“Crec que hi ha coses més importants per les quals s’hauria de preocupar el Govern”. Aquesta afirmació, expressada no fa gaire per una persona amb qui mantenia una conversa sobre el Projecte de Llei de la Llengua Oficial, és la principal responsable de les línies que esteu llegint. He de reconèixer que en un primer moment no vaig saber què respondre-li. En pocs segons, em van venir a la memòria una coneguda a qui volen doblar-li el lloguer quan se li acabi el contracte, un familiar que ha hagut de marxar del país en jubilar-se i un veí que ha canviat dràsticament els menús setmanals perquè no li surten els números al supermercat. He de reconèixer, també, que immediatament després de tenir aquests records vaig pensar que potser tenia raó. Per sort, però, el pensament no va durar gaire. Perquè no, no comparteixo la seva visió. És innegable que Andorra està immersa en una crisi d’habitatge alarmant i que combatre’n les repercussions economicosocials ha de ser una prioritat màxima de l’Executiu, però la crisi en què es troba el català al nostre país, si bé ni avui ni demà representarà un obstacle per cobrir les nostres necessitats materials més bàsiques, pot acabar derivant en l’esfondrament cultural i identitari d’un poble, la reconstrucció del qual, si mai arribés el moment, seria immune a la més gran de les inversions econòmiques que poguéssim fer.

“No podem mostrar-nos favorables a l’exigència d’un nivell mínim de coneixement de la llengua catalana exclusivament dirigida als titulars d’un permís de residència i treball; perquè creiem que es tracta d’una mesura que a la pràctica acabarà suposant un tractament jurídic diferenciat en funció del nivell socioeconòmic i perquè la llengua és un instrument de cohesió social i no només una eina per solucionar els possibles obstacles comunicatius que puguin aparèixer entre venedors i clients”

Precisament perquè no tot es pot comprar amb diners, en la seva obra “La utilitat de l’inútil”, Nuccio Ordine ens animava a lluitar contra el monstre de l’utilitarisme i el gran perill que pot arribar a suposar el fet de considerar inútil tot allò que no produeix un benefici econòmic immediat. Aquest és un repte enorme per a una societat integrada en un sistema dirigit per la llei del mercat, on cada decisió que prenem i cada acció que fem es veuen forçades a doblegar-se a la lògica material. Si tenim en compte, però, que la llengua és un dels instruments claus per a la transmissió d’una cultura, i que aquesta, al seu torn, resulta imprescindible per al manteniment d’una comunitat forta i cohesionada, invertir en aquests sabers aparentment inútils no és només una opció, sinó que és, encara que soni dràstic, l’única opció.

Per tot això, des de Concòrdia celebrem la iniciativa d’un nou projecte legislatiu en defensa de la nostra llengua oficial que, aprofitant i partint de les bases assentades per la llei de 1999, busqui una adaptació als canvis produïts al llarg del gairebé quart de segle que ens en separa. En aquest sentit, repartir la responsabilitat de vetllar i fomentar l’ús del català entre diferents institucions administratives, incloure la llengua de signes en la regulació o requerir una major accessibilitat i comprensibilitat del llenguatge en les comunicacions públiques, són mesures del text proposat que compartim i a les quals donem ple suport. No podem mostrar-nos igual de favorables, però, a l’exigència d’un nivell mínim de coneixement de la llengua catalana exclusivament dirigida als titulars d’un permís de residència i treball, en contraposició a l’absència de requisits lingüístics per als professionals liberals i autònoms i per als residents passius. I no podem fer-ho, bàsicament, per dues raons. En primer lloc, perquè creiem que es tracta d’una mesura que, si bé no de manera escrita i oficial, a la pràctica acabarà suposant un tractament jurídic diferenciat dels residents en funció del seu nivell socioeconòmic. En segon lloc, però no menys important, perquè per a nosaltres la llengua és un instrument de cohesió social i no només una eina per solucionar els possibles obstacles comunicatius que puguin aparèixer entre venedors i clients. Una cohesió social que, com no pot ser d’una altra manera, ha d’incloure tothom.

I és que és des d’aquesta òptica comunitària, que es nodreix d’ingredients que no són de naturalesa material i contradiu així l’utilitarisme tan criticat per Ordine, que volem bastir el model de país que ens acompanyi els pròxims anys. Som conscients que l’ús del català, com el de qualsevol altra llengua, no és imprescindible, com sí que ho són un sostre o l’alimentació, per sobreviure. El pas de la supervivència a la vida digna, però, que per a nosaltres representa el veritable objectiu a assolir per part de qualsevol individu, implica, entre moltes altres coses, el dret a viure plenament en la llengua pròpia. Així doncs, construir un marc legal, però sobretot un marc real, que la promogui i la protegeixi, ha de ser tant avui, amb l’actual situació socioeconòmica, com demà, amb una de millor, una inutilitat a la qual no podem renunciar.