No ens hem recuperat de les comunions, que a Sant Julià s’allarguen una mica més, Canòlich obliga, quan arriba l’època de les bodes, aquesta mena de micromecenatge per pagar el viatge de la parella a Isla Mujeres, Bali o Playa Bávaro. Enyorem aquelles llistes de noces al Basar Aragonès i la lluna de mel en un hotel d’Alcúdia, a Mallorca.

Ara tot sembla organitzat pel maharajà de Kapurthala o un emir qatarià. El capellà ha de fer un discurs com el d’El club dels poetes morts’ o el d’Alexandre el Gran abans de creuar el riu Hidaspes; el menú ha d’estar format per plats amb noms impronunciables. Alhora, la música ha de fer ballar els convidats al ritme de les cançons com si fossin monjos shaolin que desafien les lleis de la física: melodies enganxoses i comercials que farien moure un estaquirot com un watusi mentre l’aire condicionat de la sala supera els límits de la temperatura a l’Antàrtida, el mes de febrer.

 I sense oblidar que abandonar la pista de ball, sense estar suat ni despentinat, està considerat com una heretgia i una traïció. Gairebé el que deuen sentir els seguidors de l’Espanyol quan el seu porter insígnia, Joan Garcia, vol fitxar pel FC Barcelona.

“Si aconsegueixes fugir d’una celebració de boda, pensa que el pitjor està per arribar”

El problema és que, per a la nostra cultura gregària i mediterrània de culpa judeocristiana, ja costa marxar de la pista de ball però també de la celebració. Si aconsegueixes fugir, pensa que el pitjor està per arribar. L’endemà la teva cara serà un còpia de la de Freddy Krueger, el cabell s’haurà convertit en una barreja del futbolista Cucurella i del violinista Ara Malikian i els peus estaran suplicant una dosi d’Aspercreme amb lidocaïna. Per la ressaca no cal preocupar-se perquè, després de pagar roba i part del viatge dels nuvis, tan sols serà econòmica.