Fa uns dies vaig comprar un Cacaolat en un supermercat d’Andorra. Un producte nascut a Catalunya, amb una marca estretament vinculada al país, comprat a l’únic estat del món que té el català com a única llengua oficial. I, tanmateix, l’envàs que tenia a les mans estava etiquetat en espanyol.
No és un cas excepcional. Als supermercats de Catalunya ens trobem habitualment productes locals fabricats per empreses catalanes —Cacaolat, Donettes, Frit Ravich i moltes altres— en què el català té una presència reduïda o inexistent. També trobem cereals, galetes i tota mena de productes amb envasos en espanyol i portuguès, pensats probablement per abastir simultàniament els mercats dels estats espanyol i portuguès.

I cada vegada que ho veig penso el mateix, potser el problema del català als productes ja no només  és una qüestió lingüística, és també una qüestió logística.

I és que durant dècades tenia sentit intentar fabricar un únic envàs que servís per al màxim nombre de mercats possible. Simplificava la producció, reduïa referències, facilitava la gestió dels estocs i permetia aconseguir economies d’escala.

Però la logística del segle XXI té poc a veure amb la de fa dècades. Avui les empreses treballen amb sistemes de planificació, codis de barres, ERP, gestió automatitzada de magatzems i sistemes de traçabilitat que permeten, al detall, saber amb moltíssima precisió quin producte s’ha fabricat, a quin lot pertany, on està emmagatzemat i cap a quin mercat es dirigeix.

Per tant, si sabem on va cada producte, per què no podem saber també en quina llengua ha d’arribar-hi? Una empresa que comercialitza un mateix producte a Catalunya, Andorra, Espanya i Portugal ja pot disposar d’una versió en català destinada al mercat català i andorrà, una versió en espanyol destinada al mercat espanyol i una versió en portuguès destinada al mercat portuguès, per exemple.

Crear més referències d’embalatge implica gestionar tiratges, estocs, costos d’impressió, canvis de línia i previsions de demanda, però  estic segur que qualsevol empresa pot utilitzar la tecnologia i una millor gestió logística per reduir aquest cost de segmentació.

Si acceptem que Portugal i Espanya són mercats diferents i adaptem els productes a cadascun d’ells, també hauríem de començar a considerar Catalunya – Andorra com un mercat amb característiques lingüístiques pròpies.

De fet, les empreses ja segmenten els mercats constantment. Canvien promocions, formats, preus, distribuïdors, campanyes publicitàries, webs i missatges comercials segons el país al qual s’adrecen. Si acceptem que Portugal i Espanya són mercats diferents i adaptem els productes a cadascun d’ells, també hauríem de començar a considerar Catalunya – Andorra com un mercat amb característiques lingüístiques pròpies.

Que el mercat andorrà és molt petit? Sí, però no patiu que a Catalunya tenim uns quants milions de ciutadans que valoraran l’esforç de qualsevol empresa amb inquietuds, respecte i sensibilitat per la nostra llengua.

 
El català és la llengua oficial d’Andorra i la legislació andorrana estableix àmplies obligacions d’ús del català en àmbits com el comerç, la publicitat i l’atenció al públic. Que un consumidor entri en un supermercat d’Andorra i trobi determinats productes catalans etiquetats prioritàriament en espanyol resulta, com a mínim, inacceptable.

 
A Catalunya el Codi de consum reconeix el dret dels consumidors a rebre en català les informacions necessàries per al consum i l’ús adequat dels béns. Per tant, augmentar la presència del català als productes no hauria de ser vist únicament com un gest de responsabilitat cultural de les empreses. També forma part de l’adaptació del producte al mercat on es comercialitza.

La llengua d’un envàs també comunica, i quan una marca s’adreça a mi en català em diu, encara que sigui inconscientment, que sap on soc, que coneix el mercat en què opera i que m’identifica com a consumidor. És exactament el mateix principi que porta una multinacional a adaptar una campanya publicitària, una pàgina web o una estratègia comercial a cada país.

Un cop més, faig una proposta on vull recalcar que no es tracta de posar obstacles a la distribució ni incrementar costos empresarials innecessaris. Es tracta justament del contrari, d’aprofitar millor les eines que tenim per fer compatible l’eficiència logística amb la proximitat cultural.

Així doncs, el futur del català als supermercats no depèn només de la política lingüística, també depèn d’una bona cadena de subministrament, i mentre molts catalans busquem fórmules per millorar la salut del nostre idioma, dins i fora dels supermercats, a Andorra ja hi ha els ingredients i totes les eines d’un estat independent per empènyer amb fermesa.