Durant tres dies he assistit a una formació obligatòria de bombers i protecció civil vinculada a la meva feina. Com a persona amb mobilitat reduïda, vaig estacionar el meu vehicle en una plaça reservada, correctament senyalitzada amb la meva targeta oficial. El límit era de dues hores.

Cada dia, abans d’iniciar la formació, he trucat al servei de circulació per avisar de la meva situació.

Primera formació: 24/02.
Aquell dia la formació va durar tres hores i els agents van entendre la meva situació, permetent-me completar-la sense incidències.

Segona formació: 25/02.
Aquell dia vaig ser sancionat amb 120 euros per haver superat el temps aproximadament en una hora. Se’m va comunicar que no podia excedir el límit establert perquè incomplia la norma i que, en cas de fer-ho, seria sancionat.

Tercera formació: 26/02.
Tot i haver avisat prèviament, se’m va negar qualsevol possibilitat de superar el límit de temps amb el mateix argument: la norma no permet excepcions i seria sancionat. La formació començava a les 10 h del matí. Sabent que el temps màxim d’estacionament és de dues hores, he hagut d’anar ràpidament a canviar el cotxe de lloc abans de superar el límit. Només arribar, sense haver excedit el temps permès, m’he trobat un avís al cap de deu minuts d’haver aparcat (10:09).

L’excusa que se m’ha donat és que disposo de zones blaves amb cinc hores gratuïtes per aparcar. Però el que jo em qüestiono és: per què existeixen places reservades per a persones amb mobilitat reduïda si no puc obtenir els beneficis associats a la meva condició?

Tot això per complir estrictament una limitació temporal.

No qüestiono l’existència de normes. Les normes ordenen la convivència. El que qüestiono és com s’apliquen.

“Quan l’aplicació automàtica d’una norma obliga una persona en cadira de rodes a interrompre una formació laboral per moure el vehicle cada dues hores, alguna cosa falla en la interpretació de l’esperit d’aquesta norma”

Les places reservades per a persones amb mobilitat reduïda no són un privilegi. Són un instrument d’igualtat. La seva finalitat no és sancionar qui més dificultats té, sinó facilitar que pugui accedir a la feina, a la formació i a la vida pública en condicions d’equitat.

Quan l’aplicació automàtica d’una norma obliga una persona en cadira de rodes a interrompre una formació laboral per moure el vehicle cada dues hores, alguna cosa falla en la interpretació de l’esperit d’aquesta norma.

El Comú d’Andorra la Vella té plena competència per regular l’estacionament. Però també té la responsabilitat institucional d’aplicar les seves ordenances amb proporcionalitat i sensibilitat social.

La pregunta no és si la sanció és legal.
La pregunta és si és justa.

Es va valorar la situació concreta?
Es va ponderar que es tractava d’una obligació laboral?
Es va considerar que l’ampliació sol·licitada era puntual i no generava un perjudici desproporcionat?
O es va aplicar el cronòmetre sense cap marge per a la realitat?

La igualtat efectiva no consisteix únicament a pintar places blaves a l’asfalt. Consisteix a comprendre que la mobilitat reduïda no desapareix al cap de dues hores.

Quan una administració actua sense contemplar el context humà de les seves decisions, el missatge que transmet no és fermesa normativa, sinó manca d’empatia institucional.

Andorra aspira a ser un país modern, accessible i inclusiu. Aquesta modernitat no es demostra només en discursos, sinó en la gestió concreta de situacions reals.

Aplicar la norma sense ponderació pot ser jurídicament correcte. Però no sempre és socialment responsable.

La sensibilitat administrativa no debilita l’autoritat; la dignifica.

I és precisament en els petits casos quotidians on una institució demostra si entén que l’accessibilitat no és només una qüestió tècnica, sinó també una qüestió de criteri i humanitat.