Estem realment preparats per fer ús d’una hipotètica llibertat total d’expressió? D’ençà que les xarxes socials han guanyat l’espai del qual gaudeixen actualment, el de ser un vehicle de l’opinió d’una part minoritària (i remarco que és minoritària) de la població, Twitter en particular s’ha convertit en un veritable estercorari digital ple d’odi, on poden veure’s les misèries de molta gent quan passen de ser individus a simplement massa. 

Com ha succeït a més d’una plataforma social, Twitter també va patir una evolució a partir de l’ús que li donaven els mateixos usuaris, i d’una xarxa oberta on es compartien pensaments, més aviat trivials i sovint divertits, va convertir-se en pocs anys en una caòtica arena on la crispació s’hi desplega amb la seva cara més amarga: confrontació i agressivitat, executada per gent de tota classe i nivell socioeconòmic, moltes vegades ad-hominem, però majoritàriament contra pensaments que, diguem-ho tot, no solen anar amb la línia políticament correcta.

“Contra això -l’assetjament digital i les sortides de to amb situacions més aviat poc importants- només queda l’observació analítica i la lectura entre línies. I entendre que les xarxes són pur entreteniment i que se les ha de prendre una mica menys seriosament…”

La base del problema de les xarxes socials ha estat sempre en què aquella idea d’Andy Warhol, que “tothom en algun moment de la seva vida tindria 15 minuts de fama”, ha quedat desactualitzada i obsoleta només amb una connexió d’internet i un ‘smartphone’ a l’abast de tothom. Avui, molta gent creu que piular li dona alguna mena de transcendència i amb un teclat a les mans i molt de temps, en anònim eixam només alimenten la bretxa social que les xarxes necessiten per mantenir-se vives. Molt espai disponible, poques coses interessants a dir-hi. 

A casa nostra, diria que a les últimes 3 o 4 setmanes hem assistit a Andorra a uns quants casos d’usuaris que, buscant segurament aquests 15 minuts de glòria, han enverinat per una estona “el mur local”, amb crides a l’‘escrache’ o sortides de to amb situacions més aviat poc importants. Però només per una estona: l’algoritme és eficient per donar una efímera popularitat a qualsevol.

Twitter, el somni humit de qualsevol col·lectivista totalitari, ha posat en mans de la massa narcotitzada algunes de les armes més inquietants d’aquesta època: l’assetjament digital i la cancel·lació, aquesta no tan subtil censura que actualment s’aplica sobre qualsevol que tregui els peus del cercle que el pensament únic ha marcat per cadascú de nosaltres. 

Aquest és el nou paradigma i la raó de què aquestes tecnològiques valguin el dineral que valen. Contra això només queda l’observació analítica i la lectura entre línies. I entendre que les xarxes són pur entreteniment i que se les ha de prendre una mica menys seriosament…