La Pensió Els Escalls, però, ja ha comunicat que tancarà a finals de setembre. I una altra residència que abans assumia normalment aquesta tasca –la Residència Núria, a Escaldes– ara només allotja una persona a càrrec d’Afers Socials. L’Hotel Siracusa, que també va col·laborar durant un breu temps amb el ministeri, va deixar d’exercir aquesta funció fa uns anys.
La distribució en residències, doncs, de les persones sense recursos econòmics, desvalgudes físicament o sota control per patiment d’una addicció o d’una patologia de salut mental ha entrat en un període més o menys crític: el rusc no té tants forats. Des de les residències Indalo i Núria, de fet, ja expressen que el tancament d’Els Escalls ha generat una certa “desesperació” entre els residents que es veuen obligats a buscar un nou allotjament. Afers Socials podria entrar en un període d’estrès (Indalo ja ha rebut diverses sol·licituds del Govern, però estan complets, asseguren). El ministeri, per cert, va perdre fa uns anys la sintonia amb la Residència Núria (per seriosos retards en els pagaments) i amb l’Hotel Siracusa (per la conflictivitat d’alguns inquilins). La situació ara, però, pel que fa als pagaments tardans, ja és una altra, manifesten des del Roser, Indalo i Els Escalls; aquesta problemàtica estaria gairebé resolta.
La reducció d’opcions s’ha anat agreujant al llarg dels anys pel tancament d’establiments (Hotel Lleida; Hotel Normandia, que es va cremar; Pensió Garcia…) o pel canvi de model de negoci d’altres residències (l’Hotel Barcelona, encara obert, va suspendre la col·laboració amb Afers Socials). Paral·lelament, però, a la desaparició d’allotjaments ‘hotelers’ amb funció social, el Govern ha anat construint o rehabilitant edificis amb pisos destinats a persones en risc d’exclusió social, com és el cas de la Casa Aristot Mora, a Andorra la Vella, amb una trentena d’apartaments. A més a més, les pensions que avui encara assumeixen aquesta tasca social combinen diferents ‘línies de negoci’ (allotgen gent d’Afers Socials, però també turistes, temporers, pensionistes, treballadors de llarga permanència al país…).
Benigno Murias fa trenta-quatre anys (des del 1991) que regenta la Pensió Els Escalls, que tanca. “Arriba un moment en què tot s’acaba, però he de dir que no he tingut mai cap problema amb la propietat. I, d’alguna manera, hauré de jubilar-me”. Els Escalls té vint-i-sis habitacions (algunes únicament amb llit i bany i unes altres tenen, també, una petita cuina). Murias diu que no ha viscut grans situacions de conflictivitat: “La persona que arriba, sempre que es comporti com s’ha de comportar, té habitació. Sempre he intentat assegurar-me que no arribés una persona conflictiva, però, de vegades, m’he trobat alguna cosa. Amb l’experiència que tinc, però, amb els anys que porto treballant, sempre he pogut redirigir-ho. No tinc cap queixa”. “Ho tenim tot barrejat [els tipus de residents]. Lloguem habitacions per mesos”, amplia Murias, que sempre s’ha dedicat “al mateix” i fa lluir “la clientela fidel” que acudeix al bar de la pensió. Sobre l’evolució del negoci, afirma: “Hem tingut mesos bons, regulars, anys dolents… La crisi econòmica del 2008 ens va afectar molt i la pandèmia no va ser fàcil. Hem anat resistint”.
“La persona que arriba, sempre que es comporti com s’ha de comportar, té habitació. Sempre he intentat assegurar-me que no arribés una persona conflictiva, però, de vegades, m’he trobat alguna cosa. Amb l’experiència que tinc, però, amb els anys, sempre he pogut redirigir-ho”
Col·labora amb el Govern des de “fa molts anys” (ara té una desena de derivats) i subratlla la reducció de negocis com el seu, ara tots concentrats a la Vall Central: “Tinc gent de Canillo, de Soldeu, d’Encamp… No deuen quedar pensions com aquesta en aquestes parròquies. Ja no som tants els que donem servei”. A finals de setembre abaixarà la persiana i “trenta-quatre anys marquen”. “Els temps ja no són els que eren”, rebla. Murias ha avisat els residents a través d’una carta i amb temps suficient “perquè trobin lloc. I no ho tenen fàcil. Tinc jubilats que porten molts anys pagant un preu molt bo i ara potser hauran de pagar el doble. Són pensionistes, a més, als quals no els sobra res”.
La Residència Indalo assumeix gent d’Afers Socials des de fa una quinzena d’anys. Van acceptar la petició del ministeri perquè, en aquell moment, “la construcció havia baixat molt”. Des de l’inici del negoci van acollir turistes i treballadors fixos (obrers, sobretot), però el rumb de la residència va canviar amb la col·laboració social, que assegura una retribució (tot i tenir algun problema amb els pagaments: “De vegades, cobrem abans la contraprestació d’una persona que porta dos mesos aquí que la d’una que porta dos anys”). Durant els primers temps, van haver de bregar amb algunes situacions una mica gruixudes de renyines o aldarulls. Exercir una certa mà dura, però, els ha anat aportant una situació de serenor. El Joan, el propietari del negoci, assenyala que les últimes setmanes han rebut un bon grapat de trucades per demanar habitació (conseqüència del tancament d’Els Escalls). La Maite, la dona del Joan i també ‘dirigent’ de la residència, afirma clarament que “hem salvat el negoci gràcies als casos socials”. Remarquen tots dos, a més, que molts residents que comencen a viure a Indalo enviats per Afers Socials (ara són vuit) acaben trobant feina i ja passen a pagar-se ells mateixos el sostre i l’aliment.
A la recepció de l’Hotel Siracusa, un encarregat dona la raó per la qual van decidir tallar la col·laboració amb el Govern: “Hem tingut problemes amb els residents d’Afers Socials. Són problemàtics. Ja fa tres o quatre anys que ho vam deixar”. Van dedicar-s’hi un període curt: un any i mig. Ara, les habitacions les ocupen turistes o temporers (lloguen per mesos). “Els inquilins d’Afers Socials tenien problemes entre ells, amb el personal o amb altres hostes. A més, el pagament tampoc el podien assumir. Havien de començar pagant ells fins que no tancaven la cobertura amb el ministeri. I quan havien de pagar ells, no podien”. És a dir: “No podien pagar i, per tant, demanaven cobertura a Afers Socials”. La barreja de diferents tipus de residents, afegeix l’encarregat, “enraria l’ambient”. “Si gairebé tots els residents del Govern són conflictius…”. Ara, si truca el ministeri demanant espai, “diem que no hi ha res lliure”. L’Hotel Siracusa, però, va tenir molt poques habitacions destinades a aquesta funció: una o dues, com a màxim. El negoci, enfocat ara als temporers, els funciona bé: “Portem tres anys ‘a tope’”.
“Ara n’hi ha menys perquè alguns van passar a viure als pisos socials de Ciutat de Valls. D’aquí se’n va anar una dotzena”
Des de la Pensió Roser, Vítor, el gerent, escàs en paraules, explica que allotgen “gent fixa i gent d’Afers Socials”. D’aquest últim grup, “en tenim cinc o sis ara mateix”. Van obrir aquesta ‘línia de negoci’ el 2013: “Van ser ells els qui ens van trucar i demanar lloc. En aquell moment, teníem menys gent fixa i aquesta proposta ens podia aportar més beneficis”. Vítor diu que estan satisfets amb el sistema de cooperació. Els pagaments són en un termini correcte: “Quan estava al Siracusa, sí que trigaven molt. Set mesos, fins i tot. Però això ja ha passat. Ha canviat molt: ara ens paguen a final de mes tot; si hi ha algun retard, sempre és raonable”. Pel que fa a la conflictivitat, assegura que “depèn. Hi ha de tot”. Ara bé, “coses greus no han passat”. La xifra de residents socials ha anat fluctuant: “Ara n’hi ha menys perquè alguns van passar a viure als pisos socials de Ciutat de Valls. D’aquí se’n va anar una dotzena”.
“Moltíssima demanda. Una barbaritat”, fan saber des de la Residència Núria quan se’ls demana pel tancament imminent d’Els Escalls. “Són persones que portaven moltíssim temps vivint allà i en tres mesos els fan fora”. Cobrir, però, aquesta demanda “és impossible perquè això està ple”. La Residència Núria està completa amb un 90% de “treballadors fixos del país”; la resta, el 10%, se’l reparteixen jubilats i un derivat d’Afers Socials (van deixar col·laborar més intensament amb el ministeri després d’un període [2020-2023] en què es van acumular nombrosos retards en els pagaments per embús administratiu: “Estàvem finançant el Govern a cost zero i això no podia ser”). Els administradors de la Residència Núria també gestionen l’Hotel Kilimanjaro (antic Hotel Erts) a Erts, que, en aquest cas, fora de la Vall Central, sí que va acollir recentment dues persones d’Afers Socials, però “vam tenir problemes” i “vam arribar a un pacte perquè marxessin”. “Has de tenir una bona comunicació amb les treballadores socials, però he de dir que la gestió és bastant fàcil. Es deriven persones que necessiten un seguiment sanitari i, si no es fa aquesta vigilància la situació es descontrola”, assenyalen. “Som negocis particulars. Cadascú s’ho gestiona com pot”.