Durant molt temps hem mesurat l’acció pública pel que era capaç de produir: una nova llei, una ajuda, un programa, un tràmit. Cada problema sembla reclamar una resposta pròpia i cada resposta acaba generant el seu procediment.

Però acumular instruments no garanteix una millor política pública. Entre la decisió política i el resultat hi ha una qüestió menys visible i igualment determinant: el disseny.

Les polítiques no s’haurien de concebre només des de la competència de l’organisme que les executarà, sinó també des del recorregut de la persona que les utilitzarà. Això exigeix una direcció política capaç de mirar l’Administració com un sistema i no com una suma de departaments.

La gestió pública moderna parteix d’una idea aparentment senzilla. Les polítiques no s’haurien de concebre només des de la competència de l’organisme que les executarà, sinó també des del recorregut de la persona que les utilitzarà. Això exigeix una direcció política capaç de mirar l’Administració com un sistema i no com una suma de departaments.

L’accés al primer habitatge permet entendre-ho fàcilment. Una persona pot beneficiar-se d’una exempció de l’ITP i necessitar també un aval públic per finançar la compra. Jurídicament són dos instruments diferents. Per al ciutadà, però, formen part d’una mateixa operació: comprar casa seva.

Si els dos procediments avancen amb terminis que no dialoguen entre ells, podem arribar a una situació difícil d’explicar: una resolució favorable pot anar consumint la seva vigència mentre la persona espera que es resolgui un altre procediment públic necessari per completar aquella mateixa compra.

No és l’existència de dos procediments el que resulta qüestionable. Cadascun respon a una normativa, unes competències i unes comprovacions determinades. El que cal preguntar-se és qui ha pensat la intersecció entre tots dos.

Aquí hi ha, al meu entendre, una qüestió essencial de governança.

Dirigir l’Administració no consisteix només a decidir quines polítiques es creen. També significa anticipar com conviuran entre elles. Detectar dependències, sincronitzar terminis, evitar contradiccions i decidir com han de relacionar-se els diferents organismes forma part de la mateixa decisió política.

Andorra, a més, té una dimensió que hauria de convertir aquesta coordinació en un avantatge. Fa anys que parlem de finestreta única i aquest juliol el Consell General va tornar a impulsar principis com la interoperabilitat, la reducció de duplicitats i el de «només una vegada» en l’aportació de documentació.

Seria poc ambiciós reduir tot això a un projecte tecnològic.

Un portal únic pot ordenar l’entrada. No arreglarà, per si sol, allò que no s’hagi coordinat abans.

La transformació interessant comença molt abans de la pantalla: en la concepció de cada política. Quins altres procediments afectarà? Quines dades ja existeixen? Quins terminis poden entrar en conflicte? Quines comprovacions són imprescindibles i quines càrregues són evitables? Qui vetlla perquè el conjunt sigui coherent?

No es tracta de suprimir controls ni de confondre competències. Es tracta d’entendre que coordinar també és governar.

L’Administració necessita departaments, procediments i especialització. És inevitable i, sovint, desitjable. El que no és inevitable és traslladar tota aquesta complexitat interna a la persona que necessita relacionar-s’hi.

La nova gestió pública no hauria de jutjar-se només per quantes coses som capaços de posar a disposició de la ciutadania, sinó també per la intel·ligència amb què les connectem.

Les polítiques públiques poden néixer en departaments diferents. La responsabilitat de fer que formin un sistema coherent és de qui les dirigeix.