La Marta feia dos anys que repetia la mateixa frase: “Quan estigui preparada, canviaré de feina.”

No era infeliç. Però tampoc era feliç. Cada dilluns començava amb la sensació que vivia la vida d'una altra persona. Tot i així, sempre trobava una raó per esperar una mica més: necessitava més experiència, més estalvis, més seguretat.

Un dia li vaig preguntar: Què és exactament el que esperes sentir?

No va saber respondre.

I és que la majoria de nosaltres no esperem estar preparats. Esperem deixar de tenir por.

Però la por no desapareix perquè passin els dies. Desapareix, o almenys es fa més petita, quan comencem a actuar.

La nostra ment està dissenyada per protegir-nos, no per fer-nos créixer. Per això interpreta qualsevol canvi com un possible perill i ens convida a ajornar decisions amb arguments que semblen raonables: “Ara no toca”, “Ja hi haurà un millor moment”, “encara no estàs a punt”.

El problema és que, mentre esperem el moment perfecte, la vida continua avançant.

Esperar pot semblar prudència. De vegades, però, és només una forma socialment acceptada d'evitar allò que ens fa por.

La confiança no acostuma a arribar abans del primer pas. Arriba després. Quan acumulem petites proves que som capaços de fer més del que imaginàvem.

Per això, la pròxima vegada que et descobreixis pensant “quan estigui preparat...”, atura't un instant i canvia la pregunta.

En lloc de preguntar-te “I si no surt bé?”, pregunta't: “I si la vida que espero construir només apareix quan decideixo començar abans de sentir-me preparat?”

Perquè, sovint, el que separa la persona que ets avui de la que vols arribar a ser no és el talent ni la motivació.

És el valor de fer el primer pas abans que la teva ment et doni permís.