Viure a Andorra s’ha convertit, per a moltes persones, en una missió impossible. L’habitatge ha deixat de ser un dret per passar a ser un objecte d’especulació sense control. L’augment constant dels lloguers i la pujada desmesurada del preu dels pisos estan obligant famílies que fa anys que viuen al país a marxar, simplement perquè no poden assumir els costos actuals. Aquest fenomen no només afecta persones amb ingressos baixos, sinó també moltes que, tot i tenir feines estables i ingressos regulars, no poden accedir a un habitatge digne.

“Calen mesures més valentes, amb més control, una regulació efectiva i un compromís públic real per garantir l’accés a l’habitatge com a dret fonamental. Això implica voluntat política, però també una visió clara del país que volem construir”

On queda, doncs, el dret a un habitatge digne?

Tot i les mesures adoptades —com la limitació temporal d’alguns lloguers, les pròrrogues obligatòries o els incentius als propietaris per oferir pisos a preus moderats—, els resultats continuen sent clarament insuficients. A la pràctica, moltes d’aquestes accions no frenen el desplaçament dels residents de tota la vida, que veuen com el seu entorn es transforma i ja no en poden formar part. A més, la manca de control efectiu fa que molts propietaris continuïn prioritzant el benefici ràpid per damunt del compromís amb el país i la seva gent.

Mentrestant, creix la sensació d’impotència i de desarrelament. Joves que volen independitzar-se no troben opcions accessibles. Treballadors i professionals, fins i tot amb sous estables, han de destinar una part desproporcionada dels seus ingressos al lloguer. Aquesta situació impacta directament en la cohesió social del país. Andorra sempre ha estat un lloc de convivència, d’oportunitats i d’estabilitat, però sense habitatge assequible, aquest model es desmantella i es posa en risc el futur del país tal com l’hem conegut fins ara.

És urgent deixar de pensar només a curt termini i recuperar l’equilibri social que sempre ha caracteritzat la nostra societat. Calen mesures més valentes, amb més control, una regulació efectiva i un compromís públic real per garantir l’accés a l’habitatge com a dret fonamental. Això implica voluntat política, però també una visió clara del país que volem construir.

No podem permetre que el dret a viure al país on treballes i fas comunitat es converteixi en un privilegi reservat per a uns pocs.