Notari o marmessor universal, però els dos càrrecs a la vegada no es poden exercir, així ho ha dit en una interessant sentència del juliol de 2025 el Tribunal Constitucional, que anul·la una sentència de març del mateix any de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia que estimava parcialment un recurs d’apel·lació d’una altra sentència dictada per la secció civil de la Batllia del gener del 2024. De forma molt breu, quant a l’objecte del recurs d’apel·lació, la part apel·lant sostenia que un determinat testament era nul perquè la notària autoritzant del mateix havia sigut designada marmessora universal en aquest testament, que, a judici de la part apel·lant, vulnerava l’article 10 de la Constitució en el seu vessant del dret a obtenir una resolució lògica i degudament fonamentada al·legant que el doble rol de notària autoritzant i marmessora infringia el deure d’abstenció previst en l’article 4.1. a) de la Llei del Notariat en existir un interès indirecte incompatible amb la seva funció de fedatari públic.
Les dues sentències –TSJ i TC– són molt interessants tant des d’un punt de vista jurisprudencial civil com acadèmic pels raonaments jurídics en què es fonamenten, encara que el Tribunal Constitucional anul·la la sentència dictada per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia perquè dicti una altra sentència que sigui procedent en dret. El plantejament del problema jurídic i nucli del debat radicava en determinar si la designació com marmessora de la notària que va autoritzar el testament suposava una infracció de les normes d’abstenció notarial i, en cas afirmatiu, si aquesta infracció afectava la validesa del testament com a instrument públic i, per extensió, la seva eficàcia jurídica, per tant, se superposava, així, un conflicte interpretatiu entre el règim d’inhabilitacions i abstencions de la Llei del Notariat i la Llei de Successions per causa de mort que admet, expressament, que el notari pugui ser designat marmessor sense atribuir-li cap prohibició específica.
“Les dues sentències –TSJ i TC– són molt interessants tant des d’un punt de vista jurisprudencial civil com acadèmic pels raonaments jurídics en què es fonamenten”
Per estimar el recurs, la Sala Civil del TSJ sosté que no existeix prohibició expressa en la Llei del Notariat que impedeixi als notaris ser marmessor; que la Llei del Notariat es deu harmonitzar amb la Llei de Successions, prevalent aquesta última com llei especial en matèria successòria; i que en el cas concret de la marmessora-notària, aquest se situava en la ‘frontera’ entre allò universal i allò particular, sense atribució de beneficis directes o indirectes. La sentència d’aquesta Sala Civil interpreta de forma integradora, dotant de rellevància la Llei de Successions com a llei especial en matèria testamentària, fins i tot en permetre la designació de la notària autoritzant com a marmessora si no hi ha un interès personal rellevant, mitjançant un mètode interpretatiu conciliador per preservar la validesa de l’acte testamentari (‘favor testamenti’); en base argumental, en aquest cas, la designació de marmessora es trobava en la frontera entre universal i particular (qüestió, a parer meu, polèmica) i amb un enfocament essencialment de legalitat ordinària. En canvi, el Tribunal Constitucional afirma la prevalença a la Llei del Notariat per ser especial en matèria d’abstencions i posterior en el temps. I aquest és el punt particularment controvertit de la sentència del TC, és a dir, en l’enllaç que estableix entre el principi ‘lex posterior derogat a priori’ i el dret a una resolució fonamentada en dret de l’art. 10 CA. En rigor, la qüestió plantejada crec que era d’estricta legalitat ordinària: determinar si hauria de prevaler una llei o l’altra (Llei de Successions o Llei del Notariat). El TC converteix aquesta discrepància hermenèutica en una vulneració constitucional sota l’argument que la Sala Civil del TSJ hauria incorregut en una “fissura lògica” en ometre la prevalença de la norma posterior. Es pot objectar, però, que aquesta “fissura” no passa de ser una interpretació discutible de l’ordre de prelació normativa, funció pròpia de la jurisdicció ordinària. Des d’aquesta perspectiva, des del meu punt de vista, la sentència podria incorre en un desplaçament funcional, ja que corregeix el que en essència és un possible error d’aplicació de la llei civil –quina llei preval– mitjançant la via d’empara constitucional. D’aquesta forma, el TC, encara que formalment negui al seu rol de tercera instància, opera en la pràctica com tal, estenen l’abast de l’article 10 CA fins a fer-lo funcionar com una clàusula general de revisió de la legalitat, la qual cosa pot tensionar els límits entre control constitucional i control de legalitat ordinària.
Per acabar, tenint en compte que el TC no ha declarat la nul·litat del testament i que la Sala Civil haurà de tornar a pronunciar-se sobre l’objecte del recurs, crec que entrarà en joc l’article 49.1 de la Llei del Notariat, que estableix que els instruments –testament– autoritzats amb infracció de les causes d’abstenció de l’art. 4.1 no tenen la consideració de document públic encara que produeixen efectes com a document privat. Veurem, finalment, en quin sentit es pronuncia el Tribunal Superior de Justícia.