El 1898, quan H.G Wells va publicar la seva novel·la «La Guerra dels Mons» on ell detallava la invasió de la Terra pels marcians i la situava a finals del segle XX i principis del segle XXI, poc imaginava que seríem els humans els que invairíem Mart amb múltiples ginys robotitzats programats per a explorar l’atmosfera, la superfície i l’interior del planeta just a la mateixa època.
El 1971, la Mariner 9 de la NASA va ser la primera a orbitar Mart i fotografiar la seva superfície. Pocs dies després la Mars 3 russa reeixia el primer aterratge suau, però sols va tenir temps de transmetre una imatge parcial abans de deixar de funcionar. Des d’aleshores, més de 50 missions han estat enviades cap a Mart, algunes amb molt d’èxit com les missions Viking el 1976 o els rovers Pathfinder al 1997, Opportunity al 2003, Curiosity al 2011 i Perseverance al 2021, juntament amb l’helicòpter-dron Ingenuity. Altres han estat fracassos estrepitosos com el Mars Climate Orbiter o el Mars Polar Lander tots dos el 1999, un any negre per la NASA. Però els americans i els russos no han sigut els únics que han posat Mart a la diana de la seva exploració espacial, i tan europeus, xinesos, indis i fins i tot els Emirats Àrabs Units han aconseguit arribar fins al planeta vermell. Actualment, hi ha 7 sondes orbitant al voltant de Mart més 2 rovers, el Curiosity i el Perseverance actius a la superfície. Un total de 9 ginys, que són el mínim des del 2017 quan eren 8, però que el 2021-2022 van arribar fins a 11.
I és que una cosa curiosa ha passat des del 2020, el moment en què la missió Mars2020 amb el Perseverance va ser llançada per la NASA. Les dues següents finestres de llançament, el 2022 i el 2024, no han sigut aprofitades per enviar-hi cap altre sonda. Les finestres tenen lloc cada 780 dies, quan la distància entre la Terra i Mart és l’òptima per enviar-hi un carregament utilitzant el mínim d’energia. Les pròximes finestres seran el 2026/2027 i el 2028/29, però les perspectives són paupèrrimes també. Només hi ha 1 missió confirmada per aquestes finestres, la de l’agència espacial japonesa (JAXA) que vol enviar el 2027 la missió Martian Moons eXploration per agafar mostres de Phobos, una de les llunes de Mart, i retornar-les a la Terra per determinar el seu origen. Una altra missió, aquest cop de l’agència Índia d’exploració espacial (ISRO), estava prevista per la finestra següent, 2028/2029, però avui en dia encara no té el foc verd del govern indi i doncs segueix en la fase de planificació.
D’altres missions, com la Rosalind Franklin, que era una col·laboració de l’Agència Espacial Europea amb els russos, ha estat posposada sine-die per la guerra a Ucraïna. Tampoc es tenen notícies d’una possible missió privada americana de les empreses Impulse i Relativity que volien fer aterrar un giny a la superfície de Mart i que es va anunciar a mitjans del 2023, sense que se’n sàpiga res més des d’aleshores. Tampoc hi ha cap notícia sobre l’esperada missió de retorn de mostres de la Perseverance ni altres com el proposat satèl·lit de comunicacions que ha d’agafar el relleu de la Mars Odissey i el Mars Reconnaissance Orbiter que permeten ara mateix la comunicació amb els rovers en funcionament o futurs. Aquestes sondes ja tenen més de 20 anys i han anat força enllà de les seves vides útils de funcionament, però no duraran per sempre. En un futur proper, ens podem trobar que, tot i que tenim rovers funcionant i seguint la seva missió al sol marcià, no tenim cap manera de comunicar-nos amb ells.
I tota aquesta indefinició contrasta amb l’enorme quantitat de ciència que han fet aquests darrers 20 anys, les sondes i els rovers que han explorat Mart. El nostre coneixement del planeta s’ha multiplicat exponencialment. Un dels darrers articles publicats amb els resultats del rover xinès Zhurong, que va deixar de funcionar el 2022 per culpa de la pols acumulada sobre els panells solars, ha posat en evidència que en el passat hi havia oceans i costes amb platges de sorra similars a les que tenim a la Terra. Mart era aleshores un lloc molt més hospitalari que ara. També gràcies a les dades de les sondes que orbiten Mart, s’ha determinat que el color vermellós característic del planeta prové de la mescla entre la roca basàltica volcànica i un òxid de ferro ric en aigua anomenat ferrihidrita. A mesura que el planeta es va anar assecant i perden l’aigua liquida, la pols de basalt amb ferrihidrita va anar recobrem tota la seva superfície i agafant el color que coneixem avui en dia.
Ara bé, tot aquest esforç no ha permès trobar cap prova evident que Mart sostingués algun tipus de vida en algun moment del seu passat més amable que ha sigut sempre l’objectiu principal de l’exploració marciana. Tot i que hi ha algunes evidències circumstancials, i que sabem que les condicions eren favorables a la seva aparició, cap de les missions ha aconseguit LA prova d’una vida passada. També queda clar que les condicions actuals de Mart són molt desfavorables a la vida o fins i tot a la colonització. L’absència de camp magnètic i la molt feble d’atmosfera fan que la radiació solar i còsmica hagin pogut penetrar fins a la superfície i esterilitzar-la completament. Les reserves d’aigua sota forma de gel que es troben en els pols també estan completament irradiades i l’única esperança seria de trobar reserves d’aigua en profunditat. A part de la radiació, el clima tampoc és massa favorable, ja que aquest és molt més violent que a la Terra amb tempestes de sorra amb vents huracanats, molt més poderosos que el dels huracans més potents de la Terra i que poden durar uns quants dies seguits a més de temperatures extremes que poden baixar fins als -130 ºC.
Tot i això, sembla que els USA, sota l’empenta d’Elon Musk, voldria posar la colonització de Mart com a objectiu principal del seu programa espacial. Musk fa anys que ho té com a objectiu de la seva empresa SpaceX, fins i tot, a principis de la dècada, anunciava els primers vols de colons pel 2024-25. Quan encara tenim pendent tornar a posar persones a la Lluna, queda més que demostrat que la tecnologia aeroespacial encara no està a punt per permetre el transport de persones de manera segura cap a Mart. Un viatge que tardaria entre 6 i 9 mesos només per a l’anada i que no té un pla viable que permetés fer el viatge de tornada que encara seria més llarg i més demandant en energia. A part el cost seria prohibitiu, de l’ordre de desenes sinó centenars de bilions d’Euros. Com molts han dit, entre ells l’astrònom reial britànic Lord Martin Rees, la colonització de Mart és, ara mateix, una fantasia molt perillosa.
I la ciència en tot això? Malauradament, sembla que tot i els molts èxits del programa d’exploració robòtic, si realment l’objectiu dels USA canvia cap a la colonització, la ciència passarà a un perillós segon pla. I això no només serà en detriment dels científics que veuran com desapareixen els seus minsos pressupostos, també ho serà dels possibles colons que aniran en territori encara molt desconegut, a les fosques i sense xarxes de seguretat. És veritat que els colons del nou món també es van arriscar, però no té res a veure amb marxar a Mart, un altre món completament hostil a la vida humana. Seria doncs important, i crec jo que fins i tot indispensable, que abans de plantejar-se colonitzar Mart, es posés en marxa un programa extens d’exploració robòtica que permetés arribar a un coneixement del planeta vermell similar al de la Terra.
Haurem d’estar atents a les decisions que agafaran en les setmanes vinents i mesos els responsables americans, i que ben segur també marcaran les decisions dels altres governs que també han mostrat interès a anar cap a Mart. Perquè un cop s’obri obertament la porta cap a la colonització, no hi ha cap dubte que s’iniciarà una cursa similar a la que va portar a la Lluna el 1969 i que moltes nacions voldran posar la seva bandera en el planeta. Mentrestant, Mart resta a l’espera del que decidim a la Terra... que es vagin preparant els «marcians» i potser també nosaltres els «terrans».