L’exposició aplega 118 fotografies, preses entre el 1962 i el 1977 i distribuïdes en deu capítols, acompanyades de fragments dels textos originals. “N’hem hagut de treure unes sis per qüestions d’espai, però l’exposició està absolutament completa”, ha explicat el comissari, Francesc Polop.
El plantejament de l’obra parteix d’una pregunta tan senzilla com contundent: què queda d’una dona quan deixa de respondre als cànons que tradicionalment li ha imposat la societat? “A la dona, durant tota la seva vida, se li han atribuït uns trets: guapa, alta, atractiva, desitjable, reproductiva, mare dels seus fills. Però, quan tot això marxa, què queda d’ella? Quan ja no és desitjable, quan es fa vella, quan ja no és mare, llavors diuen que ja no és res, que és una antifèmina”, ha explicat Polop.

El comissari ha recordat que el llibre recull una mirada sobre la situació de les dones durant els quinze anys que precedeixen la seva publicació. “Estem parlant de fotografies des del 1962 fins al 1977, que és quan es publica. Aleshores fan una mena d’estat de com està la dona fins a aquell moment, quina és la seva vida, quines són les seves expectatives i el seu objectiu vital. Fan un retrat del que és la dona en aquell moment, i aquesta dona ja no és la dona ideal”, ha assenyalat.
La clau del projecte està precisament en la mirada. “Una mirada d’una dona a altres dones”, ha definit Polop, “desproveïda de desig, compassiva, entenent el que viuen aquestes dones”. Les que es fan monges, les que es casen, les que perden la bellesa o les que s’incorporen al món laboral. Totes elles formen part del retrat que Colita i Capmany van voler construir en plena dictadura franquista, en una societat marcada pel patriarcat i per uns rols femenins molt definits.
En aquest sentit, el comissari ha recuperat unes paraules de Maria Aurèlia Capmany per explicar la voluntat de la mostra: “Això que veurem no és altra cosa que el contacte amb la realitat. No hi ha res de més estimulant, de més corrosiu, de més revolucionari que la realitat”. Per això, Polop considera que “l'exposició no busca alliçonar ni imposar un discurs, sinó simplement mostrar una realitat”.

Per la seva banda, el conseller de Cultura del Comú d’Escaldes-Engordany, Valentí Closa, ha reivindicat el valor artístic del fons, que considera “molt representatiu de l’Escola de Barcelona”. Closa també ha definit el to de la mostra amb una expressió: “Aquell somriure sense riure, perquè a vegades el tema és molt seriós”.
El programa d’activitats paral·leles s’allargarà fins al febrer i inclourà un taller de fotollibre amb Elena Aranda i Maricel Blanch, així com tres vermuts de lectura conduïts per la filòloga i escriptora Laura Casanovas. La programació també preveu la tertúlia ‘Capmany i Colita, antimajoretes’, el 12 de gener, i la representació teatral de ‘Cartes impertinents de dona a dona’, els dies 12 i 13 de febrer. A més, s’organitzaran visites guiades cada dissabte i tres sessions nocturnes, programades per a l’1 de desembre, el 19 de gener i el 2 de febrer.







Comentaris