L’arquitecta ha recordat que, en aquest camp, no hi ha temps per perdre: “N’hi ha moltes, de solucions. Les mesures són múltiples, però hi ha coses que es poden fer a curt termini. I una d’aquestes coses és rehabilitat tot allò que està buit o que, afavorint un canvi d’ús, podria destinar-se a habitatge protegit”. “Des de l’urbanisme i la planificació territorial, sabem que tota aquesta crisi no és un procés irreversible. Si ens anticipem i pensem els territoris a vint anys vista, podem fer moltes coses per tenir sòl per fer habitatge protegit o per mantenir els residents sota un règim de lloguer que sigui assequible”. “A llarg termini”, ha afegit, “vist el context d’emergència climàtica, no hi haurà molt de lloc per urbanitzar. Hem de saber trobar aquelles peces de sòl que seran òptimes per fer créixer les ciutats d’una manera orgànica, integrada i segura”.
Avui, la situació crítica d’Andorra genera molts casos d’emigració. La tendència del mercat –ha assenyalat Sisternas– “aboca determinats poders adquisitius a haver de marxar del territori o a haver de buscar solucions habitacionals molt precàries”. Per evitar sortides del país indesitjades, una eina fonamental de treball són els registres, la informació actualitzada. “Conèixer, constantment, la composició social de les ciutats, disposar de dades, saber qui entra al territori, a qui podem acollir, on podem fer lloc, és primordial. Posar portes als territoris és impossible. Catalunya, per exemple, sempre ha estat un territori d’immigració”.
Poder assolir l’objectiu exposat per Sisternas –tenir cases per a totes les butxaques– “no és cap utopia”. “Hi ha molta gent, des de fa moltes generacions, que treballa per això. El que cal, potser, és més organització col·lectiva, que tots els agents implicats coneguin el llenguatge tècnic de l’urbanisme, que es comprometin i siguin part de la solució. El que cal, doncs, és col·laboració, tenir un pla compartit”. La trajectòria de Sisternas ofereix un panorama futur agredolç. Espanya –diu– ha construït molt habitatge protegit: sis milions de pisos des del començament d’aquestes polítiques públiques, però avui només en queda prop d’un milió perquè se n’ha desqualificat molt (“els hem anat perdent; l’habitatge protegit caduca i som incapaços de retenir-lo”). Ara bé, en positiu: “Sabem fer habitatge protegit, sabem com es fan les cases”. Avui, caldria “facilitar la construcció o la rehabilitació d’habitatge protegit, ja que tot va quedar aturat durant la crisi del 2008; durant un grapat d’anys, no se’n va fer ni de protegit ni de lliure”.
Sisternas reitera que cal controlar els temps i aprofitar el que ja sabem, els antecedents: “S’han de fer polítiques contracícliques. Sabem que el cicle immobiliari es repeteix cada dotze anys. Tenim eines per anticipar-nos”. I subratlla, és clar, la importància de la dotació, del pressupost: “Els darrers vint anys, s’havia oblidat aquesta dotació pressupostària”. El Govern fa els seus esforços en aquest àmbit –que ara no cal valorar– i hauria de procurar contemplar, segons Sisternas, tota la població (totes les butxaques). Sobre el programa d’ajudes a la compra del primer, assegura: “Al programa hi poden accedir els qui hi poden accedir, s’ha de pensar, també, en aquells que no hi podran accedir, en aquella gent no ha pogut estalviar o que vol viure de lloguer. Això s’ha de pensar”. Un altre requisit per relaxar el context de crisi és reforçar la transparència: “Publicar els preus dels pisos i tenir constància del preu de tancaments dels contractes. Si no hi ha transparència, la tendència és inflar el preu del producte”.
Amb una topografia complicada i limitadora, el Principat, segons l’experta, ha d’optar per reformar i créixer en alçada. “Ens hem de situar a 50 anys vista, un període on es podrà classificar massa més sòl. Per tant, s’ha de poder pensar a regenerar, a aprofitar cada racó. I superposar usos, també. On hi ha un camp de futbol, posar-hi una altra cosa. On hi ha un supermercat, poder créixer en vertical”. Sisternas és clara: “Abans de créixer, mirem, primer, el que tenim, el patrimoni a l’abast. Reaprofitem les estructures existents”. Com ara, oficines: “Algunes quedaran obsoletes en quaranta anys i podrien acabar destinades a usos residencials –lloguer turístics o hotels– en lloc de quedar reservar per fer-ne habitatge assequible”. Cal, doncs, amb urgència, crear un coixí de futur important. “La prosperitat dels territoris depèn –una mica– de la capacitat que tenen d’oferir cases per totes les butxaques”, ha resumit l’arquitecta. “L’urbanisme treballa sobre el llagat del passat, però també sobre el llegat que deixarem als fills i als nets”.