Gairebé 900.000 euros per instal·lar un mirador a l’Alt de la Capa. Una nova connexió per pistes entre Pal i Arinsal. Més intervencions sobre la muntanya amb una promesa coneguda: assegurar el futur de l’estació. La necessitat de trobar solucions és real. El que costa d’entendre és que aquestes solucions passin, una vegada i una altra, per transformar més territori.

Pal Arinsal dona feina, sosté negocis i té un paper essencial en l’economia de la Massana. Preocupar-se per la seva viabilitat és una responsabilitat pública. També ho és preservar la muntanya i preparar la parròquia per a un futur que exigirà canvis. Aquestes responsabilitats s’han d’afrontar juntes, sense convertir la dependència econòmica de l’estació en una justificació permanent per continuar construint.

Fa anys que busquem fórmules per reforçar els camps de neu. Vallnord, el sanejament financer d’EMAP, l’entrada a SETAP365 i la integració comercial a Grandvalira Resorts han anat acompanyats d’expectatives de més ingressos, estalvis i capacitat d’inversió. Hi ha hagut millores, però la preocupació continua. I la muntanya torna a aparèixer com l’espai disponible per resoldre-la.

Cada projecte es defensa pels beneficis que promet. El paisatge, en canvi, acumula les conseqüències de tots.

Un estudi publicat el 2012 a Climate Research ja identificava Pal Arinsal com el domini més vulnerable dels tres analitzats a Andorra, especialment per l’altitud de les seves pistes. 

La connexió entre Pal i Arinsal mereix una reflexió especialment seriosa perquè el canvi climàtic afecta les condicions que sostenen l’activitat. Un estudi publicat el 2012 a Climate Research ja identificava Pal Arinsal com el domini més vulnerable dels tres analitzats a Andorra, especialment per l’altitud de les seves pistes. Les dades presentades aquest setembre per l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic assenyalen un escalfament especialment intens entre els 1.500 i els 2.200 metres, una franja on el retrocés de la coberta de neu és més evident.

Això no significa que demà deixi de nevar. Significa que hem de prendre decisions assumint temporades més irregulars i una disponibilitat de neu més incerta. Un bon hivern és una bona notícia, però no invalida una tendència climàtica.

La connexió projectada ja plantejava dificultats per l’orientació solana, la necessitat d’innivació i el risc d’allaus. Davant d’aquest escenari, ampliar pistes i instal·lacions exigeix molt més que repetir que la unió és imprescindible. Cal preguntar-se si aprofundim en una dependència que després serà encara més difícil de superar.

A la Massana, parlar d’innivació també hauria de despertar una prudència especial. Hem patit restriccions per sequera i hem de dedicar milions a reforçar la xarxa d’aigua potable. Per projectar noves pistes que necessitaran neu produïda, en canvi, sembla que l’optimisme raja amb una facilitat envejable. Convé que la planificació dels recursos sigui, com a mínim, tan ambiciosa com la dels nous atractius.

El mirador de l’Alt de la Capa respon a la voluntat d’atraure visitants més enllà de l’hivern. Aquesta diversificació és necessària. Però diversificar també hauria de permetre revisar la manera com entenem el desenvolupament turístic, en lloc de traslladar als mesos d’estiu la mateixa pressió constructiva.

La cònsol ha vinculat el projecte al futur econòmic de Pal Arinsal. És legítim voler generar activitat a Arinsal. Ara bé, aquest objectiu no resol per si sol el debat sobre ocupar un cim amb una nova estructura. La rendibilitat pot ajudar a valorar un projecte; no pot ser l’única mesura del seu interès públic.

Tampoc convenç afirmar que la zona ja està antropitzada. La presència d’un teleesquí no resta valor al paisatge ni justifica qualsevol intervenció posterior. Si cada infraestructura es converteix en l’argument per afegir-ne una altra, acabarem havent transformat la muntanya sense haver decidit mai fins on volíem arribar.

Hi ha alternatives que mereixen recursos i una consideració real: activitats guiades, patrimoni, observació astronòmica vinculada als pobles i experiències que acostin els visitants als comerços i establiments de la parròquia. Cal donar-los l’oportunitat de desenvolupar-se amb la mateixa determinació amb què s’impulsen les noves obres.

La mobilització ciutadana contra el mirador obliga a escoltar aquesta discussió. Participar ha de servir per incidir en les decisions, també quan la conclusió sigui renunciar al projecte.

Entenc la preocupació pel futur de l’estació i de les persones que en depenen. Justament per això, crec que necessitem una estratègia que ens permeti sortir de la successió d’urgències i de promeses de creixement. Una estratègia que incorpori els límits del territori i el clima que ens espera.

La muntanya també sosté la nostra economia, la nostra qualitat de vida i la identitat de la parròquia. Preservar-la forma part de garantir el futur. I aquest futur no pot exigir-nos, cada vegada, que en sacrifiquem una mica més.