Estem a les portes d’un dels esdeveniments històrics que podrien canviar per a bé o per a mal el que fins ara eren aquestes estimades Valls d’Andorra. No deixo de tenir un cert neguit després de recollir la poca o poc precisa informació que ha arribat a les meves mans quant al redactat del projecte d’Associació amb la UE. Anteriorment ja havia donat la meva opinió assistint a un esmorzar el març de 2024 a l’hotel Isard d’Andorra, coordinat pel secretari d’Estat d’Afers Europeus, Landry Riba.

La primera imatge que em ve al cap és d’un David enfront d’un Goliat que se m’antulla com l’abraçada de l’os. Un mercat de 300 milions, front un de 90 mil... no sembla un pèl desproporcionat? Quin equilibri podem trobar que agradi amb dues parts? En aquest amfiteatre de canvis he volgut caminar pels carrers de les nostres parròquies, com si volgués guardar en la meva memòria l’olor, els colors, les pedres i muntanyes que m’envolten, volent viure i participar de la vida quotidiana de la gent de les seves veus dels seus riures i plors, aquests carrers de tota de la vida que van canviant; ja alguns ni els reconec. Els que ja portem uns anys en el tarannà per la vida, tenim certa atracció a aferrar-nos al record del passat, potser perquè el futur ens esfereeix, he somiat que aquesta Andorra que he gaudit i patit durant tants anys, se m’escapa del record, i cau en una incertesa en què la seva identitat la seva gent la seva parla, queda engolida per una diversitat sense identitat, i que el nostre país, ja no ens pertany.

“Em preocupa el silenci dels com jo veuen un futur incert en l’aprovació de l’actual redactat d’associació amb la UE i el soroll dels que contínuament ens en canten les delícies i avantatges”

Em preocupa el silenci, el silenci dels com jo veuen un futur incert en l’aprovació de l’actual redactat d’associació amb la UE i el soroll dels que contínuament ens canten les delícies i avantatges de l’acord amb la UE, potser uns, moguts per veure beneficis i avantatges en els seus negocis i altres per una certa por d’aïllament, i sentir-se més segurs sota els paraigües dels 27 països de la Unió. Crec que ja és el moment que aquest silenci es converteixi en clamor, que a través de partits polítics, i organitzacions que discrepen es posin les piles i comencin a donar veu a una ciutadania que a parer meu està confosa i desinformada.

Personalment, crec que és un redactat òmnibus que ens volen fer empassar amagant la lletra petita, i no es tracta de maquillar l’actual document, si més no, rebutjar-lo en la seva totalitat. Em pregunto si els acords assolits durant anys són paper mullat. O és que no podem, pas a pas, anar incorporant de nous que beneficiïn amb dues parts? O és que es tracta d’acceptar això o res, esborrar tot l’assolit i quedar en el més absolut aïllament...