El concepte de propietat privada sobre una cosa, arrelat a Andorra, fins a la publicació de la Constitució, tenia un sentit molt ampli, lligat a la idea política o sociològica del patrimoni i abastava un conjunt de drets que requeien sobre les coses amb un contingut molt ampli que permetia al seu titular gaudir de les coses de la seva propietat d’una manera gairebé absoluta. Va ser la Constitució d’Andorra (art. 27) que va introduir dues limitacions al dret de propietat: una, la funció social, i l’altre, l'expropiació que, encara que es va legislar abans de la Constitució (Decret 1958 modificat l’any 1974), no va ser efectiva fins a l’entrada en vigor de la Llei d’expropiació de 1993 que, en la seva exposició de motius diu textualment: “Així malgrat la necessitat apressant d’adquirir terrenys pel desenvolupament dels principals serveis públics, el Govern s’ha vist abocat a la negociació com a sola via per a l’adquisició dels terrenys necessaris per a les obres públiques, amb la conseqüència, tantes vegades soferta, que una sola voluntat individual podia paralitzar de forma pràcticament indefinida la satisfacció de l’interès general”, és a dir, la propietat tenia un caràcter pràcticament il·limitat.
El dret a la propietat privada, com a dret fonamental que té tota persona d’utilitzar, gaudir i disposar dels seus béns d’acord amb la llei està expressament reconegut en l’article 27 de la Constitució, amb l’única limitació de les derivades de la seva funció social -i de l’expropiació-. El contingut essencial de qualsevol dret fonamental de les persones ve establerta, en cada cas, pel ventall de facultats o possibilitats d’actuació necessàries perquè el dret sigui reconegut com a pertanyent a cada dret -propietat, educació, treball, llibertat d’empresa, etc.- i sense aquelles facultats o possibilitats deixa de pertànyer a aquell determinat dret fonamental.
“El Tribunal Constitucional d’Espanya, en una sentència de l’any 2024, i amb relació a unes lleis del Parlament de Catalunya que intentaven afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge, afirma que correspon a qui tingui atribuïda la tutela dels drets fonamentals o la competència en relació amb cada matèria que pugui incidir sobre el contingut de la propietat, establir, dins del marc de la Constitució, les limitacions i deures inherents a la funció social de cada tipus de propietat”
L’Església catòlica, en l'encíclica ‘Rerum Novarum’, del Papa León XIII i publicada l’any 1891, ja parla de la propietat privada com a clau de la qüestió social. Però que significat té “la funció social de la propietat”. La Constitució reconeix el dret a la propietat privada que es configura i protegeix com un ventall de facultats individuals sobre les coses, però també, com un conjunt de deures i obligacions establertes d’acord amb les Lleis, en atenció a valors o interessos de la col·lectivitat o societat, és a dir, la finalitat o utilitat social que cada categoria de béns objecte de domini està cridat a complir. La dimensió social de la propietat privada, pel que fa a institució, cridada a satisfer les necessitats col·lectives, és la imatge que d'aquest dret s’ha format la realitat social actual. I una realitat i problema actual és l’habitatge que com a dret fonamental recull la Constitució en l'article 35, dret que està relacionat amb el dret de l’Estat per intervenir en l’ordenació del sistema econòmic per al desenvolupament equilibrat de la societat i el benestar general (art. 32). Per tant, per equilibrar el mercat de l’habitatge l’Estat pot intervindré, mitjançant polítiques intervencionistes i limitar temporalment el dret l’ús de la propietat dels habitatges desocupats.
El Tribunal Constitucional d’Espanya, en una sentència de l’any 2024, i amb relació a unes lleis del Parlament de Catalunya que intentaven afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge, afirma que correspon a qui tingui atribuïda la tutela dels drets fonamentals o la competència en relació amb cada matèria que pugui incidir sobre el contingut de la propietat, establir, dins del marc de la Constitució, les limitacions i deures inherents a la funció social de cada tipus de propietat. I és competent per incidir, mitjançant regulacions orientades a atendre els interessos generals relacionats a la garantia dels ciutadans de gaudir d’un habitatge digne, en la delimitació del dret de propietat, concretament en la definició de la seva funció social. I considera ajustat a la Constitució que l'Administració acordi la cessió temporal obligatòria d'habitatges buits per incorporar-les al fons d’habitatges de lloguer per polítiques socials durant un termini determinat d’anys i compleixin determinades condicions formals mitjançant un procediment administratiu contradictori.
En definitiva, crec que la iniciativa, sigui del Consell General o sigui del Govern, amb relació a la cessió obligatòria dels habitatges buits és una bona política social del dret de propietat i que s’ajusta plenament a la Constitució, sense perjudici de llegir la lletra petita de la futura llei que ho reguli.