Avui 24 de març es commemora el Dia Mundial del Dret a la Veritat en relació amb les violacions dels drets fonamentals i la dignitat de les persones. És una data que interpel·la directament la consciència jurídica, política i moral de qualsevol societat que vulgui anomenar-se democràtica. Perquè allà on s’ha produït una greu vulneració de drets, allà on hi ha hagut abusos de poder, repressió o silenci institucional, la veritat deixa de ser una simple aspiració intel·lectual: es converteix en una exigència de justícia.

El dret a la veritat no és una formulació retòrica ni una consigna abstracta. És el dret dels perjudicats i dels seus familiars a saber què va passar, per què va passar i qui en van ser els responsables. És, també, el dret de la societat a conèixer els fets quan aquests afecten la dignitat humana i comprometen la confiança en les institucions. No hi pot haver reparació autèntica sense veritat; no hi pot haver memòria digna sense reconeixement dels fets; no hi pot haver garanties de no repetició si abans no s’assumeix, amb valentia, allò que va succeir.

La veritat no és venjança, no és revisionisme ni agitació del passat. La veritat és condició prèvia per a la justícia i fonament imprescindible per a la reconciliació real. Una societat no es fractura perquè s’investiguin els abusos; es trenca quan se’ls nega, quan se’ls relativitza o quan es pretén imposar l’oblit com a preu d’una falsa pau. El silenci no tanca les ferides: les enquista. L’oblit imposat no repara: humilia. I la desmemòria institucional no protegeix la convivència: debilita l’Estat de dret.

Per això aquest dia té una força simbòlica i jurídica profunda. Ens recorda que la dignitat de les persones exigeix investigació, reconeixement, accés a la informació, preservació dels arxius, voluntat institucional i coratge democràtic. Exigeix, en definitiva, que els poders públics entenguin que la veritat no és una concessió graciosa de l’autoritat, sinó un dret exigible.

En molts indrets del món, les violacions greus dels drets humans no només han anat acompanyades de patiment, sinó també d’un segon atac igualment devastador: l’ocultació, la negació oficial, la destrucció o manipulació de proves, la falta d’investigacions efectives, les traves burocràtiques o el pas del temps utilitzat com a estratègia d’impunitat.

"El dret a la veritat no és una formulació retòrica ni una consigna abstracta. És el dret dels perjudicats i dels seus familiars a saber què va passar, per què va passar i qui en van ser els responsables."

Cal dir-ho amb claredat: el dret a la veritat és inseparable del deure de l’Estat d’investigar. No n’hi ha prou amb lamentar els fets o amb declarar compromisos genèrics amb els drets humans. Quan hi ha indicis de vulneracions greus, els poders públics tenen l’obligació d’actuar amb diligència, independència i eficàcia. Tenen el deure de cercar la veritat i tenen, sobretot, la responsabilitat de no convertir el temps en un aliat de la impunitat.

El dret a la veritat té també una dimensió col·lectiva que sovint oblidem. No només protegeix qui ha patit directament una vulneració; protegeix la comunitat sencera. Una societat informada sobre els seus errors, els seus abusos i les seves fractures és una societat més lliure i més madura. En canvi, una societat educada en la desmemòria és una societat més vulnerable a repetir els mateixos mecanismes de dominació, arbitrarietat i abús. Per això la veritat no és únicament una qüestió del passat: és una garantia de futur.

El dret a la veritat avança perquè hi ha persones i col·lectius que el reclamen amb perseverança. Avança quan hi ha professionals compromesos amb la prova, amb l’arxiu, amb la paraula rigorosa i amb la memòria. Avança quan es defensa que els drets fonamentals no poden dependre ni de la conveniència política del moment ni de la fatiga social davant del passat.

Aquest dia mundial ens obliga, doncs, a formular-nos preguntes incòmodes però necessàries. Què fem com a societat amb les víctimes que encara esperen respostes? Quina qualitat democràtica té un sistema que no és capaç d’esclarir els fets més greus? Quin missatge transmetem a les generacions futures si consentim que el silenci pesi més que la justícia? La fortalesa d’un Estat no es mesura per la seva capacitat d’imposar relat, sinó per la seva disposició a sotmetre’s a la veritat, fins i tot quan aquesta resulta incòmoda.

Reivindicar el dret a la veritat significa afirmar que la dignitat humana no prescriu moralment, que el dolor dels perjudicats no pot quedar sepultat sota expedients tancats en fals o sota discursos d’oportunitat, i que el poder només és legítim si accepta ser examinat. Significa entendre que la memòria no és un luxe del passat, sinó una necessitat del present. I significa, sobretot, recordar que una democràcia no es defensa amagant la veritat, sinó fent-la possible.

Per això, en aquest 24 de març, hauríem d’assumir un compromís concret: protegir els arxius, garantir investigacions efectives, escoltar les víctimes, facilitar l’accés a la informació, rebutjar la impunitat i educar en una cultura de drets humans que no tingui por dels fets. La veritat no afebleix la democràcia; la dignifica. No reobre ferides inútilment; obre el camí perquè algun dia puguin cicatritzar amb justícia.