“Projectem ombres perquè no irradiem llum.”
“Carles Riba i Casanoves, «Cossos (Gens) Celestes”

Vivim en una societat que avança a un ritme frenètic. Caminem de pressa, pensem i consumim ràpidament. En aquesta cursa constant contra el rellotge, sovint passem de llarg de les coses més essencials: la manca d’amabilitat, d’empatia i d’obertura de visió s’ha convertit, malauradament, en la tònica habitual dels nostres dies. No ens aturem a observar, ni a mirar la vida amb una mica de calma. Anem pel món perduts -i ens hauria de preocupar especialment veure com els nostres adolescents reprodueixen aquest patró-, movent-nos pel dia a dia com si fóssim, simplement, ombres en silenci.

Ens hem convertit en cossos opacs que no només transiten en la multitud; són cossos que es desplacen de forma alienada sobre l’asfalt, descomponent-se com si fossin espectres enmig del carrer.

El vers de Carles Riba i Casanoves que obre aquesta reflexió ressona amb una força punxant en el nostre present. Ens recorda de manera brillant el que ens passa: ens hem apagat tant per dins, absorbits per la pressa i l’individualisme, que hem deixat de transmetre calidesa. Ens hem convertit en cossos opacs que no només transiten en la multitud; són cossos que es desplacen de forma alienada sobre l’asfalt, descomponent-se com si fossin espectres enmig del carrer.

Aquesta realitat fosca és la que vaig voler plasmar a la fotografia que acompanya aquest article, titulada precisament així: Ombres en silenci. El dia que la vaig capturar plovia, el cel era gris i em trobava enmig de l’asfalt, ajupida en un pas de vianants de l’Avinguda Carlemany. Amb el semàfor en verd, només tenia vint segons per disparar. En aquells instants, des d’una perspectiva arran de terra, vaig veure passar desenes de persones que ni tan sols percebien la meva presència. Cames que corren, mirades clavades enlloc, vides que es creuen sense tocar-se. Jo els observava; ells només passaven, projectant la seva ombra sobre el terra mullat.

El passat cap de setmana, 12 i 13 de setembre, he tingut la sort de participar en el certamen Ordino Jardins d’Art. Allà he pogut exposar la meva obra i, sobretot, he viscut un intercanvi humà meravellós que contrasta amb aquesta fredor grisa del carrer. El públic s’ha aturat davant les imatges. He rebut somriures, complicitat i expressions sinceres de les persones que han visitat la meva obra, unes sensacions i comentaris que he anat recopilant en un petit llibret. Aquest recull de vivències es convertirà, sens dubte, en l’eina i el motor d’un futur projecte artístic.

Llegint les dedicatòries de la gent, s’entén el sentit de l’art com a refugi i com a espai per tornar a encendre la llanterna interior. Una de les frases que em van deixar escrites em representa profundament: “Els artistes són persones, com tu, que veuen el que la resta ignorem”. D’això es tracta, de reivindicar la mirada per sobre de la ignorància mútua. Altres visitants anotaven expressions i emocions que em van arribar al cor: “Es precioso recopilar imágenes y sensaciones con la fotografía”, “Obertura, llibertat, felicitat, moviment, mirada, emocions” o “Com amb una fotografia es pot arribar a captar les emocions de les persones, de les sensacions”.

Aquesta connexió em demostra que la sensibilitat encara existeix, que la capacitat d’emocionar-nos encara batega sota la capa de pressa diària. Només cal oferir l’espai i el temps per fer-la sortir.

La fotografia i l’art, en definitiva, ens conviden a fer una pausa necessària. Ens obliguen a aixecar els ulls de les pantalles, a mirar qui tenim al costat i a connectar amb l’altre des de l’empatia. No permetem que la velocitat ens deshumanitzi ni ens torni opacs. Deixem de ser ombres en silenci, recordem el poema de Riba, i tornem a ser cossos celestes capaços d’irradiar la nostra pròpia llum.