De Ceuta a Andorra hi ha molts quilòmetres i, sobretot, moltes hores. En Juanjo ho pot explicar bé. Va sortir divendres de la ciutat autònoma amb el vaixell de les sis del matí i, després de travessar l’Estret, encara li esperaven dotze hores de cotxe fins a Lleida, on va passar la nit a casa d’un amic. Aquest dissabte, dues hores més de carretera per arribar al Principat. “Calcula unes 16, 17 o 18 hores pràcticament per veure l’equip de la teva ciutat”, explicava al descans del partit. El Tomás, en canvi, va escollir una altra combinació. De Ceuta fins a Màlaga, avió fins a Barcelona i, des d’allà, un cotxe de lloguer per arribar divendres a Andorra. Ha convertit l’odissea en unes petites vacances familiars i no tornarà fins dilluns. Dues rutes diferents amb un mateix destí: Encamp.
I encara els faltava un últim obstacle. Alguns havien arribat al Principat en pantalons curts sense esperar-se el canvi de temps. “Uns aficionats de l’Andorra ens han dit que plouria i ens hem ficat a la primera botiga que hem trobat”, relata en Juanjo. Ja equipats amb jaqueta i impermeable per estrenar, han acabat suportant l’aiguat que ha acompanyat bona part del partit. I la pluja no ha estat l’únic gerro d’aigua freda: sobre la gespa, l’Andorra ha acabat castigant el Ceuta amb un contundent 5-1.
Però aquesta vegada el viatge tenia una dimensió que superava la pilota. “No volem barrejar la política i la societat amb l’esport, però no tenim més remei”, admet en Tomás. La cinquantena de seguidors desplaçats ha volgut convertir la graderia d’Encamp en un altaveu del que consideren una situació límit. “A banda de donar suport al nostre equip fins a la mort, volem reivindicar que estem abandonats davant d’una situació bastant dolenta i catastròfica”, ha lamentat l’aficionat.
Ceuta viu des de finals de juliol una crisi migratòria sense precedents i aquest mateix dissabte afrontava una altra jornada d’alerta davant les crides difoses a les xarxes socials per intentar nous creuaments de la frontera. Espanya ha reforçat considerablement el desplegament policial a la ciutat i les autoritats marroquines també han intensificat els controls a l’entorn de Castillejos. Aquest dissabte s’han produït nous intents d’aproximació a la frontera, continguts per les forces de seguretat marroquines.
QUATRE CULTURES, UNA AFICIÓ
Una realitat que els aficionats asseguren viure amb angoixa. “Portem pràcticament quinze dies de molta psicosi, de molta ansietat”, reconeixia Juanjo. És precisament aquí on apareix el Ceuta com una via d’escapament. “Som un lloc de quatre cultures (cristiana, musulmana, hebrea i hindú) i el AD Ceuta és el que uneix totes les cultures i totes les religions”, reivindicava. Per unes hores, l’objectiu era mirar la gespa i escapar d’una realitat que continua present a casa: “Avui també era un moment perquè ens tregui una mica de la foscor que tenim”. El sentiment és compartit per Tomás, que actualment viu a Màlaga però conserva tota la família a la ciutat autònoma. “Estem acostumats a tenir una vida tranquil·la, sense problemes, sabent que vivim en una zona fronterera”, explicava. Ara, en canvi, assegura que “això s’ha desbordat totalment” i reclama més suport institucional: “El Govern ens ha de donar suport i Europa també hauria de fer-ho”.
Les reivindicacions de la graderia donaven continuïtat a les paraules pronunciades només dos dies abans per l’entrenador del Ceuta, José Juan Romero. El tècnic havia admès que li feia “vergonya” parlar de futbol davant la situació que travessa la ciutat i va arribar a afirmar que, si depengués d’ell, l’equip no jugaria a Andorra. Romero també va defensar que el futbol havia d’exercir d’“altaveu” per donar visibilitat al que estava passant a Ceuta.
Finalment, el Ceuta ha jugat. I els seus aficionats també han complert. Han creuat l’Estret, han acumulat fins a divuit hores de viatge i han aguantat sota la pluja per seguir el club de la seva ciutat en la seva segona temporada consecutiva al futbol professional. El 5-1 farà encara més llarg el camí de tornada, però aquesta vegada, per molts d’ells, el marcador era gairebé secundari.
Comentaris