En els darrers dies s’ha intentat presentar tot el que envolta el cas BPA i els fets del 2014-2015 com un episodi tancat, explicat i sense rellevància actual. Però aquest relat no pot sostenir-se quan es dona per un fet que aquell origen va estar marcat per amenaces i pressions que van anar molt més enllà de les fronteres andorranes, condicionant decisions que van tenir un impacte extraordinari en el país.

Primer: les informacions i testimonis acumulats al llarg dels anys han deixat clar que aquelles pressions no van ser locals ni puntuals. Van implicar actors i interessos que operaven fora del Principat, i que van actuar amb una determinació que avui ja ningú pot negar. Aquestes ingerències externes no són un detall: són l’eix que explica la magnitud del que va venir després.

Segon: quan un procés neix contaminat per amenaces transfrontereres, tot el que se’n deriva queda afectat. Investigacions, interpretacions i actuacions administratives posteriors arrosseguen irremeiablement la marca d’aquell origen viciat. Fer veure que tot plegat és “aigua passada” és ignorar una evidència: els fets, quan són tan greus, no desapareixen amagant-los.

Tercer: Andorra ha fet un llarg camí per reforçar la seva solvència institucional, financera i jurídica. I precisament per això sorprèn que encara hi hagi qui prefereixi suavitzar o relativitzar l’abast de les ingerències que van arribar a traspassar la nostra frontera per imposar un determinat resultat. La credibilitat no s’alimenta d’oblidar, sinó d’afrontar.

“La solució ha de ser inequívocament política i legislativa: un instrument clar que permeti posar fi a totes les derivades d’un procés viciat i que garanteixi que Andorra no torni mai més a ser víctima d’interferències externes”

Quart: la societat andorrana mereix un relat complet. Les conseqüències d’aquelles pressions externes no van ser abstractes: van afectar persones, empreses, famílies, l’estabilitat del sistema financer i la reputació del país. Quan l’origen està tacat per ingerències alienes, cal assumir-ho amb la transparència que un estat modern exigeix.

Cinquè: això no va de venjança, sinó de dignitat jurídica. Quan un episodi neix de pressions transfrontereres i d’un origen contaminat, cap país pot limitar-se a “deixar-ho estar”. La solució ha de ser inequívocament política i legislativa: un instrument clar que permeti posar fi a totes les derivades d’un procés viciat i que garanteixi que Andorra no torni mai més a ser víctima d’interferències externes. És així com es restableix la confiança: afrontant els fets, reparant les conseqüències i blindant el futur institucional.

Sisè: reconèixer la naturalesa transfronterera d’aquelles amenaces no és generar conflicte; és posar les bases per recuperar plenament la sobirania decisòria. Les institucions es fan més fortes quan afronten la veritat, no quan la maquillen. Els silencis prolongats només perpetuen la confusió i la inestabilitat.

En definitiva, el cas BPA no es pot entendre sense acceptar que les pressions que van desencadenar tot el procés venien de fora i van contaminar l’origen mateix de les decisions adoptades. Negar-ho és mantenir viva una ficció; assumir-ho és l’única via per restituir la coherència institucional i garantir que Andorra no torni a caminar amb una ombra imposada des de l’exterior. Només mirant de cara els fets —sense por, sense maquillatges i sense simplificacions— es pot protegir el país i construir un futur més fort i més net.