Parafrasejant a James Carville que en la campanya de les presidencials dels EEUU de l’any 1992 era l’assessor de Bill Clinton i va fer famosa la frase “és l’economia, estúpid”, m’he atrevit a fer el mateix per a cridar l’atenció del lector i centrar el tema de l’article en el qual penso què s’hauria d’estimular per a buscar la solució del problema de la greu crisi de l’habitatge de lloguer que afecta avui a Andorra.

Si un parla amb els professionals de la comercialització del producte immobiliari tothom coincidirà a afirmar que hi ha una manca terrible de producte de lloguer. El mercat s’ha quedat exhaurit i ja no hi ha oferta. Les mateixes immobiliàries retenen el poc producte que els arriba, ja que tenen clients propis esperant aquests pisos. No cal dir que no és cap paròdia sinó que és l’autèntica realitat. Aquesta situació ha portat que a la veïna comarca de l’Alt Urgell els passi quasi el mateix. Avui el problema ja no és tant de preu com d’escassetat d’oferta. Senzillament NO HI HA PRODUCTE.

“L’important és no perdre de vista que la inversió en construcció de pisos de lloguer per part d’inversors privats espera una seguretat en la gestió i un retorn de rendiment comparable a productes similars existents en el mercat financer actual; cal que invertir en pisos sigui molt més atractiu que el que és ara”

I si l’evidència del problema és tan greu perquè les autoritats andorranes no han endegat una campanya massiva i definitiva per a solucionar el problema? A la discutible iniciativa de comprar el que sigui al preu que sigui per part del govern opino que ha estat sols una cortina de fum momentània amb més o menys resultat a la que caldria seguir dient que és insuficient i de dubtosa rendibilitat. El que no podem fer és una distorsió del normal funcionament del mercat de lloguer en crear des de l’erari públic un competidor definitiu que frustri les iniciatives dels particulars. Persistir en aquesta manera de fer no sols no resoldrà el problema sinó que l’agreujarà. L’estat sí que tindrà un patrimoni que destinarà a no poques famílies que trobaran en aquesta iniciativa solució al seu problema però i després què passarà? El govern i els comuns seran ara els qui atendran el mercat de lloguer? Els particulars que fins fa poc eren els proveïdors d’aquest producte es dedicaran a alguna altra cosa?, i si a sobre hi afegim les amenaces per part de govern a la requisició dels pisos que no volen sortir al lliure mercat de lloguer? Aquestes actituds sols fan retraure la confiança de l’inversor i agreujar el problema. Ens cal una política justament a l’inrevés!!!

La solució és fer més pisos per al segment de mercat que busca pisos de lloguer. Els joves també esperen que siguem capaços de solucionar la seva demanda legítima. I les famílies que albiren el final del seu contracte actual.

Cal centrar els esforços en la creació de nous habitatges perquè els que hi ha són evidentment insuficients. Per a crear habitatge nou ens cal sols els dos ingredients que ja vaig escriure en l’anterior article: terrenys i diners per a finançar aquests edificis. Ens cal que el capital privat torni a confiar en el mercat de lloguer. Sigui aportant els terrenys i/o els diners que calen per a fer els edificis. I per a gestionar posteriorment aquest parc d’habitatges. L’administració ella sola no pot suportar de manera sostenible aquestes inversions sense distorsionar la resta de les inversions a les quals un estat ha de fer front. I anar a l’endeutament per què?, si hi ha diners privats disposats a entrar a solucionar el problema si es generen les condicions adequades?

Aquí els comuns poden ajudar amb la gestió de la cessió obligatòria. Alguns comuns ja ho han aplicat. Cal donar facilitat per a obtenir llicències de residència definitiva a tots els habitatges que es puguin incorporar al mercat residencial i que avui estan sota una altra categoria, sobretot del tipus agrícola. Avui no fan falta habitatges turístics! Crec que la necessitat és ben evident quina és!! Les exempcions d’impostos o taxes (total o parcial, temporals o permanents) també podria ser una bona aportació comunal.

Ajudes a la rehabilitació dels habitatges que han anat quedant antics o obsolets. Ajudes a la renda de lloguer al propietari o també al llogater. Cal no perdre de vista el nivell de salaris que aquest client té i quin ha de ser el preu de la renda de lloguer adequada.

Els estímuls a l’oferta per part de govern n’hi hauria des dels fiscals fins als estructurals. El lideratge en la negociació amb la banca dels préstecs necessaris per a la construcció dels pisos amb terminis de retorn més llargs i amb període inicial de carència, almenys de retorn de capital, també podrien ser efectives en la solució del problema. Les ajudes directes per a disminuir l’alt import que avui ha assolit el preu de construcció o l’aportació de l’aval necessari per a desenvolupar l’edifici en cas de precisar finançament bancari. Però també la legislació s’ha d’agilitzar per a la solució ràpida de conflictes sense perjudici per a cap de les dues parts en litigi. La simplificació del procés constructiu o de la normativa constructiva. La simplificació dels processos d’obtenció de llicència o de final d’obra. La creació d’un fons comú de garantia del cobrament de la renda... i un llarg etc...

L’important és no perdre de vista que la inversió en construcció de pisos de lloguer per part d’inversors privats espera una seguretat en la gestió i un retorn de rendiment comparable a productes similars existents en el mercat financer actual. Cal que invertir en pisos sigui molt més atractiu que el que és ara. L’evidència de la situació actual és inqüestionable.