En els darrers dies, s’ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre qui és realment responsable de la pressió immobiliària i del creixement demogràfic a Andorra. Segons Marc de Diego, amb la validació de la Carine Montaner, el problema no prové dels inversors ni dels residents passius, sinó de la mà d’obra assalariada que arriba cada any amb les quotes laborals. Les dades, diu, parlen per si soles. Però les dades, sense context, sovint expliquen només mitja història.
Durant més d’una dècada, qualsevol persona que volgués establir-se a Andorra com a resident passiu o inversor estava obligada a comprar un habitatge. Aquesta condició, combinada amb una oferta limitada de sòl edificable, va tenir un efecte evident: pressionar a l’alça el preu dels immobles. És a dir, que part de l’actual crisi d’habitatge no neix de les quotes laborals dels darrers anys, sinó d’un model d’atracció de residents que vinculava el dret a viure al país amb la compra d’un bé escàs: l’habitatge.
Quan aquests residents arriben amb alt poder adquisitiu, el mercat reacciona: constructors i promotors s’adapten a la demanda més rendible, desplaçant l’oferta cap al segment alt i deixant sense opcions les rendes mitjanes i baixes. Això és economia bàsica. Per tant, no es pot desvincular l’impacte dels inversors sobre el mercat immobiliari, encara que siguin menys nombrosos que els treballadors.
L’argument que per cada emprenedor hi ha 34 treballadors sembla, d’entrada, demolidor. Però cal fer-se una pregunta molt senzilla: qui necessita aquests treballadors?
Molts dels inversors o nous residents que s’instal·len al país volen obrir negocis, startups o empreses de serveis. I, òbviament, per fer-ho necessiten contractar personal. És a dir, una cosa va acompanyat de l’altra. Sense empreses noves no caldrien tantes quotes laborals, i sense treballadors no es podrien sostenir aquestes empreses.
Per tant, presentar els inversors com a “víctimes” d’una mala política de quotes és un relat esbiaixat. El repte no és oposar inversors i treballadors, sinó planificar el creixement per evitar que cada nova activitat econòmica suposi una pressió addicional sobre el parc d’habitatge i les infraestructures.
“No es tracta de buscar culpables, sinó de reconèixer que Andorra ha crescut de manera desequilibrada i que cal alinear les polítiques migratòries, econòmiques i d’habitatge”
Un altre punt que cal precisar és el de les quotes per compte propi. La xifra màgica dels 200 permisos anuals que cita De Diego (com també va fer la vicepresidenta d’Andorra Endavant) no és cap invenció del 2025 ni de la Llei Òmnibus. Aquest sistema ja existeix des del 2013, amb 200 quotes de base i 50 addicionals de reserva, i respon a una lògica de control i planificació que ha estat constant durant més d’una dècada. El que ha canviat és el marc regulador -dipòsit de 50.000 euros, requisits més estrictes, etc.-, fruit d’una voluntat de filtrar projectes reals d’emprenedoria de simples moviments de residència per motius fiscals.
En altres paraules: no s’ha tancat la porta als emprenedors, s’ha intentat evitar que la figura del “compte propi” esdevingui una via ràpida per a la residència sense activitat econòmica real. I això sense tenir en compte la famosa trampa d’evitar de pagar els 50.000 euros que utilitzen molts gestors (alguns coneguts que van a la ràdio a dir que no ho fan).
És cert que Andorra necessita mà d’obra. El sector serveis, la construcció o el comerç en depenen. Però el debat no és si n’entren molts o pocs, sinó si hi ha una política de planificació urbanística, laboral i social coherent amb aquest creixement.
Fins ara, les autoritzacions laborals s’han anat aprovant sense una estratègia clara d’habitatge, transport o sostenibilitat. Aquesta manca de planificació -i no pas la presència d’inversors o de treballadors- és el que genera la tensió actual.
Defensar l’emprenedoria no pot servir com a paraigua per justificar un model de creixement desordenat. El veritable esperit emprenedor andorrà no és el de qui arriba amb capital i compra un pis, sinó el de qui aposta per crear valor localment, contractar, innovar i arrelar-se al país. Molts d’aquests inversors estrangers no s’adapten ni a l’idioma, ni a la cultura local i sovint, obren franquícies. Preguntem-nos també quines són les conseqüències per la identitat andorrana.
I això només és possible si hi ha habitatge assequible, infraestructures dimensionades i una economia equilibrada. Sense aquests pilars, l’Andorra de la iniciativa esdevé simplement un enclavament d’inversió que sense mà d’obra està destinat a morir.
Aquest relat simplista busca desfer la idea que els inversors i residents passius contribueixen a la pressió immobiliària. Però, per molt atractiva que sigui la narrativa, oblida que han format part estructural del model que ens ha portat fins aquí.
No es tracta de buscar culpables, sinó de reconèixer que Andorra ha crescut de manera desequilibrada i que cal alinear les polítiques migratòries, econòmiques i d’habitatge.
Només així podrem parlar de planificació i coherència, sense relats simplistes ni culpables convenients.