Efectivament, es tracta d’un cas ple de despropòsits, si es vol dir així. Perquè el deute s’arrossegava des del 1999. Entre dues parts privades. I no va ser fins al març del 2019 que la saig va decretar un embargament sobre els béns i drets del deutor per un import de 44.825,99 euros, dels quals la quantia principal endeutada ascendia a 40.742,92 euros. L’octubre següent la mateixa saig va actualitzar el seu acord d’embargament i va quantificar la suma global del deute en 40.125,99 euros. Entre aquestes dues dates, la saig ja havia demanat al deutor que fes un llistat dels seus béns.
El setembre del 2020 la fedatària pública va donar al deutor un termini màxim de sis mesos perquè vengués el seu habitatge, a Andorra la Vella, i procedís a saldar el deute. I un mes després, l’exigit va oposar-se davant la Batllia a l’acord promogut per la saig i va oferir dos vehicles que estaven per desballestar i un pagament mensual de 700 euros per saldar el que restés del deute. Recordava que es trobava jubilat, que la pandèmia l’havia perjudicat molt econòmicament i que la venda de la unitat immobiliària afectaria la seva dona, que no tenia cap culpa en el deute.
“Efectivament la desproporcionalitat existent a data d’avui entre la mesura fixada i l’import objecte d’execució, no pot de cap manera justificar la venda ordenada”, sentencia la sala civil del Tribunal Superior
Els creditors, és a dir, les persones a qui devia els diners, es van enfilar per les parets recordant que feia un munt que el deutor estava dilatant l’actuació. És a dir, que es feia l’orni a l’hora de tornar els diners. I no van estar gens d’acord amb la decisió de la Batllia de deixar sense efecte la decisió del saig. Allò que el deutor havia de vendre el seu pis per retornar els diners que arrossegava pendents. Mai no s’havia acabat de calcular, però, quin era el deute real. Si el deute era del 1999, la Batllia va trigar més de tres anys i considerar desproporcionada la decisió de la saig.
Una vegada dictada la resolució judicial, es va tornar a obrir la discussió jurídica. El deutor va recordar que com a molt, llavors, devia 6.225 euros. Més encara, quan la sala civil del Tribunal Superior va haver de posicionar-se davant el recurs presentat pels creditors, va demanar a les parts quin era el deute real. I la saig va certificar que restava un deute de 1.464,42 euros. O dit d’una altra manera, que s’havien abonat fins llavors -al desembre de l’any passat 44.825,99 euros. Davant d’això, el Superior conclou que ha de procedir a “confirmar la resolució recorreguda, en el sentit de revocar l’acord del saig de data 30 de setembre de 2020, no havent-se de procedir a la venda de l’immoble que constitueix el seu domicili habitual, tot i mantenir-se, evidentment, l’embargament sobre el mateix, que és molt anterior, fins a la definitiva cancel·lació de l’import endeutat”.
I tot plegat és tan estrafolari i fora de lloc que el tribunal ni tan sols gosa pronunciar-se sobre les despeses judicials originades en segona instància. I ho justifica de la següent manera: “Tot i la desestimació del recurs d’apel·lació interposat, les especials circumstàncies que envolten aquesta execució, com són tant la seva llarga durada des de la fixació transaccional de l’import a abonar al 1999, com la manca de quantificació prèvia de l’import endeutat al moment de procedirse a ordenar l’execució del domicili familiar del deutor, han de comportar que no s’efectuï una especial imposició en relació al pagament de les costes processals ocasionades en aquesta alçada.” En fi, una cadena de petites barbaritats.