Fa anys que la imatge d’un nen o nena amb un telèfon intel·ligent a les mans s’ha convertit en un fet quotidià. Però darrere d’aquesta aparent normalitat s’amaga una realitat que cada vegada preocupa més a famílies, docents i professionals de la salut mental: l’exposició dels menors a continguts digitals que superen de llarg la seva maduresa emocional.
“Cedir un mòbil a un infant de 9 o 10 anys sense cap control és, en molts casos, una forma involuntària de deixar-lo sol davant d’un univers immens, sense brúixola ni mapa”
Molts adolescents consumeixen pornografia abans dels deu anys. Aquest accés tan precoç condiciona profundament la seva visió del sexe, del consentiment i de les relacions. Paral·lelament, a Andorra, a la xerrada organitzada pel departament de Polítiques d’Igualtat amb motiu del Dia Europeu contra el Tràfic d’Éssers Humans ha posat sobre la taula la normalització del consum de prostitució digital, amb plataformes que permeten pagar per serveis sexuals amb una facilitat inquietant. I malauradament, es detecten cada cop més espais d’explotació.
Tot això s’emmarca en un context en què cada cop hi ha més casos de conductes violentes entre menors —com s’ha vist malauradament amb la “banda dels 44”— i on les pantalles s’han convertit en una porta oberta a un món sense filtres.
Cedir un mòbil a un infant de 9 o 10 anys sense cap control és, en molts casos, una forma involuntària de deixar-lo sol davant d’un univers immens, sense brúixola ni mapa. No és qüestió de demonitzar la tecnologia, sinó d’entendre que l’accés primerenc a dispositius pot tenir conseqüències en la construcció de la identitat, en la manera d’entendre la intimitat i en la capacitat d’empatia.
Segons dades de l'OECD, l’edat mitjana de primera exposició a contingut sexual explícit en línia va ser de 13,4 anys per a joves de vint anys, i de 12,7 anys per a joves de divuit anys, fet que mostra com va baixant amb les noves generacions. Aquestes primeres experiències sovint no són cercades sinó imposades per l’entorn digital.
Segons UNICEF, la presència massiva dels telèfons mòbils ha fet que l’accés dels infants a Internet sigui menys supervisat — i potencialment més perillós.
Més educació sexual, menys ignorància i menys violència.
Personalment, em considero una persona oberta i lluny dels discursos moralistes. Crec fermament que parlar de sexualitat —a casa i a les aules— és essencial. Amagar o silenciar el tema no protegeix els joves; al contrari, els deixa sols davant dels mites i dels models distorsionats que troben a Internet.
Per això crec que l’educació sexual ha de ser integral, progressiva i des de joves: parlar de consentiment, respecte, orientacions, plaer, límits i emocions. Com més informació i diàleg, més prevenció i més respecte mutu.
“Endarrerir l’accés als telèfons intel·ligents: no es tracta d’una prohibició absoluta, sinó d’un pacte social que protegeixi la infància i permeti un ús progressiu, acompanyat i amb formació”
Un bon exemple és la sèrie Sex Education, que ha sabut mostrar amb naturalitat les inseguretats, els desitjos i els errors dels adolescents. No és una sèrie que promogui conductes imprudents, sinó que posa sobre la taula tot allò que sovint ens fa vergonya abordar com a adults. Si la mirem amb ulls pedagògics, hi trobem una lliçó clara: parlar de sexe és parlar de valors, de respecte i d’autoestima.
Què podem fer realment?
Hi ha mesures concretes que podríem adoptar socialment i institucionalment:
Endarrerir l’accés als telèfons intel·ligents: no es tracta d’una prohibició absoluta, sinó d’un pacte social que protegeixi la infància i permeti un ús progressiu, acompanyat i amb formació. Alguns països han començat a prendre decisions legislatives per retardar l’accés dels menors a plataformes que poden causar dany. Per exemple, Austràlia ha aprovat mesures per establir setze anys com a llindar mínim per a l’accés a comptes a determinades xarxes socials (mesura que entra en funcionament progressivament a finals del 2025), acompanyada d’una campanya d’informació i eines d’assistència per a famílies. Aquest model vol donar temps de desenvolupament emocional als menors i responsabilitzar les plataformes.
Introduir l’educació digital i sexual des de primària: explicar com gestionar les xarxes, entendre la privacitat, reconèixer els riscos i construir relacions sanes.
Responsabilitzar les plataformes: obligar-les a verificar edats, eliminar contingut il·legal i assumir el seu paper com a agents educatius indirectes.
Donar eines a les famílies: controls parentals senzills, però sobretot espais de diàleg i orientació per evitar que la por es converteixi en censura o desconnexió emocional.
Crear espais d’atenció per a víctimes: línies d’ajuda, serveis psicològics i protocols clars per a menors exposats a pornografia o explotació digital.
Protegir no és prohibir: és acompanyar. Educar és també empoderar.
La nostra responsabilitat no és tancar els ulls, ni tampoc caure en el pànic moral. El repte és més profund: cal aprendre a acompanyar els nostres fills en un món hiperconnectat. Ells no necessiten només controls, sinó referents; no necessiten censura, sinó confiança i conversa.
Protegir els menors és donar-los temps, eines i exemples. I potser, abans de posar-los un mòbil a les mans, hauríem d’oferir-los una altra cosa: la nostra presència, la nostra escolta i la nostra paciència.
És hora que famílies, escoles, institucions i plataformes treballin de forma coordinada per garantir entorns digitals segurs i significatius per als menors. No podem resignar-nos a la normalització de l’exposició precoç a pornografia o conductes de risc. La protecció dels menors exigeix accions concretes, educació i compromís social.