La mostra, organitzada en el marc del festival de creació contemporània Le Nouveau Printemps de Tolosa i comissariada per Manuel Pomar i Clément Postec, és fruit de la primera col·laboració entre aquest certamen francès i el departament de Promoció Cultural d’Andorra.
Segons el director del departament, Joan Marc Joval, aquesta aliança respon a la voluntat de connectar la programació artística andorrana amb projectes internacionals avantguardistes que interpel·lin els grans debats contemporanis. “No podíem ignorar un fenomen que ens afecta a tots i que continuarà afectant-nos”, ha resumit Joval. L’exposició incorpora, a més, la participació de l’artista andorrà Marc Riva amb una ‘performance’ creada específicament per dialogar amb aquesta mirada.
El recorregut evita qualsevol discurs únic. Pomar explica que, juntament amb Postec, van fer una convocatòria entre una quarantena d’espais artístics d’Occitània buscant creadors que treballessin la qüestió de l’exili. D’una cinquantena de propostes en van seleccionar dotze amb un objectiu clar: fugir d’un relat homogeni.
“Hi ha tants exilis com persones exiliades”, defensa el comissari. Per això conviuen artistes que expliquen experiències viscudes per ells mateixos o per les seves famílies. També hi tenen cabuda altres formes de desplaçament més íntimes, vinculades a les identitats ‘queer’ o ‘trans’, que Pomar reivindica igualment com una manera d’“allunyar-se de les assignacions” imposades.
La diversitat també és formal. Vídeo, fotografia, instal·lacions, escultura, peces sonores o performance comparteixen espai en una exposició on conviuen creadors d’entre 25 i gairebé 80 anys, demostrant que les experiències de desarrelament travessen totes les generacions.
La peça de la Charlie Auby converteix un vell armari familiar – el mateix que els seus avis van transportar quan van abandonar Portugal – en un autèntic arxiu de memòria. El moble conserva gravat el relat dels avis sobre el seu viatge cap a França, mentre diverses projeccions recullen les converses entre tres generacions.
“Hi ha tants exilis com persones exiliades”, defensa el comissari. Per això conviuen artistes que expliquen experiències viscudes per ells mateixos o per les seves famílies. També hi tenen cabuda altres formes de desplaçament més íntimes, vinculades a les identitats ‘queer’ o ‘trans’, que Pomar reivindica igualment com una manera d’“allunyar-se de les assignacions” imposades
En una altra sala, la tunisiana Sankoen Ben Salah recorre als records més quotidians. La seva mare explica davant la càmera com conservar plantes aromàtiques era una manera de continuar mantenint viu el vincle amb Tunísia.
El recorregut també dialoga amb episodis històrics. Lili Pinault treballa amb imatges procedents dels arxius de la Guerra civil espanyola i del camp d’Argelers. Les fotografies, impreses sobre suports que semblen deteriorar-se, obliguen l’espectador a aturar-se davant una memòria que corre el risc d’esvair-se quan desapareixen els últims testimonis directes.
Altres peces evoquen les migracions actuals. El coreà Won-Jik exposa sabates recuperades d’un antic ‘hammam’ utilitzat per persones sense papers, denunciant la fredor burocràtica que sovint acompanya els processos migratoris.
Pomar defensa que l’exposició és política perquè reivindica la necessitat de construir una societat basada en l’hospitalitat. “En el context actual necessitem senyals de solidaritat”, afirma. Segons el comissari, els discursos sobre l’exili sovint es presenten des d’una mirada estigmatitzadora, mentre que l’exposició pretén oferir la perspectiva de les persones i les formes de transmissió entre generacions.
Els records d’un país abandonat – o fins i tot d’un país que només existeix a través dels relats familiars – continua modelant la identitat de les generacions posteriors, i és precisament aquesta idea la que acaba donant sentit al conjunt d’‘Entre dos mons, camins’.
Comentaris