Procedent d’un poble de la Franja d’Aragó, tocant a Catalunya, l’Alfons va arribar a Andorra l’any 1958. Ell és fuster de professió, i un dia un amic i company de feina, el va animar a pujar a treballar al Principat en un nou taller que volien obrir. Hi va arribar al mes d’agost i s’hi va quedar fins al novembre, quan va tornar cap al poble perquè ja no podien treballar a les obres perquè hi feia massa fred. “Vaig tornar i li vaig dir al meu amic que havia estat molt bé, però que no hi tornaria, que Andorra no era per mi”, recorda.
Però, aquesta decisió no va durar molt, ja que al cap d’un temps el seu amic el va tornar a escriure perquè vingués a treballar en aquest nou taller que estaven muntant. “Van insistir i insistir que havia de tornar, i ho vaig acabar fent”. Aquesta vegada, però, no ho va fer sol: “La meva senyora em va dir ‘Ep! Si tu marxes, jo també’. Ens ho vam haver de pensar una mica, però com em van fer una oferta tan bona i que podia pujar amb la família, valia la pena”. I així, ell, la seva esposa i el seu fill que en aquells moments tenia sis anys, es van instal·lar definitivament al país.
Amb els anys, també va veure com Andorra es transformava. D’un país marcat per l’agricultura i una vida més rural, a una societat en ple creixement. Ell hi va contribuir en part des del seu ofici i el taller, participant en nombroses obres i construccions de xalets. Però si alguna cosa destaca en el seu relat no són les obres, sinó les persones. “He tingut sort. He estat amic de tothom”, assegura. Una manera de ser que encara manté avui, amb presència diària al Casal Calones. Allà hi troba companyia, afecte i el que ell considera essencial: el caliu humà.
“Soc molt familiar, i si veig que hi ha una mica de caliu per a mi és una grandesa. M’estimo més això que els diners, perquè fer una abraçada a una persona, donar-li una alegria i treure-li un somriure quan el veus, és el millor que pots fer en la vida”, manifesta. De fet, aquest és un dels seus secrets per arribar als 100 anys. Aquest, i la promesa que li va fer al seu pare. “El meu pare també hi va arribar als 100 anys, i abans de morir em va fer prometre-li que jo també miraria d’arribar-hi. I, mira, de moment he complert una mica la promesa”, recorda.
Comentaris