Andorra s’ha convertit en un país on treballar ja no garanteix poder viure i soc conscient que cansa sentir-ho, però si es repeteix és perquè no s’avança i, aquesta, és probablement la derrota més gran que pot patir una societat.

Fa anys que ens venen el relat d’un país pròsper, modern i ple d’oportunitats, a nosaltres i fora de les nostres fronteres. Però aquesta Andorra només existeix per a una minoria privilegiada que viu completament blindada de la realitat. Per a la resta, la classe treballadora que aixeca el país cada dia, la vida s’ha convertit en una cursa constant per sobreviure si et quedes o intentar viure si marxes.

El problema de l’habitatge ja no és només un problema immobiliari, és una emergència social, educativa, sanitària i, sobretot, humana.

Famílies que han nascut aquí o que han dedicat tota la seva vida a treballar a i per Andorra, es veuen obligades a marxar perquè ja no poden assumir uns lloguers desorbitats ni un cost de vida completament fora de control. I quan marxen els pares, marxen també els fills, els avis i els somnis i el futur que algun dia els van portar a voler arrelar-se a aquest país.

Aules buides, menys alumnes, ràtios alterades, professorat afectat per una inestabilitat constant… Centres educatius pendents cada any de quants estudiants quedaran, professionals que no saben si conservaran places o recursos perquè el país expulsa les famílies que haurien de garantir el futur de l’educació. I després ens preguntarem per què falten docents…

La mateixa situació es repeteix a la sanitat pública. Cada vegada costa més trobar professionals disposats a venir a treballar a Andorra perquè els salaris no tenen cap relació amb el cost real de la vida. Treballar aquí ja no és atractiu si després no pots pagar un habitatge digne o construir un futur mínimament estable.

"Perquè el problema ja no és només l’habitatge, el problema és que Andorra està deixant de ser un país per viure-hi i s’està convertint en un país pensat només per enriquir uns quants mentre la resta sobreviu com pot"

Mentrestant, els discursos polítics continuen plens de triomfalisme buit i frases institucionals que insulten directament la intel·ligència de la ciutadania, encapçalant el seu discurs de “prioritat”.

Perquè la realitat és molt més simple i molt més crua: el país s’està buidant de la seva gent tot i repetir què som prioritaris.

I les conseqüències no acaben aquí: Si cada vegada hi ha menys treballadors, menys famílies i menys cotitzants, també es posa en risc el sistema públic de pensions. Però enlloc d’afrontar el problema real (els salaris baixos, l’expulsió de residents i un model econòmic pensat per enriquir uns pocs) el Govern fa anys que aplica la política de la por.

Ens repeteixen constantment que el fons de reserva no serà suficient, que les pensions són insostenibles, que les futures generacions no cobraran una jubilació digna… Un relat catastrofista repetit fins a l’extenuació per preparar la població perquè accepti allò que fa temps que alguns desitgen: la privatització progressiva de les pensions. És a dir, convertir un dret públic en un negoci privat.

Ens volen fer creure que després de tota una vida treballant i cotitzant, cadascú s’haurà de pagar la seva pròpia vellesa mentre bancs i asseguradores fan negoci amb la por de la gent. Primer precaritzen la vida de la classe treballadora i després utilitzen aquesta mateixa precarietat per justificar la destrucció dels drets socials. És pervers.

I el més greu és que això no és incompetència, és una decisió política, perquè mentre la ciutadania s’ofega, hi ha una classe dirigent completament desconnectada del carrer, protegida de la inflació, dels lloguers impossibles i de la precarietat. Gent que mai haurà de marxar del país perquè no pot pagar un sostre i gent que governa un país que ja no entén o no vol entendre.

Canvien les cares, canvien els eslògans, però al final és el mateix gos amb diferent collar. Es governa per protegir interessos privats, especulació immobiliària i privilegis, mentre els treballadors, els joves i la gent gran assumeixen totes les conseqüències d’un model profundament injust. I mentrestant, els joves observen el futur amb una barreja de ràbia i resignació. Veuen que estudiar, esforçar-se i treballar ja no garanteix independència ni estabilitat; veuen un país on cada vegada és més difícil construir un projecte de vida, un país que els diu constantment que el futur serà pitjor, que s’hauran d’acostumar a viure pitjor que els seus pares i que encara haurien d’estar agraïts. Però no, això no és normal.

No és normal que un país expulsi les famílies que el sostenen.

No és normal que treballar no permeti viure dignament.

No és normal que professors, sanitaris i treballadors essencials hagin de marxar perquè el país s’ha convertit en un luxe inaccessible.

No és normal que es jugui amb la por de la gent gran per justificar la privatització dels seus drets.

I sobretot, no és normal que qui pren decisions continuï actuant com si res passés, posant-nos com a “prioritat” de cara a la galeria.

Perquè el problema ja no és només l’habitatge, el problema és que Andorra està deixant de ser un país per viure-hi i s’està convertint en un país pensat només per enriquir uns quants mentre la resta sobreviu com pot. I un país que expulsa la seva gent no està creixent, s’està podrint per dins.