·les, Ubach és una peça que podria sortir perquè el gabinet ha de tenir un límit d’integrants. Dotze.

De fet, des d’alguns sectors de la pròpia coalició governamental s’ha deixat caure a Espot la necessitat de reduir el nombre de components polítics del més alt nivell (ministres, secretari d’Estat) per escenificar també una rebaixa de la nòmina política governamental. Aquest pot ser un criteri a tenir en compte per Espot. Però no pas el principal, aparentment. Un Espot que amb l’ull posat en el coronavirus i els eventuals rebrots -i tot allò que a això va associat- posarà fil a l’agulla al discurs que haurà de pronunciar al Consell General el 16 de setembre, en la primera jornada prevista del debat d’orientació política. Llavors podria acabar-se d’aclarir la redefinició ministerial si hi ha d’acabar sent.

48093529351 d1fcc18ab6 o
El gabinet ministerial amb Xavier Espot al capdavant a l'Espai Columba.

I es veurà, per exemple, fins on pesa encara el ministre de Finances i portaveu del Govern, Eric Jover, al qual tot un sector polític -amb diversos excaps de Govern al front- li retreu la gestió de la recerca de fonts de finançament i, especialment, la relació haguda amb la Moncloa i, sobretot, amb Matignon ‘passant’ de l’Elisi. Jover, però, és, entre altres coses, corretja de transmissió del poder que encara conserva Jordi Cinca. I l’exministre té encara la seva capacitat d’influència. I la seva capacitat de moure peces des de les diverses atalaies en què es troba. Que si la seva consultora, que si assessorant el Govern, que si al partit, que si a la CASS…

Rere del titular d’Ordenament, i amb el permís de la ministra de Medi Ambient, Sílvia Calvó, que després de la polèmica amb els caçadors caldrà veure quina força manté, el membre del gabinet ministerial que més trontolla és Verònica Canals

I lligat a la despesa sanitària un altre nom que es pot posar sobre la taula és el del titular de Salut. Joan Martínez Benazet ha estat un dels homes clau en la gestió de la crisi sanitària. La seva aportació ha estat de les més valorades per la ciutadania. El seu comportament públic ha estat majoritàriament celebrat i el fet de tractar-se d’un expert mèdic consolidat ha donat molta confiança. Però el propi Martínez tenia la intenció d’aterrar al Govern per redreçar el rumb sanitari i deixar pas en un parell d’anys a nous aires. A banda, la gestió de la pandèmia l’hauria desgastat a tots nivells. No tot és bo. Alhora, des de sectors demòcrates mateix es veu el titular de Salut com el tap que impedeix fer canvis al SAAS.

La direcció general exercida per Josep Maria Piqué no acaba de convèncer. Especialment, o més encara, des que l’exdirectiu del Clínic es va oposar del tot a rebaixar-se el sou com han fet altres càrrecs. O el sou íntegre o tocava pirandó, hauria advertit. El setembre pot ser temps de tocar el dos per alguns i de pujar algun esglaó més per a d’altres. Espot desfulla la margarida. Abans de l’Horitzó 2023 hi haurà l’horitzó d’aquest setembre vinent. En fi, un mes i mig a tot estirar i se sabrà si les profecies s’han acomplert… o potser no.

Comentaris (13)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.