Toni Martí vol lligar, li convé lligar, de fet, tant com sigui possible el futur governamental postMartí. Una de les coses que més li preocupen és perdre el control del castell de cartes qua ha construït durant vuit anys. D’aquí que treballi incansablement per mirar de garantir-se una continuïtat executiva que no tingui la temptació d’aixecar estores. Després del fiasco de ‘The Cloud’ busca algun cop d’efecte per poder presentar un suposat balanç una mica més generós del que ara mateix podria presentar en el debat d’orientació del setembre.
L’anunci de l’aturada definitiva del magne projecte que havia de ser el nou centre d’operacions d’Andorra Telecom va suposar un cop tan brutal al Govern que el seu màxim responsable va analitzar durant més d’un dia la conveniència de no afrontar el debat d’orientació política programat per al 17 i el 18 de setembre. No presentar-se davant la cambra, però, l’obligava, automàticament, a dissoldre-la i convocar eleccions per abans de final d’aquest 2018. Ara, Toni Martí, segons diverses fonts, treballa ja en l’elaboració del discurs que preveu pronunciar durant aquell debat. Així, torna el camí polític a la senda de les eleccions per al febrer o el març.
Però Martí sap que se li han desmuntat (o s’han autodesmuntat) massa coses com per no donar munició a l’oposició, tota sencera, perquè durant els dies 17 i 18 el disparin amb crítiques objectives, potents i raonades. ‘The Cloud’ en pot ser l’epicentre. Però n’hi ha d’altres: des de la judicialització de moltes decisions adoptades pel Govern -la darrera, la batalla per al casino que tot fa pensar que acabarà a la Batllia- fins als molts interrogants que genera la negociació amb Europa. Per tant, busca incentius per presentar un full de serveis mínimament correcte alhora que en paral·lel treballa per tancar d’una vegada per sempre el nom del candidat demòcrata. Ara mateix tot sembla quedar reduït a quatre alternatives. Espot, Espot, Espot i potser Marsol.
Com a mínim, el cap de Govern pretén o pretenia treballar aquest agost en dues qüestions que li semblen cabdals per obtenir bons rèdits per presentar durant el debat d’orientació més enllà de tot de qüestions -la majoria d’elles protagonitzades pels ministeris que encapçala Xavier Espot (reordenació de les cotitzacions dels autònoms, aspectes relatius a la igualtat)- que ja han anat sorgint i que han tingut el darrer impacte en l’aprovació de la primera pedra de la reforma sanitària. Grandvalira i l’acord del tabac lligat a la UE són els seus grans ítems estivals. Martí colla Viladomat i colla els fabricants tabaquers.
El fiasco de ‘The Cloud’, sobre el qual encara hi ha molts misteris, ha desgastat moltíssim el Govern. D’aquí, per exemple, que Martí clavés un cop de puny sobre la taula del ministre de Salut, Carles Àlvarez, per tal que deixés de marejar la perdiu i tragués del calaix d’una vegada el projecte de l’atenció sanitària integrada. El metge referent i el que d’això deriva. Dimecres ja es va aprovar. Ja no haurà de sentir més que l’oposició digui que no s’ha dut a terme la reforma sanitària per molt que es consideri de poc abast. No és tot el que cal ni el que estava dissenyat, però és un pas cabdal.
El màxim accionista de Saetde es manté per ara, ferm en la seva decisió de trencar el domini de les valls d’orient i el mandatari governamental rumia quin caramel li pot oferir
Ara, el cap de Govern mira de salvar, amb el que sigui, com sigui, amb un acord de mínims o un anunci tendenciós i inconcret dels seus, tant Grandvalira com l’acord amb Brussel·les. Amb el màxim accionista de Saetde i promotor de la factura del domini esquiable, Joan Viladomat, ja s’hi ha vist aquesta setmana com l’Altaveu va avançar. Viladomat li va donar llargues. Però Martí espera continuar els contactes durant aquest agost i busca quin oferiment fer perquè l’empresari, al seu torn, li permeti generar un titular en positiu. L’estira i arronsa es preveu bonic. Com bonic està sent, també, la negociació a tres bandes sobre el tema del tabac. O a quatre, segons com es vegi. O dues negociacions en paral·lel, potser millor. El Govern amb Brussel·les i el Govern amb els colliters i els industrials.
Aquesta setmana també hi ha hagut contactes, reunions, que no han acabat en res. Martí sap de la força dels pagesos, dels colliters. Per un doble joc. Perquè si els productors de tabac, productors al tros, a la terra, avalen fermament l’acord amb la UE li beneiran, de retruc, les negociacions amb Brussel·les. I perquè els pagesos són un coixí electoral molt important. De tenir-los de color taronja a passar-los al cantó blau o el que sigui hi va molt poc però, alhora, pot ser molt. Els pagesos reclamen un contracte de deu anys sense condicions ni penalitzacions amb els fabricants. I els fabricants, la majoria, que no pas tots, no estan per orgues. Però en canvi, el màxim responsable de l’executiu els colla a més no poder perquè signin la dècada prodigiosa, que és el mateix que reclamar-los una mena de xec en blanc… per al propi Martí.
El polític escaldenc ha tornat a collar els darrers dies -sense resultat per ara- els industrials tabaquers perquè firmin el contracte de deu anys que els pagesos reivindiquen
Els industrials del tabac encara veuen massa dubtes. I no és d’estranyar. La lletra petita possiblement no l’ha ni llegit ni el responsable governamental. De fet, la posició més ferma entre els industrials és aquella que manté que fins que no estigui tancat del tot, i del tot és tot, l’acord amb la UE, fins que no hi hagi un document firmat pet totes les bandes que ho hagin de firmar, fins que no sàpiguen fil per randa a què s’han d’atendre, ells no pensen firmar res amb els colliters. Tampoc no està gens clar el text que comença a córrer sobre la regulació d’uns preus mínims. Tot està, asseguren les fonts, massa suspès en l’aire, massa agafat amb pinces. Massa ‘Toni Martí style’, que és una mena de suma del ‘qui dia passa any empeny’ amb l’amagar el cap sota l’ala de Mariano Rajoy passat per la fulla d’afaitar personal del fill del barber d’Escaldes.
I els fabricants (i tants altres) no es volen lligar de peus i mans abans d’hora escaldats com estan d’altres ‘marti-ngales’. I justament això és el que pretén Martí: portar els fabricants -i els colliters si cal- a l’hort amb (falses) promeses per al gaudi personal. Per al profit governamental, demòcrata. I una vegada assegurada la cadira de qui més li convingui (a Toni Martí), que cadascú s’espavili. I veient com es desmunta massa sovint el castell de cartes, veient que la realitat tot sovint obliga el Govern a baixar del núvol, els fabricants no volen passar per l’adreçador. De fet, ni els fabricants de tabac ni, cada vegada més, molts col·lectius. L’estiu es viu. I Martí no descansa.
Comentaris