L’FMI aplaudeix la descongelació dels lloguers a Andorra i demana més ajudes públiques als llogaters. Resultat? Propietaris més rics, contribuents més pobres i llogaters dependents d'un Estat que no resol res. Això no és lliure mercat; és un atracament legalitzat.

En el seu darrer informe, L’FMI lloa el Govern per "deixar que el mercat de lloguer faci la seva", amb una descongelació progressiva dels preus dels lloguers. Argumenten que hi ha "una diferència important entre preus actuals i de mercat", i que les ajudes focalitzades són millors que topalls generals.

Però parem un moment: en un país on el lloguer és la norma pel 70% de la població, això significa pujades immediates per a tots, cobertes parcialment amb els nostres impostos. No vull assistència; vull lloguers assequibles sense que l'Estat sigui el gosset de guarda dels propietaris. Ja ho hem denunciat moltes vegades, però en els darrers 5 anys, les ajudes s’han duplicat. És un símptoma clar de la situació actual.

Les enquestes ens ho expliquen des del 2007: l'accés a l'habitatge i els lloguers elevats són la principal preocupació de la gent. Han passat gairebé 20 anys (16 de govern de DA) i què? Més pisos buits, més empreses pantalla i un Govern que mira per als seus.​

"Andorra no pot continuar sent un paradís per propietaris a costa del poble. L’FMI i DA ens venen burles; nosaltres mereixem lloguers dignes sense assistència ni favors als rics."

DA parla de "creixement sostenible", però el seu projecte de llei només allarga l'agonia: increments del 3-6% anuals i ajudes que creixen de forma desmesurada, sense atacar l'arrel: l'oferta.

La majoria dels líders de DA són propietaris o vinculats a l'immobiliari. Governen per ells: descongelació per pujar rendes, ajudes per garantir cobraments. És un cercle perfecte: nosaltres paguem impostos per finançar subsidis que van directes a les seves butxaques.

Si el Govern i l’FMI estiguessin realment interessats a resoldre el problema i no a perpetuar-lo, haurien de començar per atacar l'arrel: l’oferta d'habitatge que els propietaris exploten sense miraments. Això vol dir forçar ara mateix la conversió de tots aquells pisos turístics en habitatges residencials permanents, amb sancions severes per als qui els mantinguin buits o els canvis de mans d'empreses pantalla que només especulen. Alhora, caldria aprovar immediatament impostos progressius i dissuasius al sòl buit i a les grans tinències, perquè qui acumula pisos sense posar-los al mercat real –per viure-hi, no per especular– pagui la factura de la seva avarícia i obligatòriament augmenti l'oferta. No parlem de xantatges suaus, sinó d'una política valenta que faci tremolar els lobbies immobiliaris que assessoren DA des de les seves torres.

I, per acabar de rematar-ho, l'Estat ha de prendre les regnes amb un programa massiu d'habitatge públic, no pas caritat residual sinó construcció a gran escala de pisos assequibles que puguin competir amb el mercat privat i facin baixar els preus per pura pressió de l'oferta –sense necessitar subsidis eterns que només engreixen els propietaris. Si de debò volen "mercat lliure", que comencin per treure la crossa dels subsidis a la demanda i deixin que els preus caiguin per competència real, on els especuladors hagin de baixar la punyeta perquè la gent pugui pagar un lloguer dignament sense demanar almoina pública. Aquestes no són mesures pal·liatives; són un canvi de model que defensa els interessos de la majoria i situa els rics davant les seves responsabilitats, acabant amb el circ assistencialista que ens venen com a solució màgica.

Andorra no pot continuar sent un paradís per propietaris a costa del poble. L’FMI i DA ens venen burles; nosaltres mereixem lloguers dignes sense assistència ni favors als rics. És hora de canviar el model, no de maquillar-lo. És l’hora de reivindicar l’Andorra que volem i ens mereixem, fem que passi.