A casa tots anem de pressa. La feina, els horaris, el cansament… Enmig d’aquest ritme, els límits no són un luxe: són pautes que donen seguretat emocional, necessàries per al bon desenvolupament. No cal fer-ho perfecte, cal fer-ho amb constància.
En primer lloc: els adults som el referent. Abans d’explicar una norma, acordem què direm i què farem. Davant dels infants, missatge únic. Si discrepem, ja en parlarem després privadament. De moment, seguim el que havíem acordat o ens donem suport. Més tard, ho revisem. Quan els adults anem a l’una i les normes són clares, la convivència és més fàcil.
Comencem pel que depèn de nosaltres: com donem les instruccions. Abans de demanar res, ens assegurem l’atenció: diem el nom i mirem als ulls, i, si és possible, ens posem a la seva alçada. Després, una frase curta i concreta. Evitem formular-ho com una pregunta: en lloc de “Vols rentar-te les dents?”, millor “Ara toca rentar les dents”.
Anticipar ajuda. Si preparem el canvi, és més fàcil complir. A l’hora de sopar: “D’aquí a cinc minuts, anirem a taula”, un recordatori a prop; i després, la indicació final també a prop: “Ara anem a sopar”. Si no es compleix, apliquem el que havíem acordat.
Les conseqüències han de ser lògiques, breus, proporcionals i conegudes. No es tracta de castigar fort, sinó d’ensenyar. Quan juguen, si un ha llançat alguna cosa i ha fet mal al germà, aturem el joc uns minuts i reparem: primer atenem el germà i, després, recull qui ho ha llançat, nosaltres només supervisem. Si a l’hora d’anar a taula, no veiem resposta malgrat el preavís i la indicació final, l’acompanyem, tanquem el que estava fent i ens asseiem.
“Un recordatori que, de vegades, oblidem: a casa manen els pares. No som col·legues, som adults que marquem normes clares i les sostenim. Dir ‘no’ i sostenir-lo, encara que s’enfadin, no és ser dur: és donar seguretat i preparar-los per a reptes reals i per a la vida”
Acordem pautes conjuntes que siguin senzilles, fermes i afectuoses: per exemple, un senyal quan interrompen la conversa o quan deixen joguines escampades abans de passar a una altra activitat.
Hi ha dues eines que rebaixen molt el conflicte: el ‘quan–aleshores’ i les opcions tancades. El ‘quan–aleshores’ posa ordre al temps: primer fem el que cal i, després, ve el que ve de gust. ‘Quan’ tinguis els deures fets, ‘aleshores’ anirem al parc. Les opcions tancades donen marge dins del límit: “Et poses el pijama abans o després de rentar-te les dents?”, “Te’l poses tu o t’ajudo?”. Si a una instrucció clara hi afegim ‘quan–aleshores’ o opcions tancades, tot costa menys i els nens col·laboren més.
Els límits eduquen per conviure. A casa, l’educació es practica cada dia: saludar, demanar si us plau i donar les gràcies, demanar perdó quan toca, no interrompre i parlar amb un to adequat. Parlem d’educació bàsica: no es tracta de fer sermons, sinó de fer visible el respecte amb gestos concrets que es viuen cada dia.
Parlar d’educació també és parlar de frustració. No podem ni hem d’evitar tots els ‘no’. La frustració ben acompanyada construeix paciència, autocontrol i criteri. Validem l’emoció: “Entenc que t’enfadis”, i mantinguem el límit: “Abans de sopar no mengem galetes”. Les petites esperes i el ‘quan–aleshores’ entrenen a esperar sense desbordar-se i ajuden a decidir i regular-se.
I un recordatori que, de vegades, oblidem: a casa manen els pares. No som col·legues, som adults que marquem normes clares i les sostenim. Dir ‘no’ i sostenir-lo, encara que s’enfadin, no és ser dur: és donar seguretat i preparar-los per a reptes reals i per a la vida.
I nosaltres, per on comencem avui? Triem dues o tres pautes bàsiques i en fem una llista visible. Expliquem-les amb frases curtes i positives. Acordem una conseqüència relacionada i proporcional per a cadascuna. Practiquem dues frases de ‘quan–aleshores’ i dues d’opcions tancades. I quan hi hagi cooperació, diguem-ho en veu alta: “He vist que ho has fet a la primera. Gràcies”. El reforç positiu és benzina per als bons hàbits.
Posar límits és estimar. És respectar-se i ajudar a créixer. La clau és la constància. Amb pautes clares, frustracions ben gestionades i responsabilitats reals, els ajudem a esperar, a decidir i a resoldre, amb criteri, seguretat i confiança.