En aquests moments del confinament ja conec l'angle i l'horari exacte en què el sol entra al nostre menjador. I en el menjador dels veïns de davant. El cabell de la dona està tornant a les seves arrels i el de l'home ja és de l'estil Mario Vaquerizo. Tants dies sense perruqueria i barber i jo ja semblo un peluix de Chewbacca. Aviat ja podré sortir al carrer però com a mascota. O això, o com un porc fer pel tema dels quilos.

Malgrat rentar-me'l sovint, m'està quedant el cabell, amb això de l'estrès, com una baieta de fregar d'una muntanya russa. Ja ho va explicar Hillary Clinton en una conferència davant d'estudiants de dret: "El més important que us haig de dir avui és que el cabell importa, una cosa que ni la meva família ni Yale em van ensenyar. Aneu amb compte amb el vostre pentinat, perquè la resta del món ho farà". Aquesta sí que és una lliçó de vida i no allò de "connectar els punts" que va deixar anar Steve Jobs a Stanford o "els aspectes sobrevinguts" d'Eric Jover. L'excopríncep François Hollande, fent cas a la Clinton, li pagava al perruquer 10.000 euros al mes per arreglar-li el cabell. Total, per res: el resultat era el mateix que si li hagués llepat el cap una vaca boja.

Hillary Clinton sabia de què parlava: perquè desprès d'aquella etapa amb una cabellera a l'estil Rapunzel de Disney (però en morè) va passar a pagar 600 euros per tall i 600 més pel color. La sort és que ella es conforma amb un perruquer: Donald Trump necessita un taxidermista perquè condicioni la rata morta que porta al cap. Fins i tot  a Boris Johnson li cal un professional que el tenyeixi. Encara que més els valdria, però, que els perruquers els pentinessin les idees en comptes del cabell. Millor ens aniria a tots.

Jean Delumeau explica en el seu llibre 'La peur en Occident (XIVe-XVIIIe Siècles): Une cité assiégée' que quan va acabar una epidèmia de pesta, la gent va tenir passió per casar-se. Avui, quan s'acabi això, tindrem un altre tipus de passió. La perruqueria, sí; el casament, no.