La reforma de la Llei de la nacionalitat, aprovada recentment al Consell General, és una modificació necessària i coherent amb la realitat social d’Andorra. El nostre país ha evolucionat de manera important durant les darreres dècades, i era evident que determinats aspectes de la legislació havien quedat desactualitzats respecte a les situacions que avui viuen moltes persones residents al Principat.

Un dels canvis més importants és la modificació del criteri dels 20 anys de residència per accedir a la nacionalitat. Fins ara, aquests anys havien de ser estrictament ininterromputs, una exigència que en molts casos no reflectia la realitat de persones plenament vinculades al país que, per motius laborals, acadèmics o personals, havien passat períodes puntuals fora d’Andorra. Amb la reforma, es flexibilitza aquest requisit, sempre que els darrers cinc anys de residència sí que hagin estat continuats al país. És una adaptació basada en el sentit comú i que permet valorar millor l’arrelament real de les persones.

També és especialment rellevant la modificació vinculada a la nacionalitat per escolarització. A partir d’ara, es podrà accedir a la nacionalitat havent estat escolaritzat durant deu anys al país encara que una part d’aquesta etapa correspongui a estudis no obligatoris. Aquesta és una mesura important perquè reconeix la realitat de molts joves que han crescut a Andorra, que han passat pel sistema educatiu andorrà o pels altres sistemes presents al país i que tenen un vincle amb la societat andorrana.

Reconèixer aquestes situacions no significa banalitzar la nacionalitat andorrana ni reduir-ne el valor. Al contrari. La nacionalitat continua representant un vincle important amb el país i implica drets, però també responsabilitats. La reforma manté aquest principi i continua defensant la necessitat que les persones que accedeixen a la nacionalitat tinguin una integració real i un compromís sincer amb Andorra.

La nacionalitat andorrana comporta drets, però també responsabilitats, i és lògic que el país mantingui un nivell d’exigència elevat pel que fa al respecte de les normes i dels valors de convivència.

Ara bé, aquesta reforma també incorpora elements d’exigència i reforça determinats controls. Un exemple clar és l’enduriment dels requisits vinculats als matrimonis per evitar possibles fraus o unions de conveniència amb l’objectiu d’obtenir la nacionalitat. Era important reforçar aquests mecanismes per garantir la credibilitat del sistema i assegurar que l’accés a la nacionalitat es basi en vincles reals i no en pràctiques fraudulentes.

En la mateixa línia, la reforma també endureix alguns criteris relacionats amb antecedents o sentències judicials. La nacionalitat andorrana comporta drets, però també responsabilitats, i és lògic que el país mantingui un nivell d’exigència elevat pel que fa al respecte de les normes i dels valors de convivència.

Un altre dels punts centrals de la reforma és la incorporació de l’obligació d’acreditar un nivell B1 de català per obtenir la nacionalitat andorrana. Aquesta és, probablement, una de les mesures més importants i més coherents. El català és la llengua oficial d’Andorra i un element essencial de la nostra identitat nacional. Garantir que les persones que accedeixen a la nacionalitat tinguin un coneixement suficient de la llengua és una manera de reforçar la cohesió social i protegir un dels principals elements que defineixen el país.

El català és la llengua oficial d’Andorra i és un element central de la nostra cohesió social i institucional. Conèixer-la no ha de veure’s com un obstacle, sinó com una eina essencial per integrar-se plenament al país.

A més, el nivell B1 representa una exigència raonable i equilibrada. No es demana un domini acadèmic o expert de la llengua, sinó una capacitat suficient per comunicar-se amb normalitat en situacions quotidianes. És un criteri que molts països europeus ja apliquen amb naturalitat en els seus processos d’accés a la nacionalitat.

Aquesta mesura també envia un missatge clar: la integració no és només una qüestió administrativa, sinó també una voluntat real de formar part del país. Preservar la llengua oficial és una responsabilitat col·lectiva, especialment en un context en què Andorra rep influències constants de l’exterior i on la protecció del català continua sent un repte prioritari.

Andorra sempre ha estat un país que ha sabut trobar l’equilibri entre l’obertura i la preservació de la seva identitat. Aquesta reforma segueix aquesta línia: reforçar la cohesió social, reconèixer la realitat de moltes persones integrades al país i continuar garantint que la nacionalitat andorrana mantingui el seu valor i significat.