Plenament secularitzat -“tinc tots els papers arreglats”, diu el bo de l’Emili-, dispensat del celibat i només ‘autoritzat’ a absoldre dels pecats en cas de perill de mort -“si em trobo una persona pel carrer que està a punt de morir li puc donar l’absolució dels pecats prèvia confessió”, diu Villegas, res a veure amb l’extrema unció, que això ja queda per una altra lliga-, el ja no tan jove excapellà -del 2013 al 2023, amb passos per la vicaria d’Escaldes i d’Encamp, o les rectories de Núria i Ribes de Freser, o de Tremp- recorda aquella primera trobada amb el ja papa Francesc.
De fet, com Villegas va acabar acudint a una de les audiències papals dels dimecres, aquelles trobades amb gent de qualsevol ‘mena’ i condició, ja se les portava. Llavors s’estava a Roma fent l’especialització de Litúrgia. Un capellà conegut seu havia d’acompanyar a dita audiència la periodista espanyola Nieves Herrero -que alguns veterans recordaran per un malaurat programa especial sobre l’assassinat de les ‘nenes d’Alcàsser’- però necessitava prèviament recollir les entrades. Els passis per a l’audiència.
Com que l’amic capellà no arribava a temps, n’Emili es va oferir a anar a cercar dites entrades per dur-les a aquell qui n’havia de fer menester. La seva sorpresa va ser que en lloc de dues, que és el que pensava, hi havia tres reserves. “Home, ja que m’has fet el favor, n’he demanat una més, per si et fa goig acompanyar-nos.” A Villegas li va fer goig. Oitant. Va ser el primer cop que va coincidir amb Jorge Mario Bergoglio. Posteriorment tindria ocasió de coincidir-hi un parell d’ocasions més. “Trobades molt curtes, una encaixada de mans i unes poques paraules”, recorda Villegas.
“Li vaig dir al Sant Pare que tan de bo fos el primer en visitar Andorra. I ell tenia aquestes sortides iròniques”
En aquella primera ocasió -“de les altres no en tinc un record especial”-, a Villegas, quan va ser el torn de saludar a Francesc, “li vaig dir al Sant Pare que tan de bo fos el primer en visitar Andorra. I ell tenia aquestes sortides iròniques” que irònicament el van portar a situar Andorra a Catalunya. N’Emili es va quedar amb què el pontífex tenia clarament situat el Principat al mapa i que també tenia clar com tocar una mica el voraviu, només una mica, a un andorrà com el llavors capellà Villegas.
Ara el ciutadà Emili es mira tot el que suposa la mort d’un Papa com un feligrès més a tot estirar. Aquest dissabte mirarà per la televisió el funeral en memòria i homenatge de Francesc. Res d’anar a Roma. Ni se li ha passat pel cap. I encara que hi manté alguns contactes -de fet, alguna que altra conversa o salutació ha tingut amb alguns dels més de cent cardenals que triaran el nou cap de l’Església catòlica, potser, aneu a saber, fins i tot amb el futur Papa-, no sap pas res de les travesses papables que no sigui el que puguin dir els mitjans de comunicació. Una altra cosa és que ell tingui les seves pròpies predileccions.
I més enllà que Emili Villegas voldria que continués al Vaticà instal·lada la línia denominada de reformisme, ell té dos cardenals italians entre els seus preferits. Un d’ells, està molt amunt en les travesses. Es tracta de Matteo Zuppi, l’actual president de la Conferència Episcopal Italiana i arquebisbe de Bolonya. Alhora, i entre molts altres càrrecs, té una molt bona ascendència i relació sobre la comunitat de Sant Egidi. L’altra predilecció de l’excapellà andorrà també és italià: es tracta del patriarca llatí de Jerusalem Pierbattista Pizzaballa. Els dos són al ‘bombo’. Tots dos tenen números. Especialment Zuppi. Però ja se sap allò que fa la dita: al conclave qui n’entra Papa en surt cardenal.
Comentaris