Hi ha alguna cosa profundament malalta en una societat que fa hores de cua no per necessitat, no per qualitat, no per convicció, sinó només per poder dir “jo també hi era”. Gent parada, mòbil en mà, esperant pacientment ser ignorada o insultada, no per menjar millor, sinó per enregistrar trenta segons de vídeo i desaparèixer dins d’un algoritme. Això no és gastronomia, no és oci, no és curiositat: és buidor disfressada d’experiència.

Quan fer cua ja no té res a veure amb menjar.

La Creperia de la Rotonda no és una anècdota, és una fotografia exacta del moment que vivim. Explica cap on anem quan la validació digital pesa més que el criteri propi i quan perdre dues hores de vida sembla un preu raonable si el resultat és un TikTok amb quatre likes. Fa anys que mirem capítols de Black Mirror pensant que exageren, però cada cop costa més distingir la ficció de la realitat.

Fer cua ja no és esperar, és obeir.

Obeir una moda, una tendència, una idea col·lectiva que diu que si no hi has estat, no comptes. La gent no hi va per una crep; hi va per poder-ho explicar. I el més preocupant és que ho fa contenta, assumint l’insult com a part del joc, compartint-lo com si fos una medalla. El que abans hauria generat incomoditat avui genera contingut. A la pel·lícula “Idiocracia” això era una exageració còmica; avui és una descripció bastant precisa.

El creper no és el problema.

Ell és un autònom, un empresari, algú que s’ha fet valer. No ha muntat un imperi ni ha demanat privilegis. Vol un negoci petit, rendible, sota el seu control, que funcioni i li permeti viure bé. Ha entès com funciona el món actual, ha llegit millor que molts el llenguatge de les xarxes socials i ha convertit l’atenció en ingressos.

No obliga ningú a fer cua, no força ningú a gravar-se, no enganya ningú. Ha creat un personatge i un escenari, i la societat hi entra sola, amb entusiasme. Com passa a la pel·lícula “El Joker”, el personatge no apareix del no-res: emergeix perquè el context el fa possible.

Andorra com a decorat.

“Tot això passa en un país petit, fàcil de convertir en escenari, on qualsevol fenomen es magnifica i esdevé notícia. Un país amb problemes estructurals evidents, com l’habitatge o la mobilitat, que fa temps que condicionen el dia a dia de molta gent”

Tot això passa en un país petit, fàcil de convertir en escenari, on qualsevol fenomen es magnifica i esdevé notícia. Un país amb problemes estructurals evidents, com l’habitatge o la mobilitat, que fa temps que condicionen el dia a dia de molta gent. Un país on trobar un lloc on viure o moure’s amb normalitat s’ha convertit, per a molts, en una cursa d’obstacles.

I malgrat això, sembla que l’energia institucional i mediàtica es concentra amb més rapidesa en una creperia que no pas en afrontar aquests reptes de fons. Mentre l’habitatge continua sent un maldecap per a una part important de la població i la saturació del país es fa evident en molts moments de l’any, el debat públic gira entorn d’un negoci petit que, agradi o no, funciona perquè la societat hi respon.

Potser si els comuns i el Govern dediquessin la mateixa atenció, el mateix ritme i la mateixa urgència a treballar solucions per l’habitatge i la mobilitat que la que dediquen a gestionar fenòmens virals, avui parlaríem menys de cues simbòliques i més de respostes reals. Però és més senzill apagar petits focs mediàtics que afrontar problemes estructurals.

El problema real.

El problema no és una crep ni un empresari espavilat. El problema és una societat que prefereix fer cua per no res abans que exigir solucions reals. Que troba temps per gravar-se, però no per pensar. I això sí que hauria de preocupar-nos.