Tothom pensa que quan una persona és addicta ho és en l’alcohol, les drogues o el tabac; però la realitat és que no es limita al consum de substàncies tòxiques. Segons la definició que en fa el Diccionari d’Institut d’Estudis Catalans una addicció és “un estat de dependència fisiològica i psicològica a una substància o a una pràctica, més enllà del control voluntari”. Per tant, també hi ha persones que són addictes a les compres, als videojocs, a les sèries, al cafè, a relacions tòxiques i inclús en fer esport i en treballar molt més del que es requereix en una feina. A primer cop d’ull pot semblar estrany tota aquesta bateria d’elements, però també són addiccions; algunes menys comunes i d’altres més acceptades en la societat.

En el meu cas personal, durant l’adolescència em vaig refugiar en diverses addiccions per gestionar tota la motxilla de problemes personals que tenia: ser el blanc de les burles amb sobrenoms com “Ferrero Rocher” o “Bola de Pus”, créixer en una família desestructurada, tenir una baixa autoestima i dependència emocional... van fer que m’aferrés a l’alcohol, els videojocs, les sèries i a relacions tòxiques (de parella i d’amistats). Aquestes es van convertir en el meu paraigua per als problemes personals. Reconec que m’enganxava a tot allò que pogués emplenar el buit emocional que sentia i que actuava com anestesia per pal·liar l’ansietat i la depressió que tenia. Avui dia, i amb el suport de professionals, estic aprenent a gestionar les carències que van ser el detonant de moltes de les meves addicions.

“Desgraciadament, hi ha moltes persones que han desenvolupat trastorns ansiosos i depressius en el supòsit de no aconseguir el nombre de visites, m’agrada o seguidors desitjats; mentre que d’altres necessiten mantenir una aparença en la vida real i, per això, han de tenir les últimes novetats en tecnologia”

Però, reprenent les noves addiccions que ja van començar a dibuixar-se amb la revolució tecnològica, reconec que em va costar assimilar que en certs moments de la meva vida vaig tenir una alta dependència als videojocs i a fer maratons de sèries. Com que són addicions de les quals gairebé no se’n parla, es fa difícil detectar quan estàs sobrepassant els límits de l’entreteniment convertint-lo com en el remei ràpid i temporal als problemes del moment. Els videojocs, una eina d’oci que sempre ha estat a l’abast de tothom, són una de les addicions més complicades d’identificar. Molts us preguntareu quin és el límit? A títol personal, i a partir de la meva experiència durant l’adolescència, el límit és quan anteposes la vida del món digital a la real, fins al punt de menjar davant la pantalla per no “perdre temps” i no sortir de casa per socialitzar perquè els amics “estan tots en línia” o vols estar sol. No dic que jugar a videojocs sigui perjudicial, però quan traspasses l’estreta línia entre prioritzar el món virtual de la vida real... aleshores és quan hi ha un problema. Succeeix el mateix amb les sèries. Com més capítols tenen, més temps et mantenen ocupat i distret d’allò que et preocupa.

Precisament, amb l’arribada de les noves tecnologies i les xarxes socials, moltes persones que tenen carències emocionals han trobat el seu refugi a través d’aquestes dues eines fins al punt de desenvolupar una obsessió malaltissa per viure de les aparences. Desgraciadament, hi ha moltes persones que han desenvolupat trastorns ansiosos i depressius en el supòsit de no aconseguir el nombre de visites, m’agrada o seguidors desitjats; mentre que d’altres necessiten mantenir una aparença en la vida real i, per això, han de tenir les últimes novetats en tecnologia. El trist de tot això és que s’allunyen de les persones del seu entorn i de les seves ambicions personals, perquè es limiten a viure per aparentar tenir una vida idíl·lica. Fins i tot s’està forjant el costum nociu entre els nadons que aprenent que les pantalles són -i sempre seran- els seus “aliats”: per menjar, per tranquil·litzar-se, per entretenir-se, per aprendre i per dormir; unes necessitats que haurien de saber cobrir i gestionar els pares o familiars.

Dit això, convido a reflexionar sobre una de les addicions que poc se’n parla, per la seva estesa normalització en la societat: les noves tecnologies amb el subsegüent ús de les xarxes socials. Ja és hora que ens comencem a preguntar quin futur ens espera si els joves i adults tapem les nostres carències emocionals, mentre eduquem als nous nascuts perquè assimilin que els aparells electrònics podran satisfer totes les seves necessitats.

“La vida és efímera.
El passat és passat,
mentre que l’ara el tenim al nostre abast.”