Com a mares i pares, el nostre instint més primari és protegir els nostres fills. Volem que siguin feliços i que tinguin totes les oportunitats possibles. Tanmateix, com a societat, en qüestió de poques dècades hem fet oscil·lar el pèndol de l’educació d’un extrem a l’altre. Hem passat d’un model on l'autoritat era inqüestionable i sovint rígida, a un model de sobreprotecció absoluta on criem els nostres fills envoltats de cotó fluix. I aquest afany per asfaltar-los el camí ens ha portat a creuar una línia vermella: el qüestionament sistemàtic cap a aquells que ens ajuden a educar-los.

Avui dia, sembla que hem passat de creure cegament el mestre a posar-lo permanentment sota sospita. Si un infant treu una mala nota o rep una reprimenda per una mala conducta, la primera reacció de moltes famílies ja no és demanar explicacions al fill, sinó enviar un correu a l'escola exigint-les al docent.

Quan desautoritzem un mestre davant del nostre fill o qüestionem el seu criteri a la lleugera, estem dinamitant el seu referent d'autoritat a l'aula. 

Aquesta actitud és una arma molt perillosa. Quan desautoritzem un mestre davant del nostre fill o qüestionem el seu criteri a la lleugera, estem dinamitant el seu referent d'autoritat a l'aula. Quin missatge els estem donant, a les nostres criatures? "No cal que facis cas ni que assumeixis la teva culpa, el pare i la mare ja et trauran les castanyes del foc". D'aquesta manera, els deixem orfes de guies sòlides i els transmetem que les normes no van amb ells.

Ens cal, amb urgència, perdre la por a la paraula disciplina. No parlem de càstigs arbitraris o de sotmetiment, sinó d'entendre una premissa bàsica que regirà tota la seva vida: els actes tenen conseqüències. Si no t'esforces, els resultats no arriben; si faltes al respecte a un company o a un adult, hi ha una repercussió que s'ha d'assumir. Si els evitem aquestes conseqüències per estalviar-los un petit disgust, els estem convertint en joves fràgils.

Paral·lelament, ens cal recuperar la cultura de l'esforç. En aquesta bombolla de cotó fluix els hem acostumat a la recompensa immediata, al premi pel simple fet d'existir o de participar. Però l'autoestima real i duradora no es construeix amb falsos elogis, sinó amb la satisfacció personal de superar-se. Han d'aprendre que les coses que realment valen la pena requereixen perseverança i sacrifici. La veritable recompensa és el fruit de l'esforç.

A més, hem de fer una pausa i mirar cap a qui ens precedeix. En l'era de la immediatesa, hem anat devaluant el respecte als més grans, als mestres, a l'experiència. Ensenyar als nostres fills a respectar i admirar l'experiència i la saviesa dels qui els guien és ensenyar-los a tenir arrels i a ser humils.

I per què és tan vital recuperar tot això? Perquè aquest món de demà per al qual els estem preparant, no ens enganyem, es presenta cada vegada més incert. Vivim en una societat en constant canvi, on allò que és vàlid avui, probablement ja no ho serà demà. En aquest escenari líquid i imprevisible, ara més que mai, la clau per sobreviure i destacar serà la capacitat de saber-se reinventar.

Davant d'aquesta realitat vertiginosa, no serveix de res instal·lar-nos en la queixa, el victimisme o les meres contemplacions. El món no s'aturarà a esperar-los. Ens toca educar en la fortalesa: els hem d'ensenyar a tirar endavant passi el que passi, a ser valents per afrontar allò desconegut. Hem de forjar persones honrades en un món on sovint sembla que tot s'hi val, i ciutadans treballadors i perseverants que no es rendeixin a la primera dificultat.

Com a representants i membres de la comunitat educativa, el missatge ha de ser clar: famílies i docents estem al mateix vaixell, no en bàndols enemics. Retirar el cotó fluix ens farà vertigen i veure'ls ensopegar de vegades ens doldrà. Però és l'única manera. Només si recuperem el respecte per l'autoritat, el valor de l'esforç i els dotem d'eines per reinventar-se, estarem formant els joves valents i autònoms que el món de demà necessita.

“Els temps difícils creen homes forts. Els homes forts creen bons temps. Els bons temps creen homes dèbils. I els homes dèbils creen mons difícils”

 G. Michael Hopf