Aquest passat dissabte vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Steven Spielberg: ‘Disclosure Day’, que en català s’ha traduït com El dia de la revelació. En aquesta nova pel·lícula, Spielberg torna a visitar un tema que l’apassiona: l’encontre a la Terra entre humans i éssers provinents d’altres planetes. Una temàtica que ja havia tractat brillantment a Encontres en la tercera fase i E.T., l’extraterrestre. Spielberg planteja aquest cop que passaria si es volgués fer públic que els governs encobreixen l’existència d’alienígenes i que fins i tot utilitzen la seva tecnologia en benefici propi. La pel·lícula és, de nou, fantàstica i demostra que el veterà director no ha perdut res de la seva màgia ni de la seva capacitat de meravellar-nos, tot fent-nos reflexionar sobre un tema molt profund: com reaccionaria la humanitat a la notícia que no estem sols a l’univers? Causaria caos, canvis profunds a nivell social i religiós, o bé seríem capaços d’assimilar-ho amb naturalitat?

Spielberg hi respon a la seva manera, però la reflexió val la pena. Evidentment, no crec que l’impacte fos el mateix si es plantegés que els alienígenes són entre nosaltres des de fa molt de temps, si apareguessin de cop per visitar-nos o si descobríssim un senyal directe de la seva existència, com plantejava la novel·la de Carl Sagan Contact, que va ser adaptada al cinema per Robert Zemeckis. Però sí que seria un canvi radical a molts nivells tenir la certesa que més enllà de la Terra hi ha vida intel·ligent i que, com nosaltres, té la inquietud d’explorar i contactar amb d’altres. Perquè, més enllà de si realment han arribat o no alienígenes a la Terra, fa molt de temps que hi ha persones que es dediquen a trobar o contactar amb altres civilitzacions extraterrestres.

Una d’aquestes persones era el pioner de la recerca científica de vida extraterrestre, el Dr. Frank Drake. Nascut el 1930 a Chicago, Drake es va formar a la Universitat de Cornell i a Harvard, on es va especialitzar en radioastronomia a mitjans dels anys cinquanta. Després del seu doctorat, va ser reclutat pel National Radio Astronomy Observatory, que acabava d’obrir a Green Bank, West Virginia, i el 1959 va iniciar el que seria el primer programa modern de cerca de vida extraterrestre amb un radiotelescopi: el projecte Ozma. Drake va anomenar el projecte en honor de la princesa Ozma de les novel·les del món d’Oz de l’escriptor L. Frank Baum, i utilitzava la nova antena de 85 peus de Green Bank per cercar senyals extraterrestres en les longituds d’ona de les microones, provinents dels sistemes solars similars al nostre més pròxims.

No era una idea nova, ja que tant Marconi com Tesla havien intentat captar senyals de ràdio provinents de Mart que podrien haver estat emeses per possibles marcians. Però Drake va decidir apuntar l’antena cap a estels situats a una dotzena d’anys llum de nosaltres i buscar un senyal de ràdio al voltant de l’emissió de l’hidrogen neutre a 1420 MHz, una de les emissions naturals més prominents i reconeixibles. Drake pensava que una civilització tecnològicament avançada podria utilitzar aquesta freqüència d’especial importància científica com a canal de comunicació universal, ja que altres civilitzacions explorant l’univers i la presència d’hidrogen neutre l’estarien escoltant. L’intent no va ser fructífer, però sí que va cridar l’atenció de la comunitat astronòmica mundial per l’originalitat i la potència de la proposta.

A conseqüència d’aquest treball pioner, a principis dels anys seixanta l’Acadèmia Nacional de Ciències va encomanar a Drake l’organització d’un seminari al voltant d’una nova disciplina astronòmica: la recerca de vida intel·ligent extraterrestre, o SETI. Durant aquesta trobada, Drake va formular una famosa equació que porta el seu nom, l’equació de Drake: N = R · fp · ne · fl · fi · fc · L. Amb aquesta fórmula —potser la segona més famosa de l’astrofísica després de l’E = mc² d’Einstein— intentava calcular el nombre N de civilitzacions extraterrestres dins de la nostra galàxia. Segons l’equació, aquest nombre N és igual a la multiplicació de diversos factors variables: el ritme mitjà de formació d’estels a la galàxia (R), la fracció d’aquests estels que tenen planetes (fp), el nombre mitjà de planetes habitables per estel (ne), la fracció d’aquests planetes on apareix la vida (fl), la fracció on la vida esdevé intel·ligent (fi), la fracció d’éssers intel·ligents que desenvolupen tecnologia per comunicar-se (fc) i el temps de vida mitjà (L) en què les civilitzacions són detectables.

En el moment que Drake va proposar l’equació, només el nombre d’estels que es formen era més o menys conegut —un per any—; la resta eren grans incògnites, i el nombre N de civilitzacions estimat oscil·lava entre 1.000 i 100.000.000 segons si s’agafaven valors mínims o màxims. Avui en dia sabem que gairebé tots els estels tenen planetes i que una part es troben en zones habitables, encara que no sabem si realment ho són. La resta de variables continuen sent incògnites, però a poc a poc els indicis dins del nostre propi sistema solar apunten que la vida orgànica podria no ser tan rara com pensàvem fa pocs anys. L’equació de Drake continua donant valors molt diversos segons l’optimisme o el pessimisme amb què s’avaluen les seves variables, però cada cop més la recerca l’està acotant, i un valor que genera consens entre els optimistes és d’uns 15.000.000 de civilitzacions extraterrestres.

També es pot girar el paradigma i preguntar-se quina és la probabilitat que a la Terra siguem l’única civilització que ha desenvolupat tecnologia capaç de comunicar-se amb altres de la nostra galàxia. Adam Frank i Woodruff Sullivan van modificar l’equació de Drake el 2016 per respondre a aquesta pregunta i van trobar que hi havia menys d’1 possibilitat entre 6.000 milions que fóssim els únics en tota la història de la nostra galàxia a tenir la capacitat tecnològica de comunicar-nos més enllà del nostre planeta. Així doncs, sembla molt improbable que siguem un cas únic a la galàxia, i ja no parlem de l’univers, quan sabem que hi ha centenars de bilions de galàxies, la majoria de les quals són força més grans que la nostra.

Drake va desenvolupar la seva carrera a Cornell, on va coincidir amb un astrònom tan entusiasta com ell en la cerca de vida intel·ligent: Carl Sagan. Junts van lluitar durant anys per desenvolupar un programa SETI molt més ampli, utilitzant tots els recursos disponibles, com la gran antena d’Arecibo o el VLA de Nou Mèxic. El 1984, dels seus esforços en va néixer finalment l’Institut SETI, del qual Drake va ser el primer president, l’ànima fins a la seva jubilació el 2010, i que va continuar promocionant fins a la seva mort el 2022, inspirant diverses generacions d’investigadors amb el seu bon humor, optimisme i ment privilegiada. Tot i això, a hores d’ara SETI encara no ha estat capaç de trobar un senyal provinent d’una altra civilització.

Com reflexiona un personatge de la pel·lícula de Spielberg, seria molt estrany que fóssim els únics a gaudir d’un univers tan gran i que ha durat tants milers de milions d’anys. Aleshores, per què no els trobem o per què no són ja aquí? Com va plantejar Enrico Fermi als anys cinquanta, i com Sagan va popularitzar més endavant com a paradoxa de Fermi: on és tothom? És difícil donar una sola explicació. Hi ha una multitud de factors i variables que poden explicar que no els hàgim detectat ni que siguin ja a la Terra, entre els quals el poc temps que portem buscant-los, els pocs recursos que hi dediquem i la immensitat de les dimensions i les distàncies. També pot ser que no vulguin ser vistos, que no comuniquin o que, arribats a un cert nivell d’evolució tecnològica, una civilització s’autodestrueixi inevitablement o sigui reemplaçada per una intel·ligència artificial.

Mentre diversos programes continuen buscant i ampliant l’espai i les freqüències explorades, podem seguir somiant, de la mà de genis com Spielberg, com serà aquell dia en què finalment la cerca doni el seu fruit. Espero que permeti a tota la humanitat avançar conjuntament en major harmonia i que ens uneixi per superar la nostra infància tecnològica i no aniquilar-nos. El dia de la revelació ha de ser un moment que ens faci créixer com a espècie i que, en mirar cap als estels, puguem dir que allí ens estan esperant.