“Et puis, autre chose me gêne dans ses droits de l’homme prétendument universels, c’est que, précisément, ils ne le sont pas. Il y a toujours deux poids, deux mesures.”    

                                                      Simone Veil              

Sovint, quan es denuncien algunes disfuncions en el funcionament de les administracions i els organismes públics en els mitjans de comunicació, alguns ciutadans de seguida interpreten aquestes denúncies o crítiques com si fossin una cosa d’una “mà negra”. Malauradament, sovint no es tracta d’això sinó de veritables negligències que vulneren els drets i llibertats dels ciutadans. 

Recentment, el mateix Altaveuesva fer ressò que la denunciant de l’agressió sexual per part d’un bomber lamentava el fet que deu mesos després de la declaració davant de la batlle que instrueix el cas encara no havia pogut tenir accés a les diligències del cas, a més de les dificultats per poder disposar d’un advocat d’ofici. Ningú està denunciant que hi ha una mà negra, només es demana un respecte pels drets civils i les lleis.

En primer lloc, malauradament, el mateix raonador del ciutadà, el senyor Marc Vila, va reconèixer en una entrevista que la justícia gratuïta no funciona! Paraules textuals. Si la institució que en principi ha de defensar els drets i les llibertats de les persones davant l’actuació deficient de l’Administració pública i parapública admet que hi ha un problema amb aquest mecanisme, és perquè sap quines disfuncions i queixes hi ha.

En segon lloc, no és la meva intenció ara fer una crítica de tots els advocats que formen part del col·lectiu, tenint en compte que el mateix degà honorari del Col·legi d’Advocats, Francesc Badia, va declarar el 2015 que els lletrats no percebien “retribucions dignes” per exercir el benefici de la justícia gratuïta davant la jurisdicció civil i administrativa, pels oficis davant els tribunals penals i per l’assistència lletrada a la Policia i la Batllia. En el seu discurs durant l’anomenada Cerimònia de la Toga, Badia va reclamar que “l’esforç sigui recompensat” i que es tractava “d’un servei públic que hauria de cobrir l’Estat, però som els advocats els que prestem el servei amb la col·laboració de l’Estat, quan hauria de ser a l’inrevés”. 

Puc entendre que si no es retribueix de manera digna la tasca realitzada pel que fa al tractament d’aquests casos hi pugui haver “deixadesa” a l’hora de tractar-los; no obstant, i malauradament, hi ha afers que són força urgents i exigeixen implicació per part dels lletrats. 

'La meva pregunta és la següent: de què serveixen lleis i protocols que en un principi haurien de salvaguardar els drets fonamentals de cada ésser humà si al cap i a la fi no s’apliquen?'

En tercer lloc, parlant del cas de l’agressió sexual, també hi va haver un problema d’accés a les diligències practicades; d’una banda, la Batllia va al·legar que la denunciant s’havia de personar per tal de poder accedir a tot el sumari, situació desencisant quan, senzillament, no respecta l’article 5.f de la Llei 1/2015, del 15 de gener, per l’eradicació de la violència de gènere i de la violència domèstica, que cito: “Dret d’informació de la situació processal i personal de la persona agressora. La víctima de violència de gènere o domèstica, sense necessitat de constituir-se en part en el procediment ni d’haver interposat cap denúncia, té dret a rebre informació sobre la situació processal i personal de la persona agressora, especialment de la seva situació penitenciària i de les mesures imposades, sempre que aquestes mesures afectin la víctima.” D’altra banda, tot i ja tenir advocat va haver d’esperar un mes per tenir accés al sumari! Aquests casos de delictes contra la llibertat sexual i altres s’haurien de tractar amb celeritat ja d’entrada per evitar, tal com especifica la Guia de col·laboració i protocols d’actuació en casos de violència de gènere i violència domèstica, una victimització secundària de la víctima. Pel que fa al contingut del sumari, en què es desprèn clarament de la declaració del bomber encausat davant la batlle i la fiscal que un policia el va avisar del contingut de la denúncia d’agressió sexual - a més de perjudicar deliberadament la víctima amb injúries i difamacions - aquesta qüestió es tractarà en la segona part d’aquest article.

La meva pregunta és la següent: de què serveixen lleis i protocols que en un principi haurien de salvaguardar els drets fonamentals de cada ésser humà si al cap i a la fi no s’apliquen?

Continuem parlant de justícia amb d’altres casos..., i de la protecció o els privilegis de què gaudeixen els funcionaris públics d’aquest país.

La condemna de l’excònsol major de Sant Julià de Lòria Montserrat Gil per sostracció de béns públics no va tenir cap incidència en la seva vida laboral com a funcionària de l’Administració general. Ara bé, el senyor Manel Torrentallé no va tenir la mateixa sort, ja que el consell d’administració de la Mútua Elèctrica de Sant Julià de Lòria el va acomiadar del seu càrrec de director financer de la societat. Cal dir que en aquest cas la justícia va actuar amb celeritat estaria bé que d’altres casos de delictes majors tinguessin la mateixa atenció. I seria positiu avançar en polítiques que puguin evitar en un futur casos similars.

Com va escriure Veil, “deux poids, deux mesures”. 

Recentment la premsa també s’ha fet ressò del cas de l’agent penitenciari de la Comella sentenciat a vint mesos de presó condicional i a la pena complementària de dos anys de suspensió de l’exercici del càrrec, per haver abusat sexualment d’una mestra i una interna del centre. Aquest funcionari vol tornar a exercir a la Comella. La lletrada del condemnat va emparar-se en un canvi en el Codi Penal, que des del 2014 diu que no cal sancionar els funcionaris públics dues vegades pel mateix acte. Així que el carceller podrà tornar a treballar al centre penitenciari el pròxim mes de setembre. 

També tenim el cas del bomber encausat per abús sexual que va enregistrar un vídeo amb contingut sexual (concretament es veia l’home masturbant-se) al parc de Santa Coloma durant una guàrdia. Tot i el procés judicial que s’ha engegat i considerar-se que ha comès una falta en relació amb el reglament intern dels bombers, l’efectiu no ha estat suspès de la feina. Des de l’executiu es va detallar que la suspensió no va implícita a l’expedient. 

Ara la meva pregunta va dirigida a tots els ciutadans que no són funcionaris públics: si un de vosaltres hagués estat inculpat per sostracció de béns públics, o per abús sexual, o per masturbar-se mentre estava de guàrdia, penseu que hauríeu pogut conservar el vostre lloc de feina? 

'La Constitució del país preveu el dret a la igualtat de tracte i a la no-discriminació. I això no es respecta, es necessita l’establiment de garanties judicials, administratives i institucionals precises'

En conclusió, si ets funcionari públic tens dret a la sostracció de béns públics, a abusar sexualment d’altres ciutadans i fins i tot a masturbar-te quan t’avorreixes a la feina! Aquí no ha passat res, l’executiu mira cap a una altra banda… Ara bé, jo diria a tots els altres ciutadans: millor absteniu-vos.

Evidentment que hi ha d’haver una Llei de la funció pública que faci respectar i salvaguardi els drets socials i laborals més bàsics dels treballadors, ningú posa en dubte això tampoc. Malgrat això, si els drets reservats a uns funcionaris acaben per trepitjar els drets dels altres ciutadans, som davant d’un sistema que nodreix la disparitat, i disparitat és desigualtat; per consegüent, no hi ha equitat. Podem considerar, doncs, que la igualtat és un principi general de dret i, l’equitat, l’aplicació que se’n fa a cada cas específic a fi de corregir les situacions injustes. Sense equitat no hi pot haver justícia! 

La Constitució del país preveu el dret a la igualtat de tracte i a la no-discriminació. I això no es respecta, es necessita l’establiment de garanties judicials, administratives i institucionals precises, que ofereixin una protecció i una reparació adequades a les persones víctimes de discriminació en els diferents àmbits. 

Finalment, tinc una altra pregunta, aquesta dirigida als polítics del Govern actual, i als de l’oposició: sou conscients que hi comença a haver una fractura social? O és millor mirar cap a una altra banda i dir que són els ciutadans els problemàtics?