El fred congela l’infern lauredià i els Reis adoren l’infant

L’aforament permetia arribar a un centenar i escaig d’espectadors per funció. Es va fer el ple el dies 26 i 28 de desembre i el 4 de gener, i aquest dimarts s’ha gairebé omplert a les 18 hores -potser alguns s’ho han repensat a l’últim moment tenint en compte l’ambient gèlid-, però quedaven més espais lliures per a la sessió de les 20 hores. En tot cas, satisfacció tant per part de les directores, Núria Montes i Txell Díaz, com des del comú. “Tenim sort que les hem pogut fer totes que l’any passat vam tenir la mala sort que el dia 6 va ploure i vam haver de parar enmig de la primera funció”, ha manifestat la consellera de Cultura del comú, Teresa Areny, que ha destacat que les responsables del muntatge han pogut “refermar molt més” el seu projecte. “L’han arrodonit més i el fet de treballar quasi amb el mateix elenc ha fet que poguessin treballar moltes particularitats i estem molt contents amb el resultat”.

I a jutjar pels aplaudiments finals, els espectadors també. Abrigats amb mantes i envoltats d’estufes han resistit estoicament els 45 minuts de representació. Aquella història que tothom se sap de memòria, que Folch i Torres i va deixar per escrit i que si es fes de dalt a baix s’allargaria més de dues hores. “El fet d’escurçar et fa anar realment al pinyol, a l’ànima del que són ‘Els Pastorets’ i crec que no es troba a faltar res especial”, ha explicat Díaz, posant en valor també el ritme més trepidant de l’habitual. Però aquí no falla ningú: Llucifer, Satanàs, les fúries, en Geremies, el Lluquet, la Farigola, Sant Josep i la verge Maria i la resta de personatges habitual, a més d’aquells que hi aporten el toc lauredià que els fa més especials.

I si l’any passat l’infern va fer la guitza portant pluja que va obligar a aturar l’obra, aquest any el vent gèlid que bufava de ben segur que ha contribuït a congelar el foc infernal de les calderes d’en Pere Botero i ha facilitat que el cel tornés a imposar la seva llei. Tot amb una dosi extra d’ombres xineses que des de les finestres de Casa Comuna posen el toc artístic i diferent a les escenes més plàstiques. Les representacions d’aquest 6 de gener, a més, han tingut sorpresa afegida: després de la cançó final Melcior, Gaspar i Baltasar han fet acte de presència per poder adorar l’infant Jesús abans de tornar-se’n cap a l’Orient.

I tot a això a l’espera que les funcions del desembre que ve ja puguin fer-se al teatre. “També ho trobem a faltar”, confessaven Montes i Díaz, que es mostraven convençudes que el nou equipament també disposarà d’innovació tècniques que permetran jugar i presentar novetats que satisfacin els espectadors.

Un desig compartit també per la corporació, que confia que les obres compleixin els terminis i la primavera pugui obrir l’auditori -de fet, ja es treballa en la temporada de teatre-. En tot cas, el descobriment de Casa Comuna com a escenari ha estat una experiència “que ens ha fet obrir els ulls”, ha dit Areny, que tot i reconèixer que no hi ha res concret, ja comencen a pensar a poder-li donar algun ús a l’espai.