Encamp Christi

El nucli antic de la parròquia, al tomb de l’església de Sant Miquel, s’ha omplert de pètals i flors. D’unes catifes que cada any millora les prestacions. Una vintena de voluntaris, des de poc després de les 7 del matí, les han construït amb devoció i alegria. Tot just un parell d’hores per confeccionar unes estores amb herba, terra, flors, pètals, serradures acolorides i altres materials bàsics que han permès des de dissenyar el logotip de Càritas, a qui el rector encampadà, mossèn Àlex Vargas, ha agraït la feina que fa en pro dels més vulnerables, siguin grans o més joves.

El logotip de Càritas, o referències al Corpus Christi o a les cases que munten els altars que es beneeixen, que s’ungeixen durant el camí processional. Són tres els altars davant dels quals els feligresos en processó demanen la presència de Crist. El descobreixen. S’hi posen davant per davant. En fi, com antany. Els altars dels podents. Els altars de cal Joanantoni; el de cal Roca i cal Tintaina; i el de cal Guillem i cal Xinxonaire. Els que valien valien. I la resta, a posar-se als seus peus. Les coses tampoc no han canviat tant per molt que ara es pretengui com una celebració festiva.

Encamp ha recuperat amb força el Corpus. I la missa dominical ha inclòs la processó pel nucli antic. Desenes de devots, veïns i amics han omplert l’església de la Mosquera i han recorregut els carrers adjacents en silenci, cantant, pregant i, sobretot, seguint allò que un bon dia algun que altre antecessor va posar en marxa. Tradicions paganes que al segle XXI són festes que, sembla, retornen amb força. Hi ha necessitat de creure en alguna cosa. D’estimar, suposadament, l’altri. De repartir flors. I tocar la campana. Les flors, pels ‘christis’. La campana, per als ‘spartans’. Tot anava de ‘corpus’, això sí.