I és que per molt que la fiscalia anticorrupció hagués fet un al·legat contra CaixaBank de la suposada deficiència de controls que hauria facilitat que diverses presumptes trames de comerciants xinesos -entre les quals, la denominada Emperador de Gao Ping, que ha estat la base d’una duríssima condemna contra una vintena de directius i gestors de BPA per justificar la intervenció i nacionalització del banc-, l’Audiència nacional espanyola acaba d’arxivar la causa. Considera que la diligència exigible als professionals de la banca i a la persona jurídica, a la societat, es van dur a terme. I que si algú es va passar d’encara més llest, cal anar a perseguir, si escau, a aquell algú.
I això que a Espanya, a diferència d’Andorra en els temps en què Rafael Pallardó, l’empresari suposadament connectat amb Gao Ping, perquè a BPA no hi va haver mai clients xinesos, el delicte fiscal era delicte origen del blanqueig. I com ha anat quedant evidenciant també amb el temps, i des que va esclatar el ‘cas Emperador’ el 2012, totes aquelles acusacions que s’havien formulat contra els implicats en aquell entramat han anat decaient per acabar arribant a la conclusió que el que feien els empresaris xinesos era defraudar el fisc espanyol. I, en aquest sentit, algun dels ‘mecanismes’ que podien usar era BPA. Però no l’únic ni molt menys.
D’aquí que al seu dia s’obrís una investigació, que ha durat vuit anys, contra CaixaBank. I vuit anys després s’ha tancat el cas amb un arxiu perquè s’ha arribat a la conclusió que el sistema de control de l’entitat era correcte. ¿Que el risc zero no existeix? És evident. Però això no vol dir que no hi hagi els mecanismes d’anàlisi, seguiment, prevenció… Just el mateix que va concloure el Sepblac, la unitat espanyola de prevenció del blanqueig, en la inspecció que al seu dia va fer a Banco Madrid.
Dit organisme va concloure que els mecanismes de control a Banco Madrid, que s’havien implementat a imatge i semblança del que es feia a BPA perquè l’entitat, disposada a jugar al mercat espanyol, no volia cap ombra de dubte i va implementar mecanismes de prevenció que superaven els estàndards requerits, a Andorra de molt llarg, i a Espanya també de manera folgada. Amb molt menys que això, la Justícia espanyola ha arxivat recentment la causa contra CaixaBank.
A Andorra es va criminalitzar amb penes de presó altíssimes i multes més que desorbitades prop d’una vintena de directius i gestors de BPA, en la primera de les causes que justifica l’apropiació per part de l’Estat d’un banc que, curiosament, era objecte del desig de les autoritats espanyoles -especialment les policials que combatien l’independentisme català- pensant que era el cau de les irregularitats fiscals d’una muntanya de dirigents polítics. Fet que ni era el 2015 ni havia estat tampoc abans.
En tot cas, amb una sentència plena de llacunes, d’indicis creats de manera artificiosa -mai no s’ha traduït cap document del xinès al català- i fins i tot de pronunciaments que es podrien considerar que freguen la prevaricació, i per molt menys del que suposadament havia fet CaixaBank ingressant diners i diners de quatre i cinc trames d’empresaris xinesos, als uns se’ls considera morta en vida -i, a més a més, no es persegueix els clients, autèntics beneficiaris de tot plegat- i a d’altres, com la racionalitat a tot el món ha imperat, se’ls exonera, com a mínim, de qualsevol responsabilitat penal.