Una plaça d’aparcament reservada pot existir i, al mateix temps, ser impossible d’utilitzar. La Càtia, usuària de cadira de rodes i resident a la Massana, ho comprova sovint quan aparca al costat d’una vorera amb esglaó i no pot acostar la cadira a la porta del vehicle per sortir-ne sola. “Diria que gairebé el 80% de les places que hi ha tenen un esglaó al costat i jo no les utilitzo mai perquè no puc sortir del cotxe”, afirma.
En línies generals, considera que Andorra està “bastant bé” pel que fa a l’accessibilitat. Al carrer on viu, explica que les voreres li permeten moure’s sense grans dificultats. La seva experiència, però, mostra que no n’hi ha prou que una adaptació existeixi sobre el paper.
Per la seva part, Miquel Llongueras, vicepresident de la Comissió per al Foment de l’Accessibilitat i usuari de cadira de rodes, considera que Andorra ha avançat considerablement en aquest àmbit. Destaca especialment els eixos comercials i turístics, on s’han ampliat voreres, eliminat desnivells i incorporat elements com els paviments podotàctils. També assenyala que els edificis públics de nova construcció estan, en general, molt més ben adaptats.
El salt, explica, passa també per entendre que l’accessibilitat no afecta exclusivament les persones amb discapacitat. Una lesió, l’envelliment o simplement desplaçar-se amb un cotxet poden canviar les necessitats de qualsevol persona. “Tots ens fem grans, tots podem tenir problemes de mobilitat. L’entorn l’hem de fer perquè ens hi puguem moure tots”, defensa.
“Tots ens fem grans, tots podem tenir problemes de mobilitat. L’entorn l’hem de fer perquè ens hi puguem moure tots”, afirma Llongueras
On encara veu més feina pendent és als nuclis antics i en determinades decisions urbanístiques. Reconeix que l’orografia andorrana dificulta algunes actuacions, però rebutja que serveixi d’excusa per no buscar solucions. “Moltes vegades les barreres no són naturals, sinó que es decideixen i es construeixen”, adverteix.
L’Òscar, que fa més de vint anys que es desplaça en cadira de rodes, coincideix en aquesta diferència entre el nou i el vell. “Tot el que es fa nou està més o menys bé”, considera. En canvi, detecta “una deixadesa molt gran” als sectors més antics pel que fa als accessos a locals, habitatges i voreres.
Posa com a exemples Ciutat de Valls i l’entorn de darrere de l’antic Escale, i sosté que, com més amunt de la parròquia, menys adaptats acostumen a estar els carrers. També assenyala els edificis antics, sovint amb entrades difícils i ascensors massa petits.
Per a ell, un altre dels grans problemes és la falta de places d’aparcament. Explica que, en alguns casos, s’ha de deixar el vehicle en un aparcament públic o privat i recórrer després alguns quilòmetres en cadira. Amb els desnivells del país, afegeix, aquesta distància no és menor. La seva prioritat seria adaptar les voreres i disposar de més places reservades que permetin baixar del vehicle sense trobar-se un esglaó.
Reprenent amb Llongueras, ell també posa el focus en l’aparcament, però des d’un altre angle. Qüestiona que algunes places reservades tinguin un límit de dues hores i recorda el cas d’un usuari que va ser multat per superar-lo. Anar al metge, assistir a una formació o fer qualsevol gestió pot requerir més temps i, segons defensa, limitar l’estacionament acaba restringint també l’autonomia.
La mobilitat reduïda, però, no sempre implica desplaçar-se en cadira de rodes. La Clara té una hemiplegia al costat dret des del naixement i fa una vida pràcticament normal. La principal afectació és l’equilibri. Explica que s’ha adaptat de manera gairebé inconscient a moltes situacions, però que encara hi ha punts que li generen inseguretat. Un dels més habituals són les voreres estretes.
“A sota de casa meva hi ha una vorera molt estreta i, si passen cotxes o alguna cosa, perdo l’equilibri. És difícil passar”, explica. També assenyala algunes parades d’autobús on l’espai entre la vorera i la calçada és molt just. “Per mi és perdre l’equilibri i fins i tot passar una mica de por”.
La Noelia, que té afectat el braç esquerre i les dues cames, també situa les voreres entre els principals problemes. En el seu cas, les dificultats apareixen quan el paviment està en mal estat, quan l’espai és massa estret o quan hi ha obstacles al mig. Durant l’hivern, explica, les gelades compliquen encara més els desplaçaments habituals. Per això reclama més manteniment i materials menys lliscants, especialment en un país de neu i fred.
També posa el focus en els semàfors. Camina més lentament que la majoria de vianants i, de vegades, el temps per travessar s’acaba abans que hagi arribat a l’altra vorera. Alguns conductors, relata, comencen a tocar el clàxon sense tenir en compte la seva situació. Per a ella, allargar una mica el temps de pas milloraria de manera senzilla l’autonomia de moltes persones.
Les barreres també adopten formes menys visibles. En Marc té una discapacitat visual total causada per una retinosi pigmentària agressiva. Va perdre definitivament la visió als disset anys i actualment només percep llums i ombres.
Per a ell, l’accessibilitat no és una qüestió de comoditat, sinó d’autonomia i drets. Valora positivament que la mirada sobre l’accessibilitat s’hagi ampliat més enllà de les barreres físiques, però adverteix que una normativa no elimina per si sola els obstacles. El repte, sosté, és que les actuacions funcionin en el dia a dia.
Una de les seves principals reivindicacions són els paviments podotàctils dels passos de vianants. Segons explica, en molts punts d’Andorra la Vella només s’instal·la una petita superfície just abans de la calçada.
Aquesta solució no permet a una persona invident localitzar el pas de manera autònoma, perquè habitualment s’orienta seguint les façanes o altres referències segures. Latorre defensa que el paviment hauria de començar en aquesta línia de referència i conduir fins al pas de vianants. “Si hem de continuar demanant ajuda per poder creuar un carrer, aquests paviments no serveixen per a res”, sosté.
“Si hem de continuar demanant ajuda per poder creuar un carrer, aquests paviments no serveixen per a res”, crítica en Marc, que pateix una discapacitat visual
També reclama encaminaments podotàctils en espais oberts, places, passejos del riu, estacions d’autobusos o accessos a edificis públics. Creu que són actuacions relativament senzilles que poden augmentar molt l’autonomia, sempre que estiguin ben col·locades.
Un altre punt feble són els semàfors acústics. Explica que alguns s’acaben desactivant o abaixant de volum per les queixes dels veïns, de manera que no funcionen quan una persona els necessita. Com a alternativa, proposa un sistema d’activació a demanda mitjançant comandament, que només emeti el senyal acústic quan calgui i pugui funcionar durant tot el dia.
Latorre també defensa que les persones usuàries participin des de l’inici en els projectes. Considera que massa sovint les obres s’executen abans de consultar les persones que després n’hauran de fer ús. “És molt més fàcil modificar un projecte sobre el paper que haver de refer una obra quan ja està acabada”, argumenta.
Igualment, Llongueras coincideix que l’accessibilitat s’ha d’incorporar des del principi i no com una correcció posterior. Com a exemple, assenyala la rotonda situada entre el carrer Doctor Vilanova i Prada Casadet, amb uns pendents que considera incompatibles amb el pas en cadira de rodes sense una ajuda mecànica.
Explica que durant el projecte del nou Consell General s’havia previst reurbanitzar l’entorn i suavitzar el pendent del carrer. Una decisió posterior va impedir executar aquella modificació i va mantenir una barrera que encara dificulta la connexió entre Prada Casadet i l’entorn del Consell General. “L’accessibilitat s’ha de planificar des del minut zero. No pot ser un afegit al final”, insisteix.
Tot plegat poden semblar petits detalls per a la majoria, però poden determinar si una persona pot moure’s sola o necessita ajuda. Una vorera, una plaça o una rampa poden complir sobre el paper i continuar sent inútils en la pràctica. L’accessibilitat real comença quan una persona pot arribar, entrar i moure’s sense haver de demanar ajuda.
Comentaris (4)