Vivim temps estranys, d’aquells que costen d’explicar. Molts ens sentim en una mena de vertigen constant, una sensació de descontrol generalitzat. Les notícies no deixen marge al descans: la crisi econòmica no ha marxat mai del tot, només ha canviat de forma, i ara torna disfressada de precarietat crònica, de feines que no ens deixen arribar a final de mes, de lloguers que devoren sous sencers… Tot puja, excepte l’esperança.
Mentrestant, al món, es perpetren crims que semblaven impensables fa només unes dècades: a Gaza, el que molts ja no tenim por de dir-ne genocidi, continua amb la complicitat tàcita (o no tan tàcita) d’Occident. Europa, que un dia es va voler bastió dels drets humans, avui s’alinea cada cop més amb les regles del joc de Trump i companyia: la llei del més fort, el control fronterer com a dogma, la por com a motor polític.
En aquest paisatge tan confús, l’extrema dreta puja com l’escuma, alimentada per un còctel tòxic: ràbia, desconcert, desinformació i discursos simples. El populisme té receptes fàcils per a problemes molt complexos. “El culpable és l’altre”, diuen. I aquest “altre” acostuma a ser el pobre, el migrant, el diferent. Sembla que ens han venut la idea que cal protegir-nos de qui pateix més que nosaltres, no pas de qui ens ofega des de dalt.
El més perillós de tot és la divisió social cada vegada més patent: veïns que deixen de parlar-se, familiars que discuteixen per motius polítics, treballadors que es culpen entre ells mentre els de dalt miren, callen i cobren. I en aquest caos, els problemes de salut mental augmenten, però continuem sense temps per pensar-hi. Anar a teràpia és un luxe; sobreviure, una obligació. Enmig d’aquesta pressa, opinem sobre tot sense saber-ne gaire, perquè el silenci incomoda i perquè és més fàcil repetir discursos simples que qüestionar.
La masculinitat ferida es transforma en masclisme actiu, la por al futur es tradueix en xenofòbia, i el desconeixement es disfressa d’opinió ferma. Vivim hiperconnectats però desinformats. Ens falta context i ens sobra soroll.
La història ens recorda, una vegada i una altra, que quan el poble oprimit es desperta i deixa de barallar-se amb els seus iguals per començar a qüestionar qui realment té el poder, les coses poden començar a canviar.
“La història ens recorda que quan el poble oprimit es desperta i deixa de barallar-se amb els seus iguals per començar a qüestionar qui realment té el poder, les coses poden començar a canviar”
La França de 1789 en va ser un exemple clar. En un context de pobresa extrema, fam i desigualtat insultant, la noblesa i el clergat vivien de luxe mentre el poble no tenia ni pa. Durant anys es va intentar fer reformes des de dalt, però el règim ignorava el patiment dels més pobres. Finalment, l’esgotament col·lectiu va explotar en forma de revolució. El poble va deixar de culpar-se entre si o d’assenyalar als estrangers, i va dirigir la seva ira cap als privilegis de l’aristocràcia. Va ser un esclat dur, violent, contradictori, però també un crit de dignitat: “llibertat, igualtat, fraternitat”.
Les revolucions del 1848 arreu d’Europa, conegudes com la Primavera dels Pobles. Van néixer en un clima molt similar al d’avui: crisi econòmica, atur massiu, desigualtats flagrants i una classe política totalment desconnectada de la realitat social. Van ser moviments espontanis, de gent que no podia més. I encara que molts d’aquells alçaments van ser sufocats, van deixar una empremta: van posar sobre la taula que el poble, quan es desperta, pot sacsejar l’ordre establert.
Més recentment en l’anomenada Primavera Àrab, el poble, jove i esgotat per la repressió, la corrupció i la misèria, va decidir que ja n’hi havia prou. Tot va començar a Tunísia, quan un venedor ambulant, Mohamed Bouazizi, es va immolar després de patir abusos policials. El seu gest desesperat va encendre una onada de protestes que van fer caure governs. No tot va acabar bé, però van demostrar, una vegada més, que l’esgotament pot ser catalitzador de canvi real si s’orienta cap als responsables del sistema, i no cap als qui pateixen com nosaltres.
També a casa nostra la història ens dona exemples clars que no estem al marge del món. Tot i el nostre petit tamany, el país ha viscut moments clau en què la ciutadania ha dit prou: l’any 1866, la Nova Reforma va ser una revolta impulsada per la voluntat del poble d’aconseguir més representació política i posar fi a un sistema feudal que ofegava els drets col·lectius. Va néixer del descontentament d’una societat que començava a exigir canvis, més participació, més justícia.
I més a prop en el temps, la Revolta de FHASA del 1933, quan els treballadors de la companyia hidroelèctrica van declarar una vaga que va sacsejar el país. No només van exigir millores laborals, sinó que aquell moviment va tenir un impacte polític enorme: va acabar forçant l’entrada del sufragi universal masculí i el reconeixement de nous drets civils a Andorra. Una revolta de treballadors, precisament els que avui també pateixen, va obrir la porta a una Andorra més democràtica i connectada als ideals de justícia social que també es reclamaven a fora.
L’esgotament del poble no és nou. El que sí que ha canviat és cap a on es canalitza aquesta frustració. Si no som capaços de mirar amunt, als poders econòmics, als governs submisos als interessos corporatius, a les estructures que perpetuen la desigualtat, acabem mirant de costat: contra l’immigrant, contra la dona que reclama drets, contra el veí que pensa diferent. És l’estratègia de sempre: divideix i venceràs.
Per això és urgent recuperar la memòria històrica: per entendre que els canvis reals venen quan el poble s’uneix contra l’opressió, no quan es baralla entre si. L’esgotament pot ser l’inici de la transformació, si deixem de comprar els discursos que ens enfronten i tornem a mirar-nos als ulls amb empatia, consciència i una mica de rebel·lia.
Potser no podem canviar el món sencer des d’un petit barri o des d’un sou precari. Però podem resistir al relat del fàcil, podem cuidar-nos, podem no caure en l’odi. El pensament crític no dona vots ràpids ni solucions immediates, però pot ser el primer pas per tornar a imaginar un futur que no faci por.
Perquè sí, potser estem cansats. Però estar cansats no és el final, pot ser el principi.