Quan aquell home ens va comunicar que estàvem cometent un delicte per vendre un llibre, la situació em va semblar, en un primer moment, gairebé còmica. Tanmateix, la sensació va canviar quan vaig prendre consciència que no es tractava simplement d’un client expressant una opinió, sinó d’una persona que s’havia identificat com a agent de policia.

La seva afirmació em va despertar curiositat i em va portar a comprovar-ne el fonament legal. Però també em va intimidar. La diferència entre una opinió equivocada i una ordre formulada des d’una posició d’autoritat és que la segona pot tenir conseqüències immediates sobre qui la rep.

Una persona pot passar, en qüestió de segons, de ser un client qualsevol a exercir autoritat sobre els treballadors d’un establiment. Aquesta transformació ens situa en una posició de vulnerabilitat: el primer impuls és obeir, fins i tot quan desconeixem si allò que se’ns exigeix té un fonament jurídic suficient.

Considero que la identificació professional no hauria de substituir l’explicació de les bases legals d’una intervenció. L’autoritat no pot descansar únicament en el fet de posseir-la; també ha de poder justificar el seu exercici.

“La diferència entre una opinió equivocada i una ordre formulada des d’una posició d’autoritat és que la segona pot tenir conseqüències immediates sobre qui la rep”

Quan vaig intentar fotografiar la placa, la meva intenció era deixar constància de la identitat professional de l’agent per si posteriorment calia aclarir els fets. No pretenia provocar-lo ni qüestionar-lo personalment.

La seva reacció em va semblar intimidatòria, desproporcionada i injusta. En aquell moment desconeixia si fotografiar la identificació podia tenir conseqüències legals per a mi. Tampoc sabia quins límits jurídics tenia la seva actuació. Aquesta incertesa, combinada amb la diferència d’autoritat entre nosaltres, em va fer sentir que no podia expressar lliurement els meus dubtes.

Amb els dos agents uniformats que van arribar posteriorment, en canvi, vaig sentir que podia conversar, preguntar i expressar el meu punt de vista sense experimentar aquella mateixa sensació d’amenaça. Aquesta diferència em sembla important perquè demostra, almenys en la meva experiència, que l’exercici de l’autoritat no ha d’estar renyit amb la cordialitat.

El que més em preocupa d’aquest episodi és la desprotecció que pot experimentar un ciutadà quan desconeix la legislació aplicable i es troba davant d’una altra persona que, tot i exercir autoritat, també pot equivocar-se en la seva interpretació.

Per això considero fonamental que les institucions garanteixin que les normes que limiten l’actuació dels ciutadans també siguin respectades pels qui tenen la responsabilitat de fer-les complir.

UNA LLIBRERIA NO ÉS UNA DECLARACIÓ IDEOLÒGICA

Pel que fa al llibre, la meva posició és senzilla: una llibreria existeix per facilitar l’accés a les obres, no per decidir quines idees són prou acceptables perquè els ciutadans puguin conèixer-les.

Vendre un llibre no significa militar en les idees del seu autor. Posar una obra a disposició del públic no implica defensar-ne el contingut, de la mateixa manera que estudiar un fenomen històric no significa justificar-lo.

La difusió militant d’una ideologia respon a una voluntat de promoció i adhesió. La venda d’un llibre, per si sola, no permet atribuir aquesta voluntat a qui el comercialitza.

Em preocupa especialment la idea que algunes persones es considerin legitimades per decidir què poden llegir les altres.

“Posar una obra a disposició del públic no implica defensar-ne el contingut, de la mateixa manera que estudiar un fenomen històric no significa justificar-lo”

Per censurar una obra amb criteri, caldria conèixer-ne el contingut. Però aleshores apareix una contradicció: per quin motiu qui coneix una obra hauria de poder decidir que els altres no tenen dret a examinar-la? I si ni tan sols la coneix, sobre quina base pretén prohibir-ne l’accés?

No considero que la població necessiti ser protegida de qualsevol idea rebutjable mitjançant la seva ocultació. Considero que necessita eines per comprendre-la, contrastar-la i qüestionar-la.

Si un client em preguntés per què venem Mein Kampf, li respondria que venem llibres, que aquesta és la nostra feina. Probablement li recomanaria altres lectures que considero literàriament i intel·lectualment més valuoses. Però no li negaria la possibilitat de comprar-lo pel simple fet que jo desaprovi profundament les idees que conté.

Ser llibreter significa compartir una cosa extraordinària: l’accés al coneixement, a la imaginació i a les experiències d’altres persones.

Els llibres ens permeten conèixer mons que no hem viscut, comprendre realitats que ens són alienes i confrontar idees amb les quals no estem d’acord.

Aquesta és, per a mi, una part essencial de la llibertat de pensament: poder examinar les idees sense que això ens obligui a identificar-nos-hi.

LA PARADOXA DE LA CENSURA

Després de la retirada dels exemplars, l’episodi va adquirir una repercussió mediàtica considerable i vam observar un augment de l’interès per adquirir precisament el llibre que havia estat intervingut.

La paradoxa és evident: una actuació que va tenir com a conseqüència immediata retirar una obra de l’exposició pública va acabar contribuint a despertar-hi més interès.

No em sorprèn que les restriccions sobre l’accés a la informació provoquin reaccions socials. El que sí que m’ha resultat esperançador és observar persones defensant la possibilitat de conèixer idees que, al mateix temps, poden considerar profundament aberrants.

La llibertat de pensament no exigeix que totes les idees ens semblin igualment respectables. Exigeix que puguem examinar-les i formar-nos un criteri propi.

RESPONSABILITAT SENSE LINXAMENT

També voldria deixar clara una última qüestió: no desitjo que aquest episodi es converteixi en una campanya d’assetjament contra el primer agent.

Considero que la seva actuació va ser inadequada i que mereix ser examinada pels organismes competents. Però no crec que la resposta hagi de consistir a convertir-lo en objecte d’un linxament públic. M’interessa més que els fets serveixin per evitar que situacions semblants es repeteixin.

Si pogués conversar tranquil·lament amb ell, probablement li preguntaria com entén la diferència entre allò que considera moralment incorrecte i allò que la llei efectivament prohibeix.

“Si pogués conversar tranquil·lament amb ell, probablement li preguntaria com entén la diferència entre allò que considera moralment incorrecte i allò que la llei efectivament prohibeix”

És possible actuar amb una convicció moral molt intensa i, tanmateix, equivocar-se en els mitjans emprats. Precisament per això existeixen els límits jurídics a l’exercici de l’autoritat.

Espero que les institucions examinin els fets amb rigor, que assumeixin les responsabilitats que corresponguin i que garanteixin que els seus agents disposin dels coneixements i les eines necessàries per actuar adequadament.

No busco una venjança. Busco que una experiència desagradable pugui contribuir a alguna cosa positiva.

Si d’aquí a deu anys recordo aquest episodi, m’agradaria pensar que vaig intentar actuar amb responsabilitat, explicar els fets amb fidelitat i procurar el màxim bé possible per a totes les persones implicades.

Perquè les idees es poden estudiar, discutir, refutar i superar.

Però quan una societat substitueix aquesta possibilitat per la repressió, corre el risc de convertir la seva pròpia por en una forma de barbàrie.