Però és que aquell edifici situat al número 8 del carrer de les Abelletes no estava pas connectat, a la xarxa. No hi era. de cap de les maneres. I tot i així, es va esfondrar. “Pum!” I tot en l’aire i avall de cop. Les canalitzacions, deficients, lamentables, tenien fuites. I d’una d’elles es va anar colant el propà, per la línia del telèfon, fins al soterrani del supermercat Glaç. Lliure Servei Glaç, per ser exactes. I aquella planta soterrània feia de magatzem de l’establiment. Però també hi passaven estones els nens d’en Cristóbal. Cristóbal de Haro i Ana Camacho, uns andalusos en la trentena que feia anys que s’estaven al Pas i s’havien guanyat l’estima de la seva gent, vivien al mateix edifici. A la primera planta, sota teulat.
El drama del propà ho va ser molt més del que es temia. I a banda de clients francesos i una treballadora temporera, el Pas va plorar la mort d’en Cristóbal, el dependent del lliure servei Glaç, dels dos bessonets Jacobo i Jonathan i d’un nebot que havia vingut de Jaén a passar l’estiu
Després de temps de buscar-ho, havien ampliat la família amb un parell de bessons. Jacobo i Jonathan. I aquell estiu, des de Jaén, havia vingut un cosí adolescent. Si a en José li agradava el Pas, com altres joves, potser s’hi quedaria a treballar. Aquell dissabte 20 de juliol de 1985 no feia bon dia, al Pas de la Casa, i els tres menors acudiren a la planta soterrània després de dinar. A refugiar-s’hi. A jugar. Aparentment, en encendre el llum de l’habitacle… “Paaaam!” Va ser la guspira que necessitava l’acumulació no volguda de gas per fer-ho saltar tot. La tragèdia del gas propà. Quaranta anys, ja. Un record funest. I això, encara, els qui ho recorden. Perquè ja llavors el Pas es va sentir mig abandonat i actualment aquella tragèdia està pràcticament oblidada.
No pas pels que ho van viure. Llavors ningú no es podia esperar una situació com aquella. Encara que a uns quants no els va venir exactament de nou. Perquè la xarxa de gas ja havia avisat. De fet aquell succés va ser la fi del propà i va accelerar la connexió elèctrica amb França. I és que va esclatar el supemercat Glaç i el caos va estar servit. La situació era dantesca. L’onada expansiva va ampliar el desastre. Les ampolles d’alcohol emmagatzemades en aquell soterrani van actuar de metralla. En Jacobo, en Jonathan, el José… colgats. Com en Cristóbal i d’altres clients i treballadors del Pas que van veure la vida truncada per una maleïda explosió de gas. Drama. Mort. Tragèdia. Desolació. Ràbia. Impotència.
ELS PRESAGIS DE LA TRAGÈDIA
Aquell 1985, el servei de gas era cabdal per a bona part del Pas de la Casa. Especialment en depenien les calefaccions a l’hivern. Però es feia servir per a d’altres utilitats. Ara bé, ja es tenia clar que tenia una contrapartida en forma de risc, de perill. I els dies previs a l’explosió aquesta sensació havia estat més viva que mai. Tant que, com recorda el llavors cònsol menor de la parròquia, Josep Dallerès, va obligar el comú a actuar. No sense tensió i polèmica. Havien estat dies “agitats” perquè en diferents punts de la localitat fronterera s’hi anava notant olor de gas. “Hi havia queixes, sobretot al tram de l’avinguda d’Encamp, al costat de pistes. S’havia estat vigilant i es van fer les revisions”, relata.
També es van demanar informes per saber exactament què passava i com s’havia d’actuar. El comú va tenir sobre la taula dos informes. Però segons Dallerès, “no coincidien; un ens deia que la situació era greu i l’altre que no ho era tant”. I amb aquesta informació es va celebrar una sessió de comú, “molt tensa”, on “es va prendre la decisió de tallar la xarxa”. De fet, el llavors mandatari posa en relleu que això va fer que, al judici posterior per l’explosió al supermercat, “el comú no hi va estar implicat perquè hi havia hagut aquesta decisió de tallar el subministrament”. En l’acord hi va influir, no ho nega, el fet que, mesos abans, una persona morís a Encamp, al carrer del Solà, víctima d’una altra deflagració provocada pel gas.
LA PRÈVIA A ENCAMP: 13 DE GENER, UN MORT AL CARRER DEL SOLÀ, TAMBÉ PER UNA FUITA I POSTERIOR DEFLAGRACIÓ DE GAS PROPÀ
Sort encara que només hi havia un pis ocupat, aquell matí. I que en lloc de ser 6 de gener, una data amb notable afluència de visitants, ja érem 13. Diumenge 13 de gener del 1985. Vers 2/4 i poc d’11 del matí, al carrer del Solà d’Encamp, a la llavors denominada ‘casa Sastret’, l’Àngel Capdevila Alfaro, un resident espanyol de 27 anys, va notar una olor exagerada. Era a casa, al pis, amb la seva companya, la francesa Genevieve Foucu. Va anar a la cuina i al cap de pocs segons una detonació va destrossar l’habitatge. I va desmuntar una bona part de l’immoble, que es va esfondrar com un castell de cartes. També va ser el gas. L’ona expansiva va llançar pràcticament fora de l’immoble Genevieve, que ben aviat seria rescatada pels molts serveis d’emergència que van acudir a lloc. Es faria ferides greus, però que no li van fer perillar la vida. Colgat entre les runes procedents de vuit pisos, bramava n’Àngel. Es va trigar tres hores a treure’l d’allí. Durant les tasques de rescat, el seu pare l’encoratjava a lluitar. Capdevila va ser recuperat amb vida, però abans d’arribar a la clínica de Santa Coloma va perdre la vida. L’explosió d’Encamp es va saldar només amb un mort. ‘Només’ perquè aquell matí de diumenge, només un dels pisos estava ocupat. La majoria d’habitatges eren segones residències d’estrangers. Una altra família havia enfilat rumb a Barcelona de bon matí i uns altres ocupants havien sortit una estona abans de l’explosió per anar a missa. L’edifici havia estat construït el 1979 i només al subsòl disposava d’una estructura sòlida. La resta de plantes estaven sustentades per parets de càrrega. I l’immoble, això sí, estava equipat amb una xarxa col·lectiva de gas propà. Una fuita i posterior detonació va ser la causa d’aquell accident mortal.
Un succés que també havia viscut el llavors cònsol major, Enric Pujal, per a qui la tragèdia del Pas de la Casa “era una cosa cantada”, ja que “ho havíem avisat per activa i per passiva que les instal·lacions eren deficients, però molt deficients, i que s’hi havia de posar remei”. Més encara: “És que els tubs de gas eren molt superficials, pràcticament no estaven ni coberts”, lamenta. Aquesta preocupació prèvia la tenen al cap els pascasencs. L’hoteler Josep Anton Ayala explica que “a vegades hi havia algun tall perquè hi havia algun problema”, però reconeix que “mai vam pensar que les conseqüències poguessin ser aquestes”.
I és que, indica Ayala, “com a ciutadà, tots pensàvem que la instal·lació era segura i que hi havia controls”. De forma similar s’expressa el joier ja jubilat Alfons Borra: “És cert que es comentava que la xarxa era antiga”. La inquietud, fins i tot, l’havia expressat qui, malauradament, acabaria sent una de les víctimes de l’explosió: el dependent del supermercat Glaç Cristóbal de Haro. Així ho explica qui era llavors un dels seus bons amics, Cayetano Fernández. Amb 24 anys, ja en feia uns quants que vivia a la població, on al llarg de la seva vida -ara ja s’apropa a la jubilació-, ha treballat en diferents comerços. “Ell mateix comentava que al soterrani (de l’edifici del supermercat) feia molta olor de gas i s’estranyava perquè al lloc no n’hi havia, de gas”, recorda.
UNA DEFLAGRACIÓ QUE TRENCA LA RUTINA
Aquell dissabte estava sent un dia tradicional de cap de setmana d’estiu. El Pas bullia amb nombrosos visitants, la majoria dels quals, francesos que s’havien acostat a la localitat per fer compres. Els productes, els de tota la vida. Tabac, alcohol, electrònica. Aquell 20 de juliol, però, no seria un dia més. Ni de bon tros, malauradament. Tot es va estroncar pels volts de les quatre de la tarda, com recorden els que van viure en persona tant l’explosió com el caos -i el drama- posteriors.
Un d’ells era Santiago Pérez López, actualment especialista en medicina del treball en un grup empresarial de Barcelona després de dedicar-se durant anys a la medicina esportiva. Fa quaranta anys llargs l’ajornament de les proves del MIR el va portar a Andorra. Era un amant de l’esquí. I al Principat hi treballava, com a professor a l’escola espanyola, el seu germà. Va ser ‘fitxat’ pel doctor Josep Escoda perquè li fes suport al centre mèdic del Pas. “Havia acabat la mili, es retardaven les proves del MIR, per a les quals m’havia preparat a consciència i em vaig demanar: què faig?” I va acabar al Pas col·laborant amb el doctor Escoda, rememora.
Aquell 20 de juliol, el matrimoni Escoda havia marxat de viatge i el jove doctor Pérez es va quedar al càrrec de la consulta. De fet, va acabar fent cinc temporades hivernals. Més de quatre anys se’ls va passar a Andorra, al Pas de la Casa, i va aprofitar per especialitzar-se en medicina de l’esport a Tolosa. El tema de les emergències i les urgències, però, li havia cridat l’atenció des de ben jove. Els primers auxilis. I allò, en certa forma, el va ajudar a gestionar millor la catàstrofe. No ha tornat a veure mai tants morts junts. Sí que va haver d’assistir a algun que altre accident d’esquí mortal al Pas. Però res semblant a l’explosió.
Santiago Pérez, metge, col·laborador del doctor Escoda: “Havia quedat amb una pacient per canviar-li o retirar-li el guix. Estàvem a la sala de cures. Teníem el supermercat molt a prop. De cop vam sentir una forta explosió i al mateix moment va tremolar l’edifici”
“Era un dissabte de molta gent al Pas. Dels típics de l’època, amb multitud d’autobusos francesos arribant a comprar. Les típiques compres, el Ricard, el tabac. Jo estava de guàrdia i ‘m’ho vaig menjar’ tot sencer. Va ser molt dur”, narra d’entrada Santiago Pérez. “Havia menjat al costat del centre mèdic, al McDoms, just a la cantonada davant del Glaç”, indica. Després, havia quedat amb una pacient. Preveient que tindria poca feina, van convenir que es veurien a les 4 a la consulta. “Havia quedat per canviar-li o retirar-li el guix. Estàvem a la sala de cures. Teníem el supermercat molt a prop. De cop vam sentir una forta explosió i al mateix moment va tremolar l’edifici”, recorda.
De cop i volta, la rutina habitual d’un dissabte d’estiu es va veure del tot trencada per a tots els veïns de la població fronterera. Un d’ells era l’actual conseller comunal Josep Lluís Agudo, llavors, de tot just 18 anys. Segons abans de la deflagració, justament, el gas, aquell maleït gas, estava al centre de la conversa que mantenia amb altres veïns. “Estava just davant el supermercat Parma, a la plaça Coprínceps. A la porta de la botiga hi havia una olor molt forta i estàvem mirant d’on podia venir. I, llavors, va arribar l’explosió”, remata. “Vaig notar un tremolor molt fort i vam escoltar, després, la deflagració. I vam veure un bolet de fum cap amunt”, explica. Era, remarca, “com si fos una bomba atòmica”.
Valérie Lackner tenia 22 anys i ajudava, als estius, a l’hotel familiar, l’Hotel de les Neus. “Recordo que hi havia molta boira. Una cosa impressionant. I de cop vam sentir un soroll brutal. Molt soroll. Com si hagués explotat alguna cosa a l’entrada mateix de l’hotel”. I, de fet, es va trencar la porta de l’establiment. A partir d’aquí es va viure una jornada “caòtica”, explica l’actual empresària del sector turístic. “De seguida vaig veure bombers i tota la gent que s’acostava, que venia a veure què havia passat i a ajudar.” “Allò va ser un malson”, hi afegeix tot remarcant que tot plegat “va ser molt fort” i que de l’explosió en concret, més enllà de l’estrèpit, li va quedar molt marcada “l’olor de cremat tan específica que feia, una sensació molt dolenta”.
Qui també es trobava aquell dia al Pas és Xavier Coma. Tenia 21 anys i en feia un parell que la seva família havia obert el supermercat Sant Pere, a pocs metres en línia recta de l’establiment que s’enfonsaria arran de la detonació. De fet, mantenia molt bona relació amb en Cristóbal, l’encarregat del Glaç que perdria la vida gairebé al moment amb els seus dos fills bessons. “Com s’estimaven aquella canalla”, deixa anar de cop recordant que amb la seva dona, Ani (o Ana, vaja), havien estat lluitant durant temps per poder ser pares. Amb en Cristóbal hi feia el cafè cada dia “havent dinat”. I “hi havia dies que eren les 3, les 4, quan podíem”. Aquell dissabte de juliol encara l’havien de fer. I, malauradament, ja no el farien.
Josep Lluís Agudo, actual conseller comunal: “Estava just davant el supermercat Parma, a la plaça Coprínceps. A la porta de la botiga hi havia una olor molt forta i estàvem mirant d’on podia venir. I, llavors, va arribar l’explosió. Vam veure un bolet de fum cap amunt; com si fos una bomba atòmica”
El Xavier, com tants altres dies, esperava el moment per quedar amb el seu amic. I de cop es va sentir l’explosió. “Va ser bestial, acollonant. Del Glaç a casa nostra en separava, en línia recta, un carrer, una plaça i un altre carrer. L’ona expansiva a nosaltres ens va trencar els vidres. Van caure com guillotines. Sort que en aquell moment no passava ningú”, recorda Coma, que s’estima més no detallar massa coses. En parla amb normalitat. Però se li nota encara l’impacte. Explica que arran de l’explosió i l’ona expansiva “es va generar una polseguera de por. No sabies massa què havia passat”.
Lògicament, l’explosió la van notar totes aquelles persones que en aquell moment estaven a la població. I algunes, amb el pas del temps, tenen clar que, aquell dia, la sort va estar del seu costat. En segons quines circumstàncies, haurien pogut estar ben a prop del perill. O de la mort. Així ho recorda l’hoteler Josep Anton Ayala. De fet, va ser dels darrers que va parlar amb el dependent de la botiga, amb en Cristóbal de Haro, una de les deu víctimes. “Baixava amb el meu cunyat de fer uns encàrrecs i vam passar davant del supermercat. Estava allà amb els dos fills. Ens vam aturar i hi vam xerrar. Li vaig demanar si volia venir a pescar a l’estany de les Abelletes i em va dir que no podia perquè l’encarregat havia marxat. Si ens hi arribem a estar una estona més, potser ara no estaria parlant amb tu”, deixa anar. Minuts després, ja a casa, mentre preparava els estris per pujar al llac, va sentir l’explosió. “El primer que vaig pensar és que havia estat a casa meva; després, vam veure una gran fumera”.
Una sensació similar té Gabriel Dallerès, actual gerent de la Cooperativa Interurbana. Llavors treballava per a la cadena de joieries de Jordi Torres Alís, propietari també de l’edifici on estava el Lliure Servei Glaç, i evidentment titular del negoci. Aquell dia era al Pas. “Hi pujava cada dissabte”, recorda. I, de fet, “el tabac el comprava al supermercat perquè coneixia l’encarregat i després anava al despatx”. Aquell dia, però, no va poder aparcar al lloc habitual. I això va fer que canviés de rutina. “Vaig anar directament a la joieria. I ara penso que em podria haver agafat (la detonació)”, comenta. Ja al despatx, va sentir “una gran explosió que ens va semblar que havia tingut lloc al mateix edifici on estàvem”.
UN RESCAT DRAMÀTIC
I, a partir d’aquí, moments de xoc. Gairebé de caos. O potser més i tot. “Vam sortir corrent perquè pensàvem que s’havia enfonsat algun edifici. Vam baixar les escales cap al lloc i ens vam quedar esgarrifats: tot el supermercat havia caigut a terra”, rememora Agudo, tot indicant que “el primer que vam pensar era intentar entrar entre la runa per veure si podíem fer alguna cosa”. A Dallerès, Gabriel, anys més tard també cònsol menor d’Encamp, li van quedar gravats “els moviments descontrolats” dels primers instants. També, veure que “la gent anava a botigues d’esports per buscar guants per no tallar-se amb els vidres”. Cayetano Fernández, per la seva banda, explica que “estava al supermercat Meritxell; vam notar l’explosió i quan vam arribar a lloc vam veure tot de persones ferides; un desastre. Hi havia molta gent que els va enganxar la metralla que es va generar amb els vidres”. En definitiva, “molt caos”. I, en el seu cas, quelcom que li ha quedat sempre: “feia una olor indescriptible per la barreja del tabac, de l’alcohol, de tot el que hi havia allà”.
“Només sentir l’explosió vaig agafar la camioneta i vaig sortir corrents. Llavors vivia a l’apartament 413 del Lake Placid”, explica el veterà empresari hoteler Miguel Manzano. Havia arribat al Pas de la Casa el 1981 i llogava divuit apartaments. Després construiria l’hotel Les Olimpíades. No només era gestor turístic, també promovia, era constructor. I aquesta experiència el va fer poder fer intervenir d’una manera diferent aquell malaurat dia. “Només acostar-nos al Glaç ja vam veure el desastre. Hi havia cadàvers al carrer. I pensàvem que dins del supermercat n’hi podien haver més. Però hi havia un ‘planxé’ a punt de caure i ningú no s’atrevia a entrar”.
D’aquí que, gràcies als seus coneixements en matèria de construcció, es va apuntalar com es va poder l’estructura per poder accedir a la planta soterrània que havia quedat colgada per la planta baixa. “Havíem de veure si hi havia més cadàvers”. Per sort, no seria el cas i es van passar “tota la tarda” traient, especialment, ampolles d’alcohol que havien quedat destrossades ja fos per l’explosió ja fos per aixafament. També amb la furgoneta faria algun viatge “fins a l’antic comú”, on el doctor Escoda i els seus col·laboradors tenien la consulta i que va esdevenir una mena de petit hospital de campanya.
Miguel Manzano, empresari: “Només acostar-nos al Glaç ja vam veure el desastre. Hi havia cadàvers al carrer. I pensàvem que dins del supermercat n’hi podien haver més. Però hi havia un ‘planxé’ a punt de caure i ningú no s’atrevia a entrar”
Entre aquests, el doctor Pérez. Va ser dels qui més ràpidament es va activar un cop es va produir l’explosió que, com s’ha dit, el va enganxar al consultori. De seguida va començar a sentir crits i gent que passava la porta del centre mèdic, que juntament amb el despatx de circulació, estaven a tot just una cinquantena de metres d’on s’havia produït la tragèdia. “Santiago, Santiago, doctor, doctor”, cridaven només passar la porta. Ràpidament, va saber de què es tractava. De seguida va haver d’enginyar-se-les per convertir el centre mèdic en un centre d’urgències: “Vaig estar diverses hores funcionant com un autòmat. Posteriorment, vaig haver d’elaborar un informe per al Govern i jo mateix em vaig sorprendre de com pot funcionar el cervell humà. Com un ordinador. Ho vaig especificar tot perfectament. Ho recordava tot”.
Però en aquell moment no hi havia temps per perdre. “Va venir un munt de gent a ajudar amb el que es podia” alhora que arribaven ferits, per no dir ja les víctimes que acabarien sent mortals. “Gent plena de sang, amb talls… Jo feia les tasques mèdiques, posava el goter o el que fos, i deixava la persona a càrrec d’alguns dels voluntaris que havien arribat i me n’anava per un altre ferit. Va ser impressionant”, recorda. Amb el temps, però, té clar que no hi va haver gaire ferits greus. Un parell que van haver de ser derivats ràpidament i la resta, veïns o turistes que ja van arribar, malauradament, sense vida.
“Venien calcinats, de mig cos almenys. Van ser situacions molt dures. En algun cas tocaves una extremitat i es desfeia. Les cames carbonitzades, pura cendra. La gran majoria dels morts ho van ser de les ferides pròpiament de l’explosió, no pas per aixafament.” El doctor Pérez té el record de l’arribada dels bombers. D’andorrans i de francesos. D’ambulàncies. Alguns difunts “ja van arribar tapats”. D’altres se’ls va cobrir a la sala de consultes del centre mèdic. Vuit cadàvers allí. “Va ser impressionant. Sense cap dubte el més greu que he viscut”.
“En aquell moment, fa quaranta anys, teníem els mitjans d’assistència que teníem. Per sort o per desgràcia, amb la gent que va morir poca cosa hi vam poder fer. Van ser moments molt forts i molt durs. I jo en aquell mateix moment em vaig sorprendre de com vaig reaccionar. Em va ajudar la formació de primera auxilis i catàstrofes que havia fet. T’havien exposat la teoria de com havies d’actuar en un cas de multitud de ferits. Com prioritzar. I llavors vaig reaccionar com un autòmat”, reitera el facultatiu. Quaranta anys després, havent participat als Jocs Olímpics de Barcelona com a metge especialitzat en esport o havent hagut d’actuar en accidents de treball mai no ha vist res igual.
Després del xoc inicial, els pascasencs es van anar mobilitzant per intentar ajudar les víctimes de la catàstrofe. “Jo era monitor d’esquí a l’escola del Pas de la Casa i a l’estiu feia de guia de muntanya. Vivia en un apartament, gairebé davant per davant del supermercat. L’edifici pertanyia al Jordi Torres Alís, cosí germà de la meva mare”, recorda Joan Jané, durant molts anys funcionari, ara ja jubilat, encara que fa algunes tasques de vigilància a l’antic hotel Rosaleda, l’actual ministeri de Cultura. Davant les notícies de la tràgica explosió, va córrer cap al lloc. Tenia 27 anys. “Ho recordo tot enfonsat. Com una sala plena de runa dins”, apunta. Com tants d’altres, amb voluntat d’ajudar i sense témer el perill, “em vaig ficar una mica” dins del supermercat en runes. Més tard, “tot curiosejant, em vaig atansar on era la clínica antiga, al centre de l’Escoda, que així d’entrada també van habilitar com a ‘morgue’. Hi vaig veure vuit cadàvers tapats. I allò sí que em va xocar molt. Em va impressionar”.
Miquel Àngel Barbolla, actual director adjunt de la policia, llavors bomber valuntari: “Tothom va venir a ajudar. Era molt corrent, llavors, que els veïns participessin, que acudissin a ajudar en coses com aquesta. Jo coneixia algunes de les víctimes, com aquells dos pobres nens. I el que em va impactar va ser veure gent desmembrada. A la porta del local, per exemple, una cama. I em vaig col·lapsar”
Un cop donada l’alerta, els serveis d’emergència van anar arribant a la població. Bombers, policies, també serveis des de França. Els efectius dels cossos de salvament van agafar les regnes d’una situació, defineix l’avui conseller Agudo, “salvatge i bestial”. Els primers que hi van arribar, però, eren els que ja estaven destinats a la localitat. O que tenint una mica més de formació i implicació, eren voluntaris. Entre ells, Miquel Àngel Barbolla. Avui policia, llavors un jovenàs que col·laborava com a voluntari amb els bombers. “Just estava amb els dos bombers professionals que llavors hi havia destinats al Pas de la Casa, el Paco Carrasco i el Joan Gatell. Estàvem on hi havia l’Hotel Els Isards, que en línia recta deuria estar a uns 200 o 250 metres del supermercat”, recorda. Tots tres van sentir l’explosió i es van posar a córrer “sense saber què havia passat”.
L’actual director adjunt de la policia es va criar al Pas. Els seus pares portaven la gerència d’un petit hotel. A ell ja l’atreien les emergències. Feia de bomber voluntari. Un any després es presentaria a les proves per policia. El proper febrer arriba a l’edat de jubilació. Per la seva dilatada experiència, afirma, potser amb perspectiva no exposa la cruesa d’altres testimonis de l’explosió. “N’he vist de tots colors”, matisa, esmentant, anys més tard, l’accident al túnel del Dos Valires. L’estrèpit de la detonació va ser “impressionant” i veient la situació -“la gent cridava pel carrer”- no van trigar a anar a cercar el camió de foc i l’ambulància.
“Al mateix temps molta altra gent acudia a ajudar. Era molt corrent, llavors, que els veïns participessin, que acudissin a ajudar en coses com aquesta”, relata. També recorda que “coneixia algunes de les víctimes, com aquells dos pobres nens”, en referència als fills d’en Cristóbal, i exposa allò que més el va impressionar, que més el va impactar: “Vaig veure gent desmembrada. A la porta del local, per exemple, una cama. I em vaig col·lapsar”. L’altre record que té és que, els dies posteriors, “la investigació va ser força llarga, perquè calia buscar on estava la fuita. Per on s’havia escapat el gas”.
Entre els bombers que van pujar al Pas hi havia Joan Botellé. Havia accedit al cos el 1981 i l’any següent va ser testimoni directe dels aiguats. Tan directe que el gas, justament el gas que va matar el fill del propietari d’Andorgaz, Amadeu Rossell, en explosionar a la Massana, li va causar greus cremades a ell. Això no el va fer abandonar la seva idea d’ajudar la societat com a membre del cos de salvament. Gairebé tres anys després de les també maleïdes riuades, li va tocar viure una altra jornada que difícilment oblidarà: “Tot allò va ser un drama. Allí no vam poder fer gran cosa. La gent que hi havia estava tota morta. No es va poder salvar ningú”.
“Llavors fèiem dos torns: dia sí, dia no. I al Pas hi teníem un grup de voluntaris del poble”, comenta. Aquell dissabte, des de la localitat fronterera, “ens va trucar el (Joan) Gatell: ‘pugeu, pugeu, pugeu’. Els primers que vam pujar vam ser el Joan Ribera i jo. Vam agafar l’ambulància i vam tirar cap amunt. Després, força després, arribaria el camió de foc”. Quan van ser sobre lloc, Botellé i Ribera van testimoniar de primera mà “un drama”.
Així, desgrana que “quan vam arribar nosaltres els primers ferits ja els havien tret d’allà amb cotxes particulars” i van poder veure “una estesa de vidre, de botelles de vidre que van actuar com a metralla” en el moment de la detonació. Era tot “força caòtic” i poc s’hi podia fer. De cop va aparèixer un comandant francès a qui el llavors cap de Govern, Josep Pintat, va fer tot un seguit de reverències, recorda el bomber ara jubilat, que explica que almenys llavors no sabia pas d’on havia sortit el militar gal ni qui l’havia avisat. En tot cas, indica Botellé, duia “un aparell detector” per mirar de poder trobar indicis de possibles persones colgades.
Joan Botellé, bomber jubilat: “Quan vam arribar nosaltres els primers ferits ja els havien tret d’allà amb cotxes particulars. Hi havia una estesa de vidre, de botelles de vidre que van actuar com a metralla. Tot força caòtic. Allò va ser un drama, però no hi vam poder fer gran cosa. No es va poder salvar ningú”
“Feia una forta olor de carn cremada, una pudor de persona cremada”, posa en relleu el bomber. En les tasques de recerca, va aparèixer una mà i en van poder extreure una persona que, probablement, era compatible amb el nebot de l’encarregat del negoci, el xicot andalús de 16 anys que moriria uns dies després a l’hospital de Tolosa. El ferit mantenia un fil de vida “i el vam portar a l’hospital de l’Escoda. En una habitació, a la sala de consultes, hi havia tots els morts”. Aquesta imatge el va impactar. Però també el va impactar el fet que amb el ferit que acabaven de dur al centre mèdic els sanitaris l’intentaven posar una via i era poc menys que impossible: “Estava ben cremat”.
“Ben poca cosa hi vam poder fer, allí”, insisteix, i Botellé recorda que amb posterioritat, i una vegada el caos ja ho era menys, i el que es podia haver controlat al Pas ja estava controlat, ell i algun altre bomber jove van ser enviats a la ‘morgue’, per assistir el metge forense, el doctor Josep Duró. “Ens va demanar que l’ajudéssim a deixar els morts una mica decents abans que no els pogués veure ningú més.” I una de les malaurades actuacions que els va tocar fer va ser recosir algunes de les extremitats amputades. “Va ser un drama”, conclou.
Tan dramàtic que no tothom que ho va viure és ara, quaranta anys després, capaç d’explicar gran cosa. El dolor encara hi és ben present. Un bon exemple és el de Joan Ambatlle. Era el director adjunt de la policia, al costat d’un Antoni Aleix que es va caracteritzar per comandar el cos amb mà de ferro però, alhora, per tenir un domini absolut de tot el que passava i d’una implicació total. Aquell juliol estava de vacances i va ser Ambatlle qui va haver de coordinar l’actuació policial. “Va ser una situació força difícil. Vaig pujar jo al Pas i hi va pujar tothom”, indica abans de deixar clar que en té “un molt mal record”. “Em vaig ocupar d’atendre les famílies de les víctimes i hi ha coses que prefereixo oblidar”, només encerta a exposar.
EN ESTAT DE XOC
La notícia va anar corrent. Cert, molt lentament. Llavors, la tecnologia de la comunicació era la que era. Un bon exemple el va viure el cònsol major. Pujal no va viure l’explosió ‘in situ’. Com ara, ja llavors passava algunes temporades a Menorca. Molt més ara, ja jubilat des de fa temps, que no llavors, on l’illa balear era un refugi de vacances. “Vaig arribar-hi, vaig deixar la maleta i em van avisar del que havia passat. Vaig durar una hora a Menorca. De seguida vaig volar un altre cop” posant rumb a Andorra. “Quan vaig arribar ja feia bastantes hores que havia passat tot. Però va ser un caos”, admet afegint que en té “un record dramàtic”, de l’explosió, i que “va ser una de les històries dolentes del meu mandat de cònsol. No em vaig voler presentar a la reelecció perquè ho havia passat massa malament”.
Tampoc era al Principat, en el seu cas per unes hores, el seu company de consolat. Josep Dallerès tot just havia marxat al migdia del país per passar el cap de setmana amb els seus pares a Vilafranca. “Quan va passar tot, jo devia anar per Ponts”, explica. No va ser fins que va arribar allà quan aquests, avisats via telèfon, li van explicar tot plegat. “Em van fer una cosa ràpida per dinar i vaig pujar de nou cap a Andorra”, relata. Eren gairebé les dotze de la nit quan va arribar a una població “en estat de xoc”. El llavors mandatari té encara presents “els carrers on hi havia el supermercat amb els cotxes de bombers, les mànegues per terra, tot mullat, perquè crec que havia plogut, i tot negre” així com “la gent explicant-te les desgràcies que hi havia hagut, els morts, els que estaven a l’hospital...”.
I és que, en aquells moments, el nombre de persones que havien perdut la vida era de vuit. Feia no gaire estona que s’havia trobat el nebot del dependent, a qui feia estona que es buscava. Tot fa pensar que va ser ell qui va tenir la mala sort, tot jugant amb els seus cosins petits, d’encendre la llum del soterrani, fet que va provocar la detonació. “Tenia 16 anys. El vam treure viu, però estava molt mal ferit i va morir al cap de pocs dies”, explica Josep Anton Ayala.
Qui també va pujar a la població va ser Francesc Cerqueda, llavors, el síndic general. Com el cap de Govern del moment, per exemple, el traspassat Josep Pintat Solans, van traslladar-se al Pas poc després de saber del fet. També ho havien fet uns mesos abans al carrer del Solà d’Encamp. Recorda “amb gran tristesa” la “catàstrofe” on una “vegada més una explosió de gas mal controlat” va causar una mortaldat. En un dia, és de les poques coses que té presents Cerqueda, que “feia mal temps”.
Valérie Lackner, empresària turística: “Recordo molt el funeral. Mai abans havia vist fèretres tan petits i allò em va impactar. Va ser molt emotiu. Va ser entre setmana i hi va acudir tot el poble”
El cop per al Pas va ser duríssim. Fins i tot per aquells que aquell dia, pel motiu que fos, no eren al poble. “La gent es va quedar de pedra; va impactar molt i a tothom li va saber molt greu”, apunta Alfons Borra, mentre que Agudo recorda que “coneixia els dos nens perquè sovint venien a comprar a la nostra botiga, eren riallers, sempre jugaven amb tothom i el seu pare molt simpàtic; tant ell com la dona eren molt feliços, agradables i amables. Eren gent molt estimada”. De forma similar s’expressa Xavier Coma, que va viure la pèrdua d’un amic i dels seus dos bessonets. “Llavors hi havia molta comunió al Pas. Al final, allà, tots érem de fora”, explica. El Cristóbal, andalús. Ell, de la Massana.
Dies després, va arribar el moment d’acomiadar els morts (els morts del Pas). L’empresària Valérie Lackner remarca, justament, un record que té de la cerimònia funerària d’en Cristóbal i els seus petits Jacobo i Jonathan. “Recordo molt el funeral. Mai abans havia vist fèretres tan petits i allò em va impactar. Va ser molt emotiu”. De fet, tot el Pas de la Casa i Encamp es van bolcar en la família De Haro-Camacho. La missa i posterior enterrament es van fer a Encamp, “va ser entre setmana”, i hi van assistir un miler de persones que van acompanyar els fèretres en comitiva i duent-los a coll.
I és que una tragèdia com aquesta sempre fa mal, molt de mal. I més en el que llavors era “molt poble”, com assevera Cayetano Fernández. En el seu cas, a més, l’unia una gran amistat amb De Haro, que juntament amb la seva família “eren molt estimats; anàvem a pescar habitualment junts al llac i érem molt amics”, apunta. En gran part, admet, pel seu origen: “Ell era de Jaén i jo d’Almería, i també, veïns”. L’últim cop que el va veure havia estat una estona abans de l’explosió, ja que “havia vingut al meu supermercat a pagar una cosa que ens devia”. Fernández va haver de marxar a casa d’uns familiars durant uns dies perquè el van desallotjar del seu pis. Quan va poder tornar, però, va decidir que no hi continuaria molt de temps: “Vaig canviar de seguida perquè era molt desagradable sortir i veure cada dia el que havia estat el supermercat; era molt dur”.
Qui també es va veure marcat per la desgràcia va ser el propietari de l’edifici on hi havia el supermercat Glaç. “Jo tenia nou anys, a l’època. Els dissabtes d’estiu, el meu pare, la meva mare, la meva germana i jo baixàvem a Cambrils. I no hi havia mòbils, en aquell moment. Quan vam arribar a la casa de Cambrils, el telèfon no deixava de sonar. De seguida li vaig veure al meu pare una cara que no li havia vist mai abans. Quan va despenjar el telèfon li van dir que hi havia hagut l’explosió de gas”. Així s’explica Jordi Torres Falcó, el seu pare era l’amo de l’edifici i del negoci del supermercat i on hi va haver l’explosió. Torres és avui ministre de Turisme i Comerç. Llavors era el ‘nen’ d’en Jordi Torres Alís.
“L’edifici era del meu pare. Tenia planta soterrània i planta baixa, i la planta superior, que és on vivia la família que ho portava”, explica. Torres recorda que “a la casa no hi havia gas, van ser unes canalitzacions del poble, que estaven en mal estat, i el gas s’havia anat acumulant allí. Va ser una història molt tràgica. La dona del Cristóbal treballava en una joieria que també era nostra, perquè llavors teníem diversos negocis. L’home estava amb els nens i ‘la abuela’ al supermercat. La noia, l’Ani Camacho, que es deia, estava a uns tres-cents metres i va veure com explotava el supermercat on sabia que hi havia el seu marit i els seus nens dins. Un drama. És un dels fets que han marcat la família per la implicació que hi vam tenir”. Altres pascasencs corroboren aquest impacte. “Tinc el record del senyor Torres. La seva desolació, la seva incredulitat i el sentiment de dolor pels que van morir. Durant molt de temps va quedar afectadíssim. Cada dia pujava al poble”, explica l’avui conseller comunal Josep Lluís Agudo.
ADEU AL GAS
Més enllà d’assumir les conseqüències més greus de la tragèdia, les vides que es van perdre, al Pas li va tocar afrontar una altra realitat: el gas no era segur i, per tant, tocava trobar una alternativa. I fer-ho ràpidament, ja que en pocs mesos arribava un hivern que sempre era cru i també calia afrontar una nova temporada turística, temporada alta. “Arran d’això, Govern va prohibir terminantment el gas ciutat. Al cap de tres o quatre dies, quan la policia havia fet la seva investigació, ens van dir que havien trobat a més llocs bosses de gas que també haurien pogut esclatar”, comenta Agudo. “Alguns tècnics ens van dir que no sabien com no havia passat abans; a un lloc com aquest, amb les diferències tèrmiques que hi ha, les soldadures pateixen massa”, assegura Ayala.
Ramon Cereza, enginyer, era el 1985 el cap de servei tècnic del Consell General, que tenia, ja se sap, funcions executives. Amb els anys, director general molts anys de FEDA i, després, una temporada del SAAS, té “molt mala experiència” d’aquell cas. Tanta que poca cosa vol referir. “En aquella època era el Govern qui feia els controls. La del Pas era una instal·lació com la resta, que havia de complir i que s’havia de controlar. Quan hi va haver l’explosió, això va fer que la xarxa desaparegués”. Des del punt de vista teòric, “el problema que hi havia era que el gas liquat de propà era més pesat que l’aire” i en soterranis esdevenia un perill claríssim. “Hi va haver una fuita i una acumulació en un soterrani, i va acabar esclatant. Una molt mala experiència. De seguida es van fer els informes pertinents de cancel·lació de la xarxa”.
Pocs dies després de la mortal explosió, els batlles degans del Principat -Jacint Riberaygua i Joan Canturri- van encomanar un peritatge de primer nivell per a l’època a l’enginyer francès Pierre Lhomere. Hi havia molta pressió per tal de clausurar la xarxa per molt que els responsables d’Andorgaz s’hi oposaven de totes totes. Sabien que l’empresa i potser el cap d’algun d’ells estava en joc. Malauradament, la majoria de familiars de les víctimes mortals no van tenir cap més remei que posar-se en mans d’advocats per exigir responsabilitats. Trigaria encara temps a arribar el judici i les condemnes. Testimonials, si es pot dir així.
El 2 de setembre d’aquell 1985, i sense previ avis, els batlles van decidir que ja n’hi havia prou. Mesos abans de la terrible explosió, el comú ja havia decidit clausurar la xarxa. Com a mínim, mentre no s’hi fessin les reparacions escaients. Al juliol, quan va tenir lloc la tragèdia del supermercat Glaç, ben just si s’havien refet, i d’aquella manera, el 15% de les canonades. El peritatge judicial va deixar clar que les instal·lacions estaven més que deteriorades. I, en conseqüència, els jutges van actuar gairebé d’immediat.
Josep Dallères era llavors cònsol menor: “El Pas era com si fos una ‘No man land’; per a Encamp era clar que era part d’Andorra, fora, ja no tant. I des de l’explosió i fins a la temporada d’hivern es va haver de canviar tot el sistema d’energia i es va aconseguir fer. El gas va desaparèixer, tret d’alguns edificis puntuals on es va permetre un sistema de botelles de gas a l’exterior. Tot en tres mesos”
El batlle francès, en Riberaygua, acompanyat del responsable d’Andorgaz va precintar aquell primer dimarts de setembre, a 2/4 de 5 de la tarda, les centrals de distribució de gas propà d’Encamp, Vila, la Mosquera, el Tremat i les Bons. A Soldeu fou el batlle episcopal, en Canturri, l’encarregat de clausurar la xarxa. El tancament generalitzat de la xarxa va agafar desprevinguda la població, que des d’aquell moment es va quedar sense gas per poder cuinar i sense aigua calenta. Calia, doncs, que les administracions s’espavilessin.
“Al Pas, el 80% de tot anava amb gas: calefaccions, cuines....”, rememora el cònsol Dallerès. Tot just s’havia començat a arreglar la xarxa elèctrica amb la col·laboració de Sercensa, que l’havia comprat a FHASA. Llavors s’estaven refent les conduccions. De cop i volta, però, calia accelerar. I no va ser pas senzill. “FHASA ens va dir que no tenia prou energia. Per tant, vam haver de negociar amb la companyia francesa, EDF, perquè ens fes arribar electricitat”, relata el llavors mandatari, que no amaga un cert malestar pel fet que no van trobar prou suport, al seu entendre, amb les altres autoritats andorranes. “Govern ens va autoritzar a negociar, però res més”, assegura, tot lamentant que “el Pas era com si fos una ‘No man land’; per a Encamp era clar que era part d’Andorra, fora, ja no tant”.
L’objectiu es va aconseguir. “Des de l’explosió fins a la temporada d’hivern es va haver de canviar tot i es va aconseguir fer”. Uns treballs que, posteriorment, serien essencials ja no només per a la població fronterera sinó per a tot el país. Aquella connexió inicialment pel Pas va ser la llavor de l’actual línia amb connexió cap al territori francès. “El gas va desaparèixer, tret d’alguns edificis puntuals on es va permetre un sistema de botelles de gas a l’exterior. Tot en tres mesos”, conclou Dallerès.
La tragèdia havia obligat a espavilar-se. En certa manera a progressar. Però des d’un regust molt amarg i un saldo, especialment pels morts, molt negatiu. Tot i ser un dels fet amb més víctimes mortals de la història recent del país, roman pràcticament en l’oblit. Llavors gairebé va tenir més ressò a França o a Catalunya que no segons on dins mateix d’Andorra. Cert, llavors no existien ni internet ni xarxes socials ni l’ecosistema de mitjans de comunicació andorrans no era el mateix, però alguns pascasencs consideren que no és aquest l’únic motiu.
“Nosaltres, la sensació que vam tenir va ser la d’oblit. Com que havia passat al Pas, era un altre món. No tinc la memòria visual o mental de veure moltes autoritats venint”, recorda Josep Lluís Agudo. El llavors cònsol menor, Josep Dallerès, deixa clar que ell també ho té molt present, aquell abandonament. “Per mi no ha quedat oblidat i per a qui ho va viure, tampoc. Ara bé, en ser estiu, les coses llavors no tenien tanta repercussió. RTVA no hi era i tot just hi havia algun diari i alguna ràdio i poca cosa més. Per això, qui estava fora, no ho va saber fins que va tornar”, comenta l’exmandatari comunal i exsíndic general.
Aquest diumenge fa quaranta anys d’aquella fatal i malaurada explosió. Segurament previsible. Però que com tantes d’altres vegades, va haver de passar perquè s’adoptessin decisions. Es posés remei definitiu a mancances que van acabar segant la vida a deu persones. Massa. I la majoria, de gent molt jove. Quatre, menors. L’explosió que va fer que al Pas el gas, almenys el gas propà, hi tingués la porta tancada per sempre més. Una tragèdia per recordar que cal actuar amb previsió i sent extremadament prudent. Sense deixar res a l’atzar. Sent diligent quan toca i no havent d’esperar fets irreversibles per posar remei a l’irremeiable. En record d’en Cristóbal, d’en Jacobo, d’en Jonathan i d’en José. De la Sophie Marie i de totes les víctimes mortals d’aquella explosió. I d’aquells que van tenir clar que allò no podia tornar a passar mai més. Al Pas de la Casa o on sia que vulgui.
UN ANY DE PRESÓ CONDICIONAL AL TÈCNIC DE MANTENIMENT D'ANDORGAZ I 96 MILIONS DE PESSETES D’INDEMNITZACIÓ
Poc més de tres anys després de l’explosió mortal al carrer de les Abelletes el Tribunal de Cort va dictar sentència pel cas del supermercat Glaç. I va imposar una pena de presó condicional d’un any -el fiscal, Jean Brunet, n’havia demanat dos- per al tècnic de manteniment d’Andorgaz, Genís Costa Serralta, i va condemnar Andorgaz com a responsable civil a abonar 96 milions de pessetes, en diferents repartiments, als diferents afectats i familiars de les víctimes. La sentència es va dictar el setembre. El judici es va fer a mitjan juny del 1988, poc abans que es complís el tercer aniversari de la tragèdia. L’únic acusat que es va seure a la banqueta dels acusats va ser el citat Costa, a qui es va retreure que no tingués cap formació específica sobre manipulació de gas, encara que sí dues dècades d’experiència a Espanya. Ni el titular d’Andorgaz, Manuel Rossell, ni el seu fill, Amadeu, ja no eren vius llavors i no se’ls podia exigir cap responsabilitat, malgrat que Costa va assegurar que era don Manuel qui donava totes les ordres. El perit francès que va analitzar la xarxa de gas del Pas de la Casa, Pierre Lhomère, especialista en deflagracions de material inflamable, va assegurar durant el judici -el comú d’Encamp es va mirar de constituir com a acusació particular però es va rebutjar la seva querella- que al lloc de l’accident la canonada estava corroïda a més de soterrada en pèssimes condicions. El tècnic també va explicar que en el lloc per on passava la canonada hi havia de tot: aigües residuals, pedres de considerables dimensions i trossos de fusta. També va quedar clar que l’explosió es va deure pel contacte d’una espurna elèctrica amb el gas acumulat al soterrani del supermercat Glaç producte d’una fuita.
Comentaris (13)