Marta i Maria eren germanes de Llàtzer. Tots tres vivien a Betània, prop de Jerusalem. Jesús els estimava profundament i tenia amb ells una relació d’amistat molt propera, gairebé familiar. Van obrir a Jesús les portes de casa seva. Quan el Senyor i els apòstols viatjaven, sovint s’allotjaven a casa de Marta i Maria, que els rebien amb amor i hospitalitat.

“Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva Paraula. Marta, en canvi, estava molt atrafegada per poder-lo servir”…(Lc 10,38-40).

En aquest passatge de l’evangeli, Lluc relata la visita de Jesús a casa de Marta i Maria. Mentre aquesta roman asseguda als peus de Jesús, escoltant i “alimentant-se” de la Paraula; Marta està inquieta i molesta per la sobrecàrrega de feina. Implora a Jesús que digui a Maria que col·labori amb ella. El Senyor la reprèn, afectuosament: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa” (Lc 10,40-42). Jesús repeteix dues vegades el seu nom com a mostra de proximitat i gran afecte. Aprecia i valora tot el que ella fa, però no vol que s’aclapari i perdi la pau.

Marta i Maria són dones d’una gran fe. Mentre a Maria se la representa com una dona contemplativa, que ho deixa tot per escoltar el Senyor, Marta apareix com una dona activa, molt decidida, que es preocupa “en excés” perquè tot estigui “perfecte”. És la germana gran, la que s’ocupa de la intendència de la llar, la que treballa perquè no falti de res quan ve el Mestre…

Us confesso que moltes vegades, especialment en moments en què em preocupo per alguna cosa en excés, sento una veu dins meu que em repeteix: Marta, Marta… Sento que Jesús em xiuxiueja a l’orella, per tranquil·litzar-me, per dir-me que no em preocupi, que tot anirà bé, perquè Ell és allà, per escoltar-me, per ajudar-me… Com diu el Pablo d’Ors: “Ningú ni res extern ens pot prendre la pau”.

Marta i Maria em fan veure la importància de l’acció i de la contemplació. Aquestes dues actituds no són contraposades, sinó complementàries. La part contemplativa alimenta la part evangelitzadora. És el lema de l’orde de sant Benet: “Ora et labora” contemplació i acció. “El nostre treball és fructuós en la mesura que expressa una pregària realment sincera” (santa Teresa de Calcuta).

Totes dues són necessàries i són complementàries. Unes persones tendeixen més a l’acció, i altres a la introspecció, a la contemplació. 

Marta i Maria representen dues maneres d’actuar, dues maneres de viure l’Evangeli. Totes dues són necessàries i són complementàries. Unes persones tendeixen més a l’acció, i altres a la introspecció, a la contemplació. És important combinar els dons de Marta i Maria: el servei i el lliurament de Marta i l’escolta, “l’atenció plena” de Maria.

El papa Francesc ens anima, si volem assaborir la vida amb alegria, d’una banda, a estar als peus de Jesús per escoltar-lo mentre ens revela el secret de tot; i de l’altra, estar atents i disposats a l’hospitalitat, “quan ell passa i truca a la nostra porta, amb la cara de l’amic que necessita un moment de descans i de fraternitat”.

De vegades sembla difícil compaginar les obligacions del nostre dia a dia, amb el temps que dediquem a Déu, però realment la nostra feina, tant en l’àmbit professional com en el personal, és una pregària, quan s’encamina a Déu.

Marta i Maria també em fan veure que l’important no és quant fem, sinó com ho fem i amb quin amor ho fem. No hem de pecar “d’activitat”. Déu mira la intenció de cada acció. No perquè fem més coses, agradem més a Déu; sobretot compta la intenció del cor.

“Déu no ens demana assolir fites gairebé impossibles, no ens demana viure sempre accelerats tractant de fer mil coses i arribar a tot, només ens demana romandre, perseverar amb amor fins a la seva vinguda” (Sor Mihaela Maria Rodríguez Vera O.P.).