“La ‘huerta’ de Europa és també la vergonya d’Europa”, deia en un post d’Instagram el col·lectiu “La Resistencia”. Es tracta d’una notícia publicada pel sindicat de treballadors “SOC-SAT” on denuncien la violència laboral a Níjar, un dels pobles del Ponent d’Almeria que concentra més treballadors/es migrants. Un dels fets que més em va impactar durant l’any passat, mentre cursava el màster a la Universitat d’Almeria, va ser que els meus companys i companyes de classe em reconeguessin obertament que havien vist pasteres arribar quan eren a la platja, i que quan els nouvinguts sortien corrent, encara hi havia algú que els donava la benvinguda fent-los la traveta perquè l’escena fos encara més dramàtica.
La zona d’Almeria, altrament coneguda com “el mar de plàstic” pel seu model d’agricultura intensiva basat en hivernacles, és vital per al subministrament de fruites i hortalisses fresques a tota Europa, especialment a les regions amb climes menys favorables per a la producció agrícola durant l’hivern. Va ser a partir dels anys 80 que Almeria va passar de ser una regió amb una agricultura de subsistència a convertir-se en un referent global de l’agricultura intensiva. Tot això gràcies a les noves tecnologies i sistemes de regadiu, l’expansió dels hivernacles, cultius orientats a la demanda internacional i la creació de cooperatives i comercialitzadores. La transformació de l’agricultura a Almeria no hauria estat possible sense el suport institucional i les inversions públiques i privades. Sumant les ajudes estatals, europees i les inversions privades, Almeria podria haver rebut uns 200-300 milions d'euros anuals en la dècada dels 80 i 90. La pregunta és la següent: els beneficis que ha generat l’agricultura s’han revertit sobre el territori i la qualitat de vida dels seus habitants? O han quedat en mans d’uns pocs propietaris de terres i altres inversors?
Malgrat els beneficis, gran part de la riquesa generada per l’agricultura no s'ha distribuït equitativament. Els propietaris de terres i els membres de cooperatives han obtingut grans beneficis. En canvi, molts treballadors agrícoles, especialment migrants, treballen en condicions precàries i amb sous baixos. És a dir, que l’economia d’Almeria segueix tenint desigualtats significatives entre els que controlen la producció i els que treballen la terra, sense els quals aquest creixement no hauria estat, ni seria a dia d’avui, possible. Prop del 75% de la mà d’obra en aquestes ocupacions agrícoles és migrant: del Marroc, Algèria, països de l’Àfrica subsahariana i d’Europa de l’Est.
“La pregunta és la següent: els beneficis que ha generat l’agricultura s’han revertit sobre el territori i la qualitat de vida dels seus habitants? O han quedat en mans d’uns pocs propietaris de terres i altres inversors?”
Quines són les condicions laborals d’aquests migrants, molts dels quals en situació administrativa irregular? Com sabreu, fins ara, la llei d’estrangeria obligava a treballar de manera il·legal, és a dir, sense un contracte laboral, a milers de migrants arribats a Espanya durant 3 anys abans de regularitzar la seva situació. Això suposa un risc i una falta de drets per a aquestes persones i un gran benefici econòmic per als que són propietaris de les terres i fan servir la seva mà d’obra. Moltes d’aquestes persones són pagades entre 4 i 5 euros l’hora, fent torns de més de 9 hores i sense ni un dia de descans. A més, quan es volen regularitzar, necessiten tenir un “precontracte” laboral que demostri que tenen feina al territori durant almenys un any. Sabeu què fan els propietaris de les empreses? Vendre els contractes. Conec personalment qui ha pagat 5.000 euros per un contracte de feina, fet que implica treballar un mínim de 5 mesos gratuïtament per a l’empresa en qüestió.
Molts de nosaltres, després d’una intensa jornada laboral a l’oficina, quan arribem a casa només volem passar per la dutxa i estirar-nos al sofà. Imagineu el cansament físic i psicològic d’algú que treballa durant més de 8 hores al camp, que s’ha de desplaçar amb bicicleta i que la seva llar és una barraca feta de plàstic i cartó, sense llum ni aigua. Doncs aquesta és la realitat de milers de persones a poques hores de casa nostra. Mentre seguim consumint els seus productes, ells segueixen sense drets laborals ni condicions dignes d’habitatge.
T’imagines anar a reclamar el teu sou, després de tot el mes treballant, i que el teu responsable et passi per damunt amb una furgoneta? Doncs això és el que va succeir a Níjar i denunciaven des del sindicat, una trista notícia que s’ha sumat a una altra de pitjor: el 29 de desembre de 2024, Mahmoud Bakhoun, un venedor ambulant d’origen senegalès, va morir ofegat al riu Guadalquivir a Sevilla mentre fugia de la policia local. Bakhoun, resident al barri de Los Pajaritos, tenia permís de residència i treball, però es dedicava a la venda ambulant a causa de la seva situació d’atur. Durant una operació policial contra aquest tipus de comerç a l’avinguda de la Constitució, Bakhoun va ser sorprès pels agents i va fugir, acabant per llançar-se al riu, on va perdre la vida.
Les conseqüències per a la salut física i mental de gran part dels migrants, especialment aquells que han de recórrer rutes irregulars per arribar a destinació, es veuen greument afectades quan, un cop a lloc, res és com esperaven. La imatge de la “Babilònia europea” s’esfondra com un castell de naips: les condicions d’habitatge són infrahumanes, l’explotació laboral els erosiona dia a dia i, per si fos poc, molts d’ells no solen tenir els papers al cap de 3 anys, fet que implica que no poden tornar al seu país per veure la família. Pensa per un moment com et sentiries tu si aquest fos el teu cas.
Una realitat crua i incòmoda: l’explotació laboral i les condicions inhumanes que pateixen molts treballadors migrants a Almeria i altres regions d’Espanya. El contrast entre l’aparença d’una “Europa pròspera” i la precarietat que s'amaga darrere de la producció d'aliments és impactant i ens obliga a reflexionar sobre la nostra responsabilitat com a consumidors i com a societat. Ens hauríem de qüestionar el paper del racisme institucional i les polítiques migratòries restrictives a l’hora de perpetuar aquestes desigualtats. No podem ignorar que, mentre nosaltres gaudim de fruites i hortalisses fresques a les nostres taules, milers de persones viuen en condicions infrahumanes i són sotmeses a abusos laborals.
Què podem fer davant d'aquesta situació? En primer lloc, cal exigir als governs reformes legislatives que garanteixin els drets laborals i humans de tots els treballadors, independentment de la seva situació administrativa. Això inclou eliminar traves burocràtiques com la necessitat d’un precontracte per a la regularització, així com reforçar els mecanismes d’inspecció laboral per combatre l’explotació. En segon lloc, com a consumidors, podem donar suport a iniciatives que promoguin el comerç just i la producció ètica. Hem de preguntar-nos d’on provenen els productes que consumim i quin cost humà hi ha darrere. També podem participar en campanyes i moviments socials que visibilitzin aquestes injustícies i pressionin per al canvi.
Finalment, és crucial fomentar una societat més empàtica i solidària, on les històries de persones com Mahmoud Bakhoun o els treballadors agrícoles d’Almeria no siguin oblidades. Només amb un compromís col·lectiu i decidit podrem construir una Europa que no només sigui pròspera, sinó també justa i inclusiva. La pregunta que ens queda pendent és: estem disposats a renunciar a la comoditat d’ignorar aquesta realitat i a treballar per un futur més equitatiu? La resposta està a les nostres mans.