Que l’esperit de la Revolució dels Clavells no mori mai

Farà ben aviat 51 anys d’aquell 25 d’abril. Una data que els portuguesos -ho remarcava aquesta tarda de dissabte el cònsol general de Portugal a Andorra, Duarte Pinto da Rocha- tenen marcada en el calendari com a festa grossa. Una revolució que es rejoveneix, si escau, però que passa de pares a fills, de mares a filles. Que no mor mai. Com ha quedat clar en la seu social de l’agrupació folklòrica Casa de Portugal, que ha acollit una conferència telemàtica de la vídua del capità d’Abril que va aconseguir la rendició de l’últim primer ministre ‘salazarista’, Marcelo Caetano. Salgueiro Maia va ser l’encarregat d’escortar Caetano fins a l’avió que el duria a l’exili de Brasil. Era el 1974.

Els militars, alguns, com el marit de Natércia, volien nous aires, obertura de mires, llibertat, democràcia. Però tenien clar que el moviment que propugnava només aniria endavant si sumaven la força de la gent que feia dècades que se sentia ofegada pel règim ‘salazarista’ i, sobretot, que era del tot necessari que no es vessés ni una sola gota de sang. Va ser la democratització de Portugal. La victòria de la gent. “L’inici de la tercera república”, com remarcava Pinto da Rocha just abans de l’acte en què hi han assistit la ministra de Cultura, Mònica Bonell; la consellera del comú d’Escaldes Maria Carriço; el rector de l’UdA, Juli Minoves; o el conseller de les Comunitats Portugueses, Rui Fernandes. 

Una cinquantena de persones ha omplert la cinquena planta de l’edifici La Llanterna d’Escaldes, seu del local social del grup folklòric d’arrel lusitana més potent que hi ha a Andorra. I de la cinquantena de persones, molts joves. Molt joves. Infants, molts d’ells. Els que han entonat, per començar, el ‘Grândola Vila Morena’, un dels ‘himnes’ de la Revolució dels Clavells. Va ser la banda sonora d’aquella mobilització. Perquè la música, per la ràdio, va funcionar a mode de contrasenyes. Prou que ho recorda Natércia Maia. Professora de matemàtiques durant molts anys és, sobretot, la vídua del capità Salgueiro Maia.

I aquesta tarda -com aquest divendres al migdia molts alumnes de l’UdA i de classes de portuguès- s’ha pogut viure en directe -encara que en format videoconferència- una classe d’història en viu. D’una protagonista d’un moment històric. Perquè les dones dels militars no van sortir al carrer. Ni es van enfilar a cap tanc. Però estaven -més o menys- al cas de tot el que passava. I malgrat que Salgueiro Maia no parlava ni de feina ni de política a casa, era evident que algunes píndoles deixava anar. I Natércia sabia que més aviat o més tard alguna de grossa el seu marit en protagonitzaria.

L’únic que esperava és que el ‘cop’ sortís bé. I que no hi haguessin ni trets ni sang. Hi van haver clavells. I la revolució va triomfar perquè va venir de baix. D’un desànim generalitzat que els militars, contra tot pronòstic pels mandataris polítics, no només van saber llegir a la perfecció si no que van saber impulsar amb discreció. I adoptant totes les mesures de seguretat necessàries. Com Natércia, que malgrat hauria volgut saludar la columna militar que comandava el seu marit camí de Lisboa, va preferir mirar nomes a través dels foradets de la persiana i no aixecar sospites en aquells policies polítics que feien vigilàncies en les immediacions dels militars que sabien que tenien camins de llibertat i aires de democràcia on escudar-se. La revolució del poble. Els clavells del progrés i l’obertura.