Tots dos són professionals amb una llarguíssima trajectòria. Thornicroft té carrera en l’àmbit assistencial i en el camp de la recerca (amb un terreny d’estudi que comença a Londres, però s’estén, també, a tot el món). L’experiència de Sartorius és, clarament, més global: va presidir la divisió de salut mental de l’Organització Mundial de la Salut entre el 1977 i el 1993. Joan Soler, el cap de Salut Mental del SAAS, els ha presentat com dos professionals “excel·lents i humils” i ha subratllat que “la salut mental és important i ho és, també, en aquest país”. Tot i que les conferències han estat obertes al públic general, les butaques de la sala d’actes les han ocupat, essencialment, treballadors dels SAAS: psicòlegs, psiquiatres i infermers.
Parlar. Comunicar-se. Establir vincles que es fonamentin en la confiança i l’honestedat. És el missatge que ha donat Thornicroft quan ha volgut oferir el mètode crucial per trencar els estigmes associats a la salut mental. Estigmes que, tot sovint, s’apliquen als altres, però, també sovint, funcionen com un ‘boomerang’ quan la persona que pateix una afectació som nosaltres mateixos. L’estigma, doncs, pot acabar sent un autoatac: per por, per temor, per incertesa. Si ens centrem, però, en l’estigma clàssic, el dit que assenyala, aquesta conducta acusadora es manifesta a través del coneixement (un saber equivocat), les actituds (de menyspreu, d’incomprensió) i el comportament (de marginació, evitar qualsevol contacte). “La resposta per erradicar els estigmes és el contacte. Si un policia ha patit una depressió, els seus companys, el seu entorn, han de saber en què ha consistit aquest procés”, ha reiterat Thornicroft. L’experiència, divulgada pels pacients, ha de circular per poder naturalitzar-la.
Sartorius, que ha destacat l’intercanvi de vivències i casos com una de les prioritats dels professionals de la salut mental, també ha rescatat el contacte, la comunicació com la clau per trencar malentesos. Algunes malalties mentals són comunes, se’n coneix l’afectació, l’evolució, però d’altres, en canvi, encara passen per un camí secundari, lateral, de pors i de confusió. Malalties que, part de la societat, creu incontrolables, incurables. Sartorius ha remarcat que l’estudi dels tractaments ha avançat molt durant els últims trenta anys i ara “el control és possible”, és a dir, l’estabilització. La conclusió, doncs, és que cal combinar cures: la medicina –el saber empíric, tècnic– amb el contacte, l’acostament al malalt. Sense la segona cura, la primera s’estanca. I el mal –l’estigma– ja està fet.